Amoralismo

El amoralismo és un principi filosòfic plantejat en el XIX pels alemans Max Stirner i Friedrich Nietzsche, que sifra la norma de la conducta humana en alguna cosa independent del ben i del mal moral, negant tota obligació i tota sanció sobre estos.

El amoralismo és una doctrina filosòfica plantejada per Nietzsche i Stirner, la qual s'identifica per criticar profundament a la norma social de la conducta humana, analisant-la des d'un punt de vista alluntat de l'esfera de la moral. Açò, principalment es representa com un rebuig a l'obligació i sancions relacionades en una conducta socialment definida com a immoral.

Prové del grec α, que es considera la partícula negativa, i del latin moralis (moral), lo que causa que la paraula ‘amoral’ simbolise el inmoralismo;  la negació de tota la moral i totes les doctrines que ella comporta, colocant a l'individu més allà del ben i del mal.

És una moral alterna fonamentada en la raó i felicitat individual, rebujant manaments o imposicions ya siguen creències de qualsevol tipo, tradicions, costums, lleis o reglaments; no planteja lo "contrari" a el "be" com equivocadamente podria entendre's, sino una valoració de la conducta i de les normes de convivència enfocades en la voluntat de les existèncias humanes. El danés Kierkegaard té també un concepte similar sobre el cóm viure amoralment pero en espiritualitat, sobre la base de la fe cristiana.

El amoralismo està relacionat en concepcions vitalistas en filosofia, contractualistas en el dret, voluntaristas en la política. El amoralismo és un element que pot ser trobat en les filosofia egoistes, en el existencialisme o en la filosofia de l'absurt .

El pensament amoralista pren en referència la postura ètica de Nietzsche, basant-se en l'egoisme de l'individu, el qual, no busca una moralitat colectiva, prenent en ser humà com un esclavó aïllat de la cadena al com la moral colectiva  i les seues percepcions del ben i mal no li afecten.

En el llibre Aixina va parlar Zaratustra, en la primera part d'este Nietzsche expon el viage de Zoroastro de tornada a la societat per a ensenyar els seus coneiximents, en este viage es troba a diferents personages, un monge, un equilibriste, a els qui els explica que Deu ha mort, prenent-ho com que el concepte de Deu ya no forma part d'un enfocament total d'una brúixola que guia a l'home en la moral i que la humanitat deu deixar les coses banals i enfocar-se en crear un super home, una idea que construïx Nietzsche que constituïx un estat ideal en l'home, a on és, en sí mateixa, capaç de generar el seu propi sistema moral i que supera tota lligaça natural, aplegant a un nivell d'evolució superior.

No obstant, ací es mostra un diferent enfocament del amoralismo, puix en este concepte, Nietzsche planteja el rompimiento d'una tradició moral imposta per una visió cristiana, lo que permet que l'individu genere una llibertat i purea despuix d'este rompimiento. La moralitat és un método i un sentiment de les persones en actes externs del ser humà

Amoralismo racional

Els racionalistes morals deuen usar la raó per a ajudar als demés. I ya que els humans estan llimitats de moltes maneres, una comprensió acceptable de la raó deuria tindre en conte eixos llímits. Hi ha llímits a lo que podem saber, els tipos d'investigació que podem fer, lo que podem conseguir i lo que podem sentir. Per estes llimitacions, la racionalitat humana és més exigent i menys demandant que l'informació completa.  

En qualsevol cas, el argument filosòfic és que en llimitar la racionalitat de diversos actes i actituts, vàrem acabar tenint tant una noció totalment objectiva de racionalitat com a numeroses percepcions subjectives diferents de la mateixa. I podem utilisar qualsevol d'elles. Si un racionaliste identifica la rectitud en l'atribut que posseïxen aquelles coses que són racionals de seleccionar, podria desenrollar vàries idees de rectitud, tant objectives com a subjectives, que reflectixquen cada u dels sentits de la racionalitat que nos interessen.

Una de les àrees a explorar en esta corrent, està en el procés cognitiu de la presa de decisions apelant al mateix; puix, aborda moltes de les decisions reals sobre lo que és definit com bo mal. Si la declaració és vàlida solament per a propietats no ideals socials, pot declarar que és tècnicament correcte fer alguna cosa. A voltes prenem decisions correctivas que solament poden vore's com una declaració sobre l'ideal. En esta corrent, abdós aspectes són possibles, puix la moral no és determinada per una norma social i, per lo tant, pots usar les característiques del context per a determinar qué significa en tu com a persona individual.

El tipo d'immoralitat racional no és difícil d'identificar; puix és el “comportament racional” perque carix de certa informació empírica significativa disponible. Realment, estos agents no estan actuant irracionalment, sino racionalment, basant-se en  els fets que tenen a la seua disposició. No obstant, este resultat és consistent en l'elecció irracional del comportament de l'agent a la llum de l'ampli coneiximent. De fet, donat tot el coneiximent disponible, l'agent va fer alguna cosa objectivament incorrecte en equiparar objectiva i moralment “correcte” en objectivament racional, pero ho va fer.

Individualisme amoralista

Dins de l'individualisme amoralista nos trobem en l'autor de L'Únic i la seua Propietat, Max Stirner, com la seua teorisador més célebre. El seu amoralismo està basat en l'ètica super-individualista de la metafísica alemana, idealisme que forma part important en l'història de la filosofia alemana, dins d'este es critica a l'Estat que precedix a l'época de la Revolució Francesa, açò per l'exagerada intromissió que este solia tindre en la vida privada, puix este no es llimitava a reglamentar a l'individu en la seua forma d'actuar, també buscava normar fins al més íntim pensament d'est. Este context històric va dur a filòsofs com Stirner a criticar la justificació que l'Estat trobava en entitats abstractes, açò al punt de calificar de posseïts als que les acceptaven com a artícul de fe.

Per a entendre de millor manera el amoralismo de Max Stirner és important parlar de l'anarquisme individualiste, que és d'a on el filòsof alemà desprén esta visió del amoralismo. L'anarquisme individualiste, el qual planteja un societat en la que l'individu és capaç de reaccionar en contra de l'autoritat i l'explotació, sent una persona que no necessita cap reglamentació per a determinar les seues necessitats personals, açò segons Émile Armand. Tenint en conte qué és l'anarquisme individualiste, podem definir a l'individualisme amoralista com una visió que posa a la amoralidad com una forma en la que l'individu pot opondre's a les regulacions que l'Estat impon.