Anar al contingut

Amanita ceciliae

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:2009-10-24 Amanita ceciliae group 62030 crop.jpg
Amanita ceciliae (Amanita ceciliae)


Amanita ceciliae és un fongo del gènero de bolets Amanita en l'orde Agaricales. El seu cos de fructificación o esporocarpo té un píleo (capell) que medix fins a 12 cm de diàmetro, en un format que varia de convexo a pla. És grisáceo a negre-amarronado, obscur en el centre i pàlit cap a les seues vores acanalados. Quan està humit, és pla i pegajoso, la superfície del píleo presenta plaques no adherides, fàcilment removibles i el color gris carbó. El tronc és blanc, en "pèls" plans i alcança fins a 18 cm i 4 cm de gruixa, estretint-se cap a la part superior. En la seua part inferior hi ha restants de volva en forma de "cinturons" d'un delicat teixit.

A pesar de ser considerat un fongo comestible, i el seu sabor és referit com a dolç, moltes publicacions d'especialistes recomanen evitar menjar-ho.

En la naturalea, els bolets poden ser trobades creixent soles, dispersos o en grups, durant l'estiu i l'autumne. L'espècie té preferència pels sols calcáreos. És un fongo micorrízico i es desenrolla en els boscs de caducifolias, pero també pot ocórrer associada en les coníferes. En Europa, la seua distribució és molt àmplia, a pesar de que rara volta es troba. En Amèrica del Nort, viu principalment en zones a l'est del riu Mississipi i la seua àrea de distribució s'estén a Texas i Mèxic. Ademés de la seua àrea nativa en el continent americà, A. ceciliae també es troba en Àsia.

Taxonomia

[editar | editar còdic]

L'espècie Amanita ceciliae va ser descrita científicament per primera volta per Mills Joseph Berkeley, un clerc i botànic anglés, i Christopher Edmund Broome, un micólogo britànic, en 1854. En eixe moment, va ser nomenat Agaricus ceciliae.[1][2] El nom Amanita inaurata, donat en 1833 pel micólogo suís Louis Secretan, també va ser utilisat per a esta espècie; pero, en 1978, el terme va ser declarat nomenclaturalmente incorrecte d'acort a les regles del Còdic Internacional de Nomenclatura Botànica.[3] Ademés de Amanita inaurata, també són considerats sinònim Agaricus ceciliae, Amanitopsis inaurata i Amanitopsis ceciliae, este últim sugerit per Wasser en 1992. El nom actual, Amanita ceciliae, va ser donat en 1984 per Cornelis Bas, un micólogo holandés.[4]

El fongo va ser classificat en la secció Vaginatae, dins del gènero Amanita. Esta secció reunix bolets en característiques especials, tals com l'absència d'un anell, i molt poques fíbulas en les bases de basidios.


En idioma anglés, l'espècie és denominada popularment snakeskin grisette ("pell de serp").[5] Un atre nom comú és strangulated amanita ("amanita estrangulada", en traducció lliure), referint-se a la volva fermament apretada.[6] El fongo és conegut encara com Cecilia's ringless amanita "amanita de Cecilia sense anell", una referència a Cecilia Berkeley, dòna de Berkeley Mills.[6][7] Est va decidir rendir homenage a la seua esposa "per registrar els servicis prestats a la Micología a través de les seues diverses ilustracions excelents i d'atres maneres".[8][nota 1]

Descripció

[editar | editar còdic]

El píleo medix de 5 a 12 cm de diàmetro, en un format que varia de convexo a pla. És respingado, té un umbo baix i un marge de colors vius. El seu color és gris a negre-amarronado, més obscur en el centre i més pàlit cap al marge, que és prou estriado. Generalment plana, de la superfície del píleo és una miqueta pegajosa quan està humida. Ademés d'això, es caracterisa per tindre reminiscentes de la volva en forma de plaques poc adherides, lanosas i de color gris obscur, dispersades per ella. Estes menudes plaques poden eliminar-se fàcilment. El color del capell pot variar, i els bolets de colors més pàlits són coneguts, per eixemple, com els tipos A. ceciliae f. decolora i A. ceciliae var. pallida. A. ceciliae var. royeri, trobada en França i descrita per primera volta pel micólogo L. Maire, és una varietat que posseïx el capell negre-grisáceso.[9][10]


Les làmines són blanques, apilades i lliures d'adheriment al tronc. Elles poden ser grosses, i són moltes voltes bifurcadas.[11] El estipe medix de 7-18 cm de llarc, i de 2 a 4 cm de gruixa, esmolant-se cap a la part superior.[12] Està llaugerament reblix (ompli en un teixit rullat) i en el pas del temps queda buit. És de color blanc, en "pèls" blancs plans, moltes voltes en un patró de zigzag. El tronc no posseïx anell i té restants volva en forma de "cinturons" de teixit bla, felpudo, i marró o de color carbó de llenya, entorn a la base i de la part inferior del tronc. La volva és blanca a grisa, trencadiça i delicada.[13] La carn és blanca i no canvia de color quan es talla el bolet. Encara que el cos de fructificación no tinga cap olor característica, té un sabor dolç.[14]

La impressió d'espores, tècnica utilisada en l'identificació de fongos, A. ceciliae, com la majoria d'atres Amanita, és blanc. Les espores són esfèriques i no són amiloides. Medixen 10,02 a 11,07 micrómetros (µm).[15] Algunes grans espores es troben comunament en un grapat de tela de les laminillas. Les fíbulas no es troben en les bases de basidios.[16]

Espècies similars

[editar | editar còdic]

Amanita sinicoflava (que ocorre en Amèrica del Nort) és una espècie prou similar, pero té una volva en forma de sac, a diferència de A. ceciliae.[6] A. antillana, com el seu nom ho indica, de les Antilles, és pràcticament igual, pero té espores elipsoidales en lloc d'esfèriques.[17] Moltes voltes, A. ceciliae és confòs en A. borealisorora, que té una àmplia distribució en Amèrica del Nort. A. borealisorora és un nom provisorio, i l'espècie encara no va ser publicada válidamente. Les espores de A. ceciliae tenen gran similitut en A. cinctipes (trobada principalment en Singapur), encara que el primer forme espores més grans. La decoloración en la volva de A. colombiana (de Colòmbia, com el seu nom ho indica) mostra provablement una relació entre el bolet i A. ceciliae.[18]


A. sorocula és una atra "doble". Esta espècie mesoamericana i colombiana moltes voltes es confon en A. ceciliae, ya que abdós bolets tenen una volva en una estructura fràgil i làmines grisáceas.[19] La diferència notable és el color groc fort del capell en bolets A. ceciliae inmaduras. A. sorocula encara no va ser válidamente publicat, i, a el XXI, és un nom recent acceptat.[16][20] L'espècie chinenca A. liquii és similar, pero el capell de color groc-marró, roig-marró o vert-marró de A. ceciliae són molt diferents dels capells marró obscur de A. liquii. Ademés, els restants de la volva de A. ceciliae convergixen en la base per a formar una zona en forma d'anell, al contrari de A. liquii. Finalment, els pigments celulars en la banda estèril entorn a les làmines i els remanescentes volvales són molt més obscurs en comparació als de A. ceciliae.[21][22]

Comestibilidad

[editar | editar còdic]

Amanita ceciliae és considerada una bolet comestible i és utilisada com a aliment, encara que molts guies de camp recomanen evitar menjar-ho.[7][15][23][24] Es va realisar un estudi de 16 fongos comestibles, per a determinar les seues composicions químiques i activitats antioxidants. Entre estes espècies, A. ceciliae i Pleurotus ostreatus varen ser els dos bolets que varen presentar activitats d'eliminació dels radicals més potents.[25]

Ecologia, hàbitat i distribució

[editar | editar còdic]

Com la majoria de les espècies del gènero Amanita, A. ceciliae és una espècie micorrízica, formant per lo tant una associació simbiòtica mútuament beneficiosa en vàries espècies de plantes.[26] La ectomicorrízicas garantisen al bolet composts orgànics importants per a la seua supervivència procedents de la fotosíntesis del vegetal; a la seua volta, la planta es beneficia en un aument de l'absorció d'aigua i nutrients per les hifas del fongo. L'existència d'esta relació és un requisit fonamental per a la supervivència i creiximent adequat de certes espècies d'arbres, com alguns tipos de coníferas.[27]

Els esporocarpos de A. ceciliae creixen sols, dispersos o en grups, durant l'estiu i l'autumne. Els seus hàbitats inclouen el bosc caducifolio templat i els boscs de coníferes. L'espècie té preferència per sols neutres i calcáreos. A sovint, el fongo creix en boscs de caducifolios en els carpinos (Carpinus), roures (Quercus), falias (Fagus) i abedull (Betula), pero també pot ocórrer, encara que rarament, en coníferes: pins (Pinus), avets (Abies), píceas (Picea) i cedres (Cedrus).[10]

En Europa, esta distribució d'eixa espècie fúngica és prou àmplia, encara que rarament siga trobada. En Amèrica del Nort, és trobada principalment en les àrees a l'est del riu Mississipi, pero bolets semblants també ocorren en el suroest i el noroest del Pacífic, i Texas (en una aparent associació en pecán).[28] La seua àrea de distribució s'estén també al sur de Mèxic.[29] En la seua àrea de distribució natural en el continent americà, A. cecilia també va ser trobada en Àsia. Estes regions inclouen a Japó,[30] Azad Cachemira i Iran.[31][32] Hi ha especulacions que les coleccions nortamericanes podrien ser d'una espècie encara no descrita, diferent de la A. ceciliae europea.[13]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Traducció lliure de: "to record the services which have been rendered to Mycology by many excellent illustrations and in other ways."

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Jenkins, David T. (1986). , Eureka: Mad River Press, pp. 74–5. ISBN 0-916422-55-0.
  2. ↑ «Section Vaginatae». Amanitaceae.org. Consultat el 17 d'octubre de 2012.
  3. ↑ (1982).«Notes on Agaricales from Arctic Tundra in Alaska».Mycologia.74(4)
    576–91.doi:10.2307/3792745.Consultat el 25 d'abril de 2015.
  4. ↑ « Amanita ceciliae f. royeri». MycoBank. Consultat el 21 d'octubre de 2012.
  5. ↑ «Common names for Snakeskin Grisette (Amanita ceciliae)». Consultat el 17 d'octubre de 2012.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Roody, William C. (2003). [1], Lexington: University Press of Kentucky. ISBN 0-8131-9039-8.
  7. ↑ 7,0 7,1 Metzler, Susan (1992). [2], 1ª edició, Austin: University of Texas Press, p. 70. ISBN 0-292-75125-7.
  8. ↑ (1854).«XXXV.—Notices of British fungi».Journal of Natural History Séries 2.13(77)
    396–407.doi:10.1080/03745485709496362.
  9. ↑ « Amanita ceciliae f. royeri». International Mycological Association. MycoBank. Consultat el 21 d'octubre de 2012.
  10. ↑ 10,0 10,1 Fraiture, A. (1993). (en francés), Jardin Botanique Nationale de Belgique, pp. 41–4. OCLC 29368524. ISBN 90-72619-09-9.
  11. ↑ (1854).«XXXV.—Notices of British fungi».Journal of Natural History Séries 2.13(77)
    396–407.doi:10.1080/03745485709496362.
  12. ↑ «Amanita ceciliae» (en polac). Fungi of Poland. Consultat el 21 d'octubre de 2012.
  13. ↑ 13,0 13,1 «Amanita ceciliae». MushroomExpert.Com Web site. Consultat el 1 d'octubre de 2011.
  14. ↑ (2012).«Diversity of macrofungal genus Russula and Amanita in Hirpora Wildlife Sanctuary, Southern Kashmir Himalayas».Biodiversitas.13(2)
    65–71.ISSN 2085-4722.
  15. ↑ 15,0 15,1 «Amanita ceciliae». Rogers Plants Ltd. Archivat des d'el original, el 7 de novembre de 2011. Consultat el 1 d'octubre de 2011.
  16. ↑ 16,0 16,1 «Amanita ceciliae (Berk. & Broome) Bas». Amanitaceae.org. Consultat el 3 d'octubre de 2012.
  17. ↑ «Amanita antillana». Amanitaceae.org. Consultat el 21 d'octubre de 2012.
  18. ↑ «Amanita colombiana». Amanitaceae.org. Consultat el 21 d'octubre de 2012.
  19. ↑ Tulloss (1992). , Nova York: New York Botanical Garden, p. 19. ISBN 978-0-89327-371-2.
  20. ↑ «Amanita sorocula». Amanitaceae.org. Consultat el 21 d'octubre de 2012.
  21. ↑ (2004).«New species of Amanita from the eastern Himalaya and adjacent regions».Mycologia.96(3)
    636–46.ISSN 0027-5514.Consultat el 26 d'abril de 2015.
  22. ↑ «Amanita liquii». Amanitaceae.org. Consultat el 23 d'octubre de 2012.
  23. ↑ Kibby, Geoffrey (1992). , Nova York: Smithmark Publications, p. 87. ISBN 978-0-8317-6970-3. «Edible but best avoided.»
  24. ↑ Weber, Nancy S. (1985). [3], Ann Arbor: University of Michigan Press, p. 147. ISBN 978-0-317-13507-7. «Reported to be edible, but not recommended.»
  25. ↑ (2012).«Chemical compositions and antioxidant activities of 16 wild edible mushroom species grown in Anatolia».International Journal of Pharmacology.8(2)
    134–8.ISSN 18117775.doi:10.3923/ijp.2012.134.138.
  26. ↑ Kuo M.. «The Genus Amanita» (en anglés). MushroomExpert.Com. Consultat el 21 de febrer de 2014.
  27. ↑ Giachina AJ, Oliviera VL, Castellà MA, Trappe JM.(2000).«Ectomycorrhizal fungi in Eucalyptus and Pinus plantations in southern Brazil».Mycologia.92(6)
    1166–77.doi:10.2307/3761484.
  28. ↑ McKnight, Kent H. (1998). «Gilled fungi (Agarics)», [4], Boston: Houghton Mifflin, p. 226. ISBN 0-395-91090-0.
  29. ↑ (2006).«Diversitat del gènero Amanita en dos àrees en diferent condició silvícola en Ixtlán de Juárez, Oaxaca, Mèxic».Revista Mexicana de Biodiversitat.77(1)
    17–22.ISSN 1870-3453.
  30. ↑ (2008).«List of agaricoid fungi reported from subtropical area of Japan».Nippon Kingakukai Kaiho.49(1)
    64–90.ISSN 0029-0289.
  31. ↑ (2002).«Mushrooms of Kashmir III».Pakistan Journal of Phytopathology.14(1)
    23–31.ISSN 1019-763X.
  32. ↑ (2006).«Addition to the knowledge of Amanita (Agaricales, Pluteaceae) from Iran».Rostaniha.7(2)
    107–19.ISSN 1608-4306.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Amanita_ceciliae&oldid=609551»