Anar al contingut

Alfarería en la província de Granada

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

l'alfarería en la província de Granada ha destacat en l'àmbit artesà espanyol pels seus focs alfareros de Guadix, Purullena, Vila de Otura, Cúllar i especialment de la capital granadina.[1][2] A este conjunt caldria afegir els treballs ceràmics realisats pels pobladors àraps durant el seu domini en la zona des del sigle octau fins a 1492, i el dilatat influix de la seua herència, moltes de les formes de les quals, tècniques i decoració han pervixcut fins a l'actualitat.[3] També ha de incluírse menció ací sobre la ceràmica nazarí, que originada en els alfares de Màlaga aplegaria al seu màxim esplendor en l'Alhambra, en peces singulars com el rajoleta Fortuny o el gerro nazarí dels escuts.[4]

Erro al crear miniatura:
Escurades de Fajalauza, cacharrería popular en fanc vidriado i decorat, originalment elaborada en l'Albaicín granadí, en una tradició alfarera que es remonta a l'any 1517.

Focs alfareros

[editar | editar còdic]

Capital granadina

[editar | editar còdic]

Cano Pedra i Garzón Cardenete arrepleguen la senya de la professió de "olleros" que apareix en una Real Cèdula datada de 1492, com a únics representants del gremi de alfareros d'entre els vinticinc alamines granadins.[lower-alpha 1] En la llista de olleros granadins de el XVI poden llegir-se noms moriscos com Juan el Valencí, Francisco el Guadixí, Alonso Alaconí o Martin de Abdary. També apareix en eixa relació el nom de Hernando Morales, possiblement un dels membres més antics d'una família de alfareros i ceramistas granadins. Atres sagues importants han segut les dels Alonso de Torres, els Barajas, els Puertollano, o els Morales Moreno.[5] Estos precedents afirmen l'importància del foc alfarero de la capital d'esta província, que tradicionalment es va mantindre entorn a la porta de Fajalauza, donant nom a l'escurada popular granadina en general.

Especialistes com Natacha Seseña remarquen el paralelisme la producció de Fajalauza i les escurades de capital turolense, com els dos centres de la península ibèrica a on millor s'ha conservat la tradició alfarera d'orige morisco.[6][7] La modernisació dels tallers i fàbriques, l'industrialisació de fancs i pigments (els tons blaus i verts han variat per l'us de colorants industrials dels òxits de cobalt i coure), i les exigències de producció per al turisme i l'exportació han adulterat lpurea ancestral' de la ceràmica de Fajalauza, el mercat de la qual, ya a finals del sigle vint, aplegava fins a Japó).[6][8]

La capital granadina també va desenrollar alfares tinajeros, situats en el seu orige en les Eres de Crist, en l'antiga Carretera de Jaén, en un sofisticat i laboriós procés de vidriado, documentat pels últims alfareros de el XX i perceptible en els restants de producció conservats. Seseña menciona les típiques botiges verdes i les tradicionals perules que Diego Velázquez o Juliol Romero de Torres varen pintar en alguns dels seus quadros de costums.[7][9]

Guadix

[editar | editar còdic]

En esta població, de valiós llegat urbanístic troglodita, els alfares es trobaven en les coves, elaborant peces de roja argila en tornos excavats, i produint "pipos" (botiges convencionals o en forma de gall), "botija" (cantarilla en dos torres i pitorro), cànters i orzas convencionals, i una peça singular i endèmica de Guadix, la "gerra de les pajaritas" o gerra accitana (nom que aludix al de l'antiga ciutat romana de Acci, allí enclavada).[10]

Almuñécar

[editar | editar còdic]

Va tindre esta localitat producció de orzas en una personal decoració excisa de cordonado, usades com tinajas per a guardar va vindre o oli. La primitiva elaboració de cànters, botiges, anafes, cazuelas, gorcs i cacharritos de joguet, degeneraría després en peces molt bruñidas i sense vidriar, d'un roig viu imitant les ánforas i unes atres ceràmiques trobades en els abundants jaciments arqueològics de la zona.[11]

Vila de Otura

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Calabacilla de pastor, carabassa d'aigua, botija de carabassa o botija de pastor, feta en el alfar de la família Ruiz, en la Vila de Otura. Colecció del Museu de Chinchilla de Mont-Aragó.

Encara queda recort en la Vila de Otura dels alfares del barri del Sospir del Moro, com el dels germans Isidro i Manuel Ruiz Murs, censats en la Guia de Vossen, Seseña i Köpke.[12][13]

Purullena

[editar | editar còdic]

Esta localitat compartix la seua tradició alfarera en el foc de Guadix, d'a on procedien la majoria dels seus artesans,[lower-alpha 2] destacant-se per la producció de cacharrería, tests, vinagreras, o les cridades "gerres gitanes".[11]

Ugíjar

[editar | editar còdic]

L'alfarería alpujarreña va tindre focs importants en Ugíjar i la pedania de Les Barreres d'Órgiva, que va aplegar a tindre doscents alfareros i vint forns.[14] Ugíjar, situat a dos mil metros d'altitut, pot considerar-se el centre alfarero més alt en la península ibèrica.[11] Els seus artesans del fanc procedien de Guadix, Berja i Níjar (estos dos ya en la província d'Almeria); despuix d'un assentament en Cádiar, es varen traslladar al barri del Cerro en Ugíjar. El treball tradicional s'ha conservat en la seua producció de formes populars com a cànters, botiges, alcancías, orzas, queseras, cazuelas, plats, olles, cantarillos en pitorro, bebederos per a gallines, comederos de conills, tests, gerres, lebrillos, rajoles i teixixques.[15]

Alfares desapareguts

[editar | editar còdic]

Ya desapareguts en el transcurs de el [[Sigle XX|XX]], en la província granadina varen funcionar alfares en les localitats d'Almaciles, Cuevas del Camp, Cúllar, Huéscar, Jun, Loja, Monachil, Motril i Órgiva.[1][2]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Useros, 2005, p. 128.
  2. ↑ 2,0 2,1 Vossen, 1997, pp. 127-136.
  3. ↑ Seseña, 1997, p. 341.
  4. ↑ Estudi tecnològic de la ceràmica nazarí de Granada. E. Fernández Navarro. Publicació: Ceràmica Nazarí i Mariní, ISBN 1135-3953, Nº 4, 2000,41-70.
  5. ↑ Cano Pedra, 2004.
  6. ↑ 6,0 6,1 Bonet, 1987, p. 602.
  7. ↑ 7,0 7,1 Seseña, 1997, p. 345.
  8. ↑ Llorens Artigas, 1982, p. 111.
  9. ↑ perula vert
  10. ↑ Seseña, 1997, p. 342.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Seseña, 1997, p. 343.
  12. ↑ «Els alfareros otureños Manuel i Isidro Ruiz, hereus de tota una tradició alfarera i ceramista dels "Germans Ruiz" de Otura». andalucia.org. Consultat el 4 d'agost de 2022.
  13. ↑ «El història dels alfareros de Otura que varen decorar en Aràbia Saudita l'única rèplica exacta de l'Alhambra». elindependientedegranada.és. Consultat el 4 d'agost de 2022.
  14. ↑ «L'últim alfarero d'un llogaret alpujarreña». elindependientedegranada.és. Consultat el 4 d'agost de 2022.
  15. ↑ «Alfarerías del Cerro». turismougijar.és. Consultat el 4 d'agost de 2022.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • (1987) Història de les arts aplicades i industrials en Espanya, Madrit: Edicions Càtedra, pp. 621-29. ISBN 84-37603749.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCano Pedra2004">Cano Pedra (2004). Diputació de Granada (ed.). La ceràmica en Granada, Els Llibres de l'Estrela 23.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREF Llorens Artigas1982"> Llorens Artigas (1982). Ceràmica popular espanyola, Barcelona: Editorial Blume.
  • Seseña, Natacha (1976). Fancs i escurades d'Espanya, Madrit, Prensa Espanyola. ISBN 84-2870-402-3.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSeseña1997">Seseña (1997). Cacharrería popular, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-4255-X.
  • (2005) Museu de ceràmica nacional. Peces de alfarería de tota Espanya, Albacete, Museu de Ceràmica Nacional. Chinchilla de Montearagón. ISBN 84-609-5626-1.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVossen1975">Vossen (1975). Guia dels alfares d'Espanya, Madrit, Editora Nacional.


Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alfarería_en_la_província_de_Granada&oldid=1354945»