Aleno

propadieno, el aleno més simple, també conegut com aleno.

Un aleno és un hidrocarbur en el que un àtom de carbono es enllaça per mig d'un enllace doble en atres dos àtoms de carbono. Aleno és ademés el nom comú per al compost original d'estes séries, propadieno. L'extensió de dobles enllaços més allà del segon dona lloc a una espècie relacionada, els cumulenos. Es coneixen al voltant de 150 productes naturals que inclouen un grup funcional aleno o cumuleno. En les últimes décades els alenos han segut utilisats en química orgànica per la seua versatilitat a l'hora de donar lloc a reaccions complicades en bona selectivitat i un número reduït de passos.

Síntesis

La seua síntesis va ser descrita per primera volta per Burton i von Pechmann en 1887. Actualment s'obtenen principalment a partir d'alquinos, puix idealment en este cas només és necessari canviar la posició d'un enllaç doble, i reorganisar dos enllaços sigma. En mig fortament bàsic és possible la transferència d'un protó que comporta esta isomerización de alquino a aleno. Si el doble enllaç està conjugat, com en el cas d'un alquino substituït en posició beta per un hidroxilo que sofrix una oxidació, la isomerización està molt favorida. També és possible, a altes temperatures, portar a terme el pas de alquino a aleno per un reordenamiento sigmatrópico, és dir, a on una part de la molècula -i no només un àtom d'hidrogen- pansa d'estar enllaçada a un costat del grup funcional al costat opost. S'utilisa també la substitució nucleofílica per a transformar un alquino en un alqueno, be per mig de cantitats estequiomètriques d'un compost organometálico, ben usant un metal de transició com a catalisador, i consumint una espècie nucleofílica adicional.

Estructura

Dos estereoisómeros d'un aleno trans-A₂B₂.

El carbono central del grup aleno té hibridació sp, com els alquinos, només que forma els seus dos enllaços pi en carbono distints, en lloc d'en un mateix carbono. Els dos carbono terminals tenen hibridació sp². Per l'hibridació sp de l'àtom central, l'àngul d'enllaç C-C-C és de 90 graus, i per la perpendicularidad entre els orbitales p que formen els dos enllaços pi, l'àngul diedro entre els sustituyentes d'un i un atre extrem és de 90 graus, i no tenen llibertat de gir.

Esta rigidea, i la falta d'un centre de simetria per l'àngul diedro distint de zero, permet que els alenos que no tenen dos sustituyentes iguals en un extrem ni en l'atre siguen quiralés, açò és, no superponibles en les seues imàgens especulares.