Alegoria del Vici

Archiu:Correggio 037.jpg

Alegoria del Vici

La Alegoria del Vici és un oli sobre llenç de 149 x 88 cm de Correggio, que data cap a 1531 i es conserva en el Museu del Louvre de París. És un dels últims llenços encarregats per Isabel d'Este per al seu estudi, junt en la Alegoria de la Virtut.

Història

Provablement va ser el segon dels dos llenços que va pintar Correggio. Les dos pintures es recorden juntes, en 1542, despuix de la mort d'Isabel "en la Cort Vella prop de la cova" de les antiguetats, colocades a abdós costats de la porta d'entrada (La Virtut a la dreta i el Vici a l'esquerra). Es tractava d'un encàrrec molt prestigiós, per al seu estudiolo Isabel havia convocat a artistes com Perugino, Giovanni Bellini i Andrea Mantegna, és dir, els mestres més famosos de l'época artística anterior a Correggio. I la marquesa era coneguda pels seus pedants i incansables peticions iconográficas que havien posat en séries dificultats als artistes anteriorment implicats. Mentres que de la Alegoria de la Virtut existixen numerosos estudis preparatoris i un esbós sobre fusta casi terminat, de la Alegoria del Vici només es coneix un dibuix terminat, no considerat per tots com a autógraf. Per lo tant es creu que esta, de les dos obres, va ser la segona que es va eixecutar, quan Correggio havia superat els primers dubtes comprensibles inherents a la planificació de dos obres tan importants.

Despuix del desmantellament del estudiolo encara estaven en Mantua en 1627, pero en 1628 es varen traslladar a Londres en Carlos I d'Anglaterra. Des d'ací, a través d'un passage en el banquer Jabach, la Alegoria del Vici va entrar en les coleccions reals de Luis XIV en París, reunint-se en la Virtut que havia passat en canvi per les coleccions de la moradura Mazarino.

Descripció i estil

El significat alegórico de l'image és clar pero l'identificació de les figures individuals no és en absolut senzilla. En el centre, una figura madura masculina, interpretada com la personificació del Vici, Sileno o Vulcano, apareix nugada a un arbre i atormentada per tres figures femenines, notòriament excitades. Tenen serps en els cabells i una ho amenaça en les que subjecta en les mans, mentres una atra toca una flauta en el seu oït. S'han propost numeroses llectures més o menys detallades. Entre les més convincents, a una li agradaria vore una representació d'un passage de Virgilio, de la Sexta Égloga, a on el dormit Sileno és nugat per dos pastors, Cromi i Marsilo, els qui, junt en la nimfa Egle, ho obliguen a cantar per a ells.

No obstant, el tema va deure ser lo suficientment estrany com per a que ya no fora llegible per al compilador de l'inventari Gonzaga de 1542. De fet, va indicar l'obra com una representació de Apolo i Marsias (donada la presència de la fúria a la dreta intentant desollar a el home arrancant la pell del seu turmell). Este malentés del tema podria haver contribuït d'alguna manera a crear lo que és una curiosa atribució antiga a Correggio d'una obra que representa a Apolo i Marsias realment realisada en el círcul de Bronzino.

La paleta és més tènue que la de la Alegoria de la Virtut, i els panys rosa i roig, blau clar i blau obscur dels nuets representen els accents de color més forts. Les figures estan situades en un entorn molt més detallat, en una visió fugaç al fondo d'una rabera d'ovelles i lo que sembla ser un home nuet tombat en el herba a la manera de l'atordit buscador de plaers del fondo de La bacanal dels andrios de Tiziano. En primer pla apareix entrant en l'enquadrament el bust d'un chiquet irreverent, que és una trasposició profana dels querubines recolzats en la vora inferior de la Verge Sixtina de Rafael, sense dubte el toc més humà en una pintura inusualment desprovista de calidea. Junt al chicotet faune, que sosté somrient un escobajo sense raïms, com una fonda, s'arrastra el hedra paràsita i pegajosa, que -com el vici- pren i no abandona.

Sobre el presoner atormentat, Gould remonta el seu pose al Laocoonte, pero té a lo manco tant en comú en la forma en que Correggio representa a Sant Roque, tant en l'anterior Verge de Sant Sebastià com en l'últim dibuix per a un retaule que retrata Quatre Sants.

Bibliografia

• Giuseppe Adani, Correggio pittore universale, Silvana Editoriale, Correggio 2007. ISBN 9788836609772
• Mauro Lucco (ed.), Mantegna a Mantova 1460-1506, catàlec d'exposició, Skira Milà, 2006