Alberto Cortez
| José Alberto García Gallo | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Cantant, compositor i poeta. | ||
| Naiximent: | 11 de març de 1940 | ||
| Lloc de naiximent: | Rancul, La Pampa, Argentina | ||
| Defunció: | 4 d'abril de 2019 | ||
| Lloc de defunció: | Madrit, Espanya | ||
José Alberto García Gallo, més conegut com a Alberto Cortez (Rancul, La Pampa, Argentina, 11 de març de 1940 - † Móstoles, Madrit, 4 d'abril de 2019) fon un cantant, compositor i poeta argentí nacionalisat espanyol.
Pels seus orígens l'obra d'Alberto Cortez mostra una influència del tango, del folclore argentí i del cançoner popular d'Hispanoamèrica. Molts poetes i escritors han deixat senyal en la seua obra com Antonio Machado, Pedro Bonifacio Palacios "Almafuerte", Miguel Hernández o Pablo Neruda. Més tart el seu gran referent musical fon Jacques Brel.
Multitut de guardons han reconegut la seua extensa obra, en més de quaranta discs publicats i premis tan importants com el Grammy Llatí a l'Excelència de l'any 2007 o la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts en Espanya en l'any 2015.
Cançó Castells en l'aire[editar | editar còdic]
Traducció de Miquel Estellés a la llengua valenciana de la cançó d'Alberto Cortez titulada Castells en l'aire (en castellà, Castillos en el aire):
Volgué volar igual que les gavines,
tot lliure en l'aire, i per l'aire lliure.
I els demés digueren: "¡pobre idiota,
no sap ell que volar és impossible!".
Mes estengué al cel les seues ales
(Mes ell alçà al cel els seus ensomis —en algunes versions canvia este vers—)
i, a poc a poc, anà guanyant altura.
I els demés en terra es quedaren
guardant be la cordura.
I començà a fer castells en l'aire,
a ple de sol, en núvols de cotó,
en aquell lloc a on a ningú és possible
aplegar mai fent us de la raó.
I construí finestres fabuloses,
plenes de llum, de màgia i de color.
I convocà al donyet de les coses,
les que molt tenen que vore en l'amor.
En els demés, que el veren tan alegre,
condí l'alarma. Se dictà una norma
—"No siga cosa que puga contagiar-se..."
tractar de ser feliç d'aquella forma—.
En conclusió, és clara la sentència:
el condenaren, per tanta locura,
a practicar de nou la convivència,
vestit tot de cordura,
per començar a fer castells en l'aire,
a ple de sol, en núvols de cotó,
en aquell lloc, a on a ningú és possible
aplegar mai fent us de la raó.
I per obrir finestres fabuloses,
plenes de llum, de màgia i de color;
i convocar al donyet de les coses,
les que molt tenen que vore en l'amor.
Acaba ací l'història de l'idiota
que tot per l'aire, tal com l'aire lliure,
volgué volar igual que les gavines...
Pero això és impossible...
¿o no?...