Anar al contingut

Agropyron

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Agropyron

Agropyron és un gènero de gramíneas (Poaceae),[1] distribuïdes en regions templades de tot lo món. Comprén 592 espècies descrites i d'estes solament 25 acceptades.[2]

Ilustració de Agropyron cristatum

Distribució i hàbitat

Són plantes perennes que creixen formant grans mates a finals de la primavera i principis de l'estiu. Són originàries d'Àsia Menor, els Balcans i el sur de Rússia. Hi ha unes 150 espècies conegudes, de les que 12 habiten en l'Argentina. Vàries es cultiven com forrajeras i per a contindre l'erosió, per lo que es recomanen per a les regions àrides i semiáridas.

Descripció

Es caracterisen per tindre un alt grau d'adaptabilitat a condicions de clima i de sol, des de zones humides a àrides i de templades a fredes.En general, es desenrollen be en clima mediterràneu i soporten be la sequia (precipitacions inferiors a 400mm). Sobre el sol, preferixen els terrenys calizos. Per la seua capacitat de resistir en estes condicions extremes és una de les poques forrajeras cultivades que pot competir en el "pèl de chanco" o "pastura salada" (Distichlis sp) al com manté baix control sempre i quan li faça ombra en el periodo estival, que és a on esta planta té el seu actiu creiximent. De la mateixa manera que el blat té aspecte de macolla. Mechó de espiguillas dístiques en raquis articulat i tenaz. Espiguillas plurifloras, assentades d'una (excepcionalment de dos) en cada dent, dispostes en un costat contra el raquis, deixant vore les 2 glumas iguals, coriàcees i plumosas. Les lemmas són convexas per l'esquena, deixant vore entre 5 i 7 nervis, normalment són apuntades o en aresta apical. Les páleas s'assemblen en llongitut a les lemmas. Flores hermafrodites en 2 estams, ovari globoso d'àpiç pubescente, 2 estigmes plumosos. Cariopse linear fusiforme, en fil linear llarc. Durant autumne, hivern i gran part de la primavera els brots es troben reduïts a un chicotet con, pero en l'estat reproductiu adquirixen gran desenroll aplegant a sobrepassar un metro d'altura. En el desenroll es lignifican i formen canyes que adquirixen certa durea; esta lignificació els conferix certa resistència per lo que passen durant molt temps empinats en el camp. Les fulles fibrosas i el brot lignificado fan que este gènero tinga una baixa calitat de forraje, els animals en pastoreig quan la praderia s'aprofita a dent fan selecció i no la consumixen. En Estats Units s'han adaptat espècies espanyoles en resultats pascícolas acceptables.

La fulls tenen prefoliación convolutada, són llargues, acuminadas i bastes. Les làmines són de color vert obscur o vert glauco, posseïxen nervaduras molt marcades i adquirixen en la madurea certa durea. Les fulles jóvens es presenten moltes voltes cobertes de pèls hirsutos, pero en les ya expandides estos no es troben o és molt difícils observar-los a simple vista. Les baïnes són llargues, hendidas en la seua part superior i durant l'estat vegetatiu de la planta formen un pseudotallo de secció redonejada. La lígula és de tamany mijà i membranosa. Les aurícules són mijanes i s'entrecreuen en la part anterior. La raïl és fibrosa, en cabellam i pot alcançar cert desenroll i profunditat en terrenys ben preparats.

Agropyron cristatum (L.) Gould és una espècie autòctona en Espanya, molt resistent a la sequia i al clima mediterràneu, tolerant a substrats molt diferents des de limosos a arenencs, i des de bàsics a àcit. Molt pròxima a esta espècie es troba


Agropyron desertorum, aprofitada en Estats Units per a allargar el pastoreig.

Agropyron intermedium Proporciona una pastura de baixa calitat. Sobreviu en terrenys arcillosos i en una miqueta d'humitat, soportant la salinitat. En Estats Units dona bons resultats com a pastura per a ganado major, si es fa pastoreig freqüent és possible que també puga ser aprofitada pel ganado lanar. Una atra aplicació d'esta espècie és la fixació de sols, gràcies al seu sistema radicular.

Agropyron repens i Agropyron junceum en Espanya són utilisades per a la fixació de sols. La primera es distribuïx per tota la península i la segona està més localisada en les costes este i sur d'Espanya.


Referències