Adaptació neuronal
L'adaptació neuronal o adaptació sensorial és una disminució gradual de la capacitat de resposta del sistema sensorial a un estímul constant. Generalment es experimenta com un canvi en l'estímul. Per eixemple, si es recolza una mà sobre una taula, immediatament se sent la superfície de la mateixa contra la pell. No obstant, posteriorment, la sensació de la superfície de la taula contra la pell disminuïx gradualment fins a fer-se pràcticament imperceptible. Les neurones sensorials que inicialment responen deixen de ser estimulades per a respondre; est és un eixemple d'adaptació neuronal.
Tots els sistemes sensorials i neuronals tenen una forma d'adaptació per a detectar constantment canvis en l'entorn. Les cèlules receptores neuronals que processen i reben estimulació experimenten canvis constants per a que els mamífers i atres organismes vius detecten canvis vitals en el seu entorn. Alguns actors clau en varis sistemes neuronals inclouen ions Ca 2+ que envien retroalimentaació negativa en vies de segons mensagers que permeten que les cèlules receptores neuronals tanquen o òbriguen canals en resposta als canvis en el fluix de ions.[1] També existixen sistemes de mecanorrecepció que utilisen l'entrada de calcio per a afectar físicament certes proteïnes i moure-les per a tancar o obrir canals.
Funcionalmente, és molt possible que l'adaptació puga millorar el llimitat ranc de resposta de les neurones per a codificar senyals sensorials en rancs dinàmics molt majors en canviar el ranc de amplitut de l'estímul.[2] Ademés, en l'adaptació neuronal existix una sensació de tornada a la llínea base des d'una resposta estimulada.[3] Treballs recents sugerixen que estos estats base estan determinats en realitat per l'adaptació a llarc determini a l'entorn.[3] La variació en les taxes o velocitat d'adaptació és un indicador important per a rastrejar diferents taxes de canvi en l'entorn o en el propi organisme.[3]
Les investigacions actuals mostren que, si be l'adaptació ocorre en múltiples etapes de cada via sensorial, sol ser més intensa i específica per a cada estímul en el nivell cortical que en les etapes subcorticales.[2] En resum, es creu que l'adaptació neuronal ocorre a un nivell més central en la corfa cerebral.[4]
Adaptació ràpida i llenta
editarHi ha adaptació ràpida i adaptació llenta. L'adaptació ràpida ocorre immediatament en acabant de que es presenta un estímul, és dir, en centenars de milisegons. Els processos adaptatius llents poden prendre minuts, hores o inclús dies. Les dos classes d'adaptació neuronal poden dependre de mecanismes fisiològics molt diferents.[2] L'escala de temps en la que l'adaptació s'acumula i es recupera depén del curs temporal de l'estimulació.[2] L'estimulació breu produïx una adaptació que ocorre i es recupera, mentres que una estimulació més prolongada pot produir formes d'adaptació més llentes i duradores.[2] Ademés, l'estimulació sensorial repetida sembla disminuir temporalment el guany de la transmissió sináptica talamocortical. L'adaptació de les respostes corticales va ser més forta i es va recuperar més llentament.[2] També s'ha demostrat que s'implementen escales de temps d'adaptació molt diferents en el nivell d'una sola neurona, a on poden donar lloc a una adaptació lliure en l'escala de temps.[5] En l'extrem mateix de les escales de temps evolutives, s'ha trobat que les neurones en diferents parts de la retina despleguen diferents cantitats d'inhibició lateral per a compensar l'alt ranc dinàmic entre el sol i el cel.[6]
Història
editarA finals de el XIX, Hermann Helmholtz, mege i físic alemà, va investigar exhaustivament les sensacions conscients i els diferents tipos de percepció. Va definir les sensacions com els "elements bruts" de l'experiència conscient que no requerixen aprenentage, i les percepcions com les interpretacions significatives derivades dels sentits. Va estudiar les propietats físiques de l'ull i la visió, aixina com la sensació acústica. En un dels seus experiments clàssics sobre cóm la percepció de l'espai podia ser alterada per l'experiència, els participants varen usar ulleres que distorsionaven el camp visual varis graus cap a la dreta. Se'ls va demanar que miraren un objecte, tancaren els ulls i intentaren tocar-ho en la mà. Al principi, els subjectes varen intentar alcançar l'objecte massa a l'esquerra, pero despuix de varis intents varen conseguir corregir-ho.
Helmholtz teorizó que l'adaptació perceptiva podria ser el resultat d'un procés al que es va referir com a inferència inconscient, a on la ment adopta inconscientment certes regles per a comprendre lo que es percep del món. Un eixemple d'este fenomen és quan una pilota sembla fer-se cada volta més chicoteta; la ment infiere llavors que la pilota s'allunta d'ella.[7]
En la década de 1890, el sicòlec George M. Stratton va realisar experiments per a comprovar la teoria de l'adaptació perceptiva. En un d'ells, va usar ulleres reversibles durant 21 hores i mija a lo llarc de tres dies. Despuix de llevar-li-les, «la visió normal es va restablir instantàneament i sense cap alteració en l'apariència o posició natural dels objectes».[8]
En un experiment posterior, Stratton va usar les ulleres durant huit dies complets. Per al quart dia, les imàgens que vea a través de l'instrument seguien invertides. No obstant, al quint dia, les imàgens apareixien en posició vertical fins que es concentrava en elles; després tornaven a estar invertides. En tindre que concentrar-se per a tornar a invertir la visió, especialment quan sabia que les imàgens aplegaven a les seues retines en l'orientació oposta a la normal, Stratton va deduir que el seu cervell s'havia adaptat als canvis en la visió.
Stratton també va realisar experiments en els que va usar ulleres que alteraven la seua camp visual en 45°. El seu cervell va poder adaptar-se al canvi i percebre el món en normalitat. Ademés, el camp visual pot alterar-se, fent que el subjecte veja el món al revés. Pero, a mida que el cervell s'adapta al canvi, el món sembla "normal".[9][10]
En experiments extrems, sicòlecs han provat si un pilot pot volar un avió en visió alterada. Tots els pilots equipats en ulleres que alteraven la visió varen poder pilotar l'aeronau en seguritat i facilitat.[11]
Vore també
editarReferències
editar- ↑ (2005).«Computational model of the cAMP-mediated sensory response and calcium-dependent adaptation in vertebrate olfactory receptor neurons».Proceedings of the National Academy of Sciences.102(30)
- 10415–20.doi:10.1073/pnas.0504099102.Consultat el 2025-11-27.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 (2002).«Short-term depressió at thalamocortical synapses contributes to rapid adaptation of cortical sensory responses in viu».Neuron.34(3)
- 437–46.doi:10.1016/s0896-6273(02)00659-1.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 (1987).«Endoscopic flushing electrocoagulation for upper gastrointestinal bleeding--an alternative to surgery».Annales chirurgiae et gynaecologiae.76(4)
- 212–4.
- ↑ «Evolving concepts of sensory adaptation».F1000 Biology Reports.4
- 21.doi:10.3410/B4-21.Consultat el 2025-11-27.
- ↑ «Temporal whitening by power-law adaptation in neocortical neurons».Nature Neuroscience.16(7)
- 942–948.ISSN 1097-6256.doi:10.1038/nn.3431.Consultat el 2025-11-27.
- ↑ «Panoramic visual statistics shape retina-wide organization of receptive fields».Nature Neuroscience.26(4)
- 606–614.ISSN 1097-6256.doi:10.1038/s41593-023-01280-0.Consultat el 2025-11-27.
- ↑ María Pilar Aivar Rodríguez. «EXPLICANDO LA PERCEPCIÓN VISUAL DEL ESPACIO». Consultat el 2025-11-28.
- ↑ (1896).«Some preliminary experiments on visió without inversió of the retinal image».Psychological Review.3(6)
- 611–7.doi:10.1037/h0072918.
- ↑ Myers, David G. (2007). Exploring Psychology in Modules, sèptima edició, Nova York: Worth Publishers. ISBN 978-1-4292-0589-4.
- ↑ Cullari. «Re: Upside Down Glasses?». MadSci Network. Consultat el 2025-11-27.
- ↑ Myers, David G. (2007). Exploring Psychology in Modules, 7th edició, New York: Worth Publishers. ISBN 978-1-4292-0589-4.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Adaptación neuronal» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.