Acinetobacter
Acinetobacter és un gènero de bactèries Gram-negatives que pertany al tall Proteobacteria. Les espècies de Acinetobacter són bacils, aerobios estrictes, no fermentadores, no mòvils, oxidasa-negatius que es presenten en parells al microscopi. Es distribuïxen àmpliament en la naturalea, són importants en el sol i contribuïxen a la seua mineralisació.
Acinetobacter és també una important font d'infecció en els hospitals per als pacients debilitats.[1] Són capaços de sobreviure en diverses superfícies (tant humides com a seques) en l'àmbit hospitalari. Ocasionalment són aïllats dels productes alimenticis i alguns ceps són capaços de sobreviure sobre diversos equips mèdics i inclús sobre la pell humana sana.
Molts ceps de A. baumannii són multiresistentes a antibiòtics, continguts en el seu chicotet genoma, aïllant illes de ADN estrany (significa transmissió genètica des d'atres organismes) i d'atres materials citoplasmàtics i genètics; tot motiva la seua major virulència.[2] Acinetobacter no té flagelos; el seu nom en grec significa 'sense motilitat'.
Microbiologia general
Les espècies del gènero Acinetobacter presenten predominantment una morfologia de tipo cocobacilo. Els bacils predominen en els mijos decorreguts, especialment durant l'inici del creiximent. No obstant, la morfologia pot ser variable en els espècimen teñir en el laboratori, per lo que no es pot usar per a identificar Acinetobacter de les atres causes d'infecció.
La majoria dels ceps de Acinetobacter, llevat algunes de A. lwoffii, creixen be sobre l'agar MacConkey (sense sal). No fermenta la lactosa, la seua forta reacció d'oxidació de lactosa és la responsable de que "semble" que puga fermentar parcialment la lactosa quan creixen sobre el agar MacConkey.
Les diferents espècies d'este gènero es poden identificar usant FLN (Desnitrificació Fluorescent de la Lactosa) per a determinar la cantitat d'àcit produït pel metabolisme de la glucosa, .
Taxonomia
El gènero Acinetobacter comprén 17 espècies validades i 14 sense validar (genómicas).[2] Algunes espècies no validades tenen denominacions populars, mentres que unes atres tenen vàries distintes lo que causa confusió. Encara és prou llimitat el coneiximent de la biologia i ecologia de les acinetobacterias a nivell d'espècies, per la dificultat de la seua diferenciació. Encara que s'han amprat métodos fenotípicos per a l'identificació de les espècies, s'espera que els métodos basats en secuenciacón de nucleòtits siguen el método estàndar d'identificació en el futur.[2]
No obstant, ya que no és possible l'identificació rutinària en els laboratoris clínics, el gènero es dividix i agrupa en tres complexos:
- Acinetobacter calcoaceticus-baumaniix: complex oxidant de la glucosa no hemolítico (A. baumannii pot identificar-se per OXA-51).
- Acinetobacter lwoffii: negatiu a la glucosa, no hemolítico.
- Acinetobacter haemolyticus: hemolítico.
Acinetobacter baumannii
En poques paraules, la classificació taxonòmica de Acinetobacter és desconcertante. Sense adinsar-nos en este llaberint, el gènero es subdivide en dos grups: espècies oxidadoras de glucosa (entre les que A. baumannii és l'espècie més freqüent) i espècies no oxidadoras de glucosa (entre les que destaca A. lwoffli).
Les acinetobacterias són cocobacilos amples gramnegativos oxidasa-negatius que es desenrollen com aerobios estrictes. Creixen com saprofitos ubics en la naturalea i en l'entorn hospitalari. Sobreviuen en les superfícies humides, com els equips de teràpia respiratòria, i en les superfícies seques com la pell del ser humà (esta última característica és rara en els bacils gramnegativos). Estes bactèries formen també partix de la microbiota bucofaríngea normal d'un chicotet número d'individus sans, i poden créixer fins a alcançar un número elevat durant el hospitalisació.
Les acinetobacterias són patógenos oportunistes que poden produir infeccions dels aparats respiratori i urinari, i de les ferides; també poden causar septicèmia. Els subjectes en risc de contraure una infecció per estes bactèries són els que reben antibiòtics d'ampli espectre, els que es troben en fase postoperatoria quirúrgica, o els somesos a ventilació mecànica. El tractament de les infeccions per Acinetobacter és problemàtic, perque estos microorganismes, especialment A. baumannii, són a sovint resistents als antibiòtics. El tractament específic deu orientar-se per les proves de sensibilitat in vitro, pero el tractament empíric front a les infeccions greus seria un b-lactámico (p. eix., ceftacidima, imipenem) i un aminoglucósido.
Transmissió i prevalença
Acinetobacter entra al cos per ferides obertes, cateters, tubos de respiració. Usualment infecta als compromesos inmunodeprimidos, com els ferits, vells, chiquets en malalties del sistema immune, transplantats. El seu colonisació no representa cap amenaça per als sans, encara que treballadors d'atenció de la salut colonisats i visitants de hospital poden dur la bactèria a barris veïns i a atres instalacions mèdiques. El número d'infeccions hospitalàries causades per A. baumannii s'ha incrementat en anys recents; de la mateixa manera que la majoria dels patógenos nosocomiales (MRSA, VRSA, VRE, etc.)
Els primers brots militars greus d'infeccions de A. baumannii varen ocórrer en abril de 2003 en soldats nortamericanes de tornada d'Iraq. Els primers reportes atribuïen les infeccions al sol iraquí. Més tart les proves bioquímiques varen demostrar una amplísima contaminació d'hospitals de campanya, via el transport de personal i d'equip des de previ hospitals europeus contaminats, com el més plausible vector.
Importància clínica
Les espècies de Acinetobacter es consideren en general no patogénicas per als individus sans. No obstant, vàries espècies persistixen en els entorns hospitalaris i causen infeccions greus que posen en perill la vida dels pacients inmuncomprometidos.[1] L'espectre de resistència als antibiòtics d'estos organismes, junt en les seues capacitats de supervivència les fan que siga una amenaça séria per als hospitals, tal com es documenta pels brots recurrents inclús en els països desenrollats. La majoria de les infeccions ocorren en individus inmunocomprometidos, sent el cep A. baumannii la segona bactèria no fermentante més freqüentment aïllada en mostres humanes.
Un factor important per al seu potencial patógeno és, provablement, una eficient transferència horisontal de gens, encara que este mecanisme de moment solament ha segut observada i analisada en Acinetobacter baylyi, una espècie que viu en el sol que mai s'ha associat en infeccions.[1]
Acinetobacter és freqüentment aïllat en infeccions nosocomiales i és especialment freqüent en les unitats de contes intensius, a on tant els casos esporàdics com els epidémicos i endèmics són comuns. A baumannii és una causa freqüent de neumonia nosocomial, sobretot associada a la ventilació mecànica. Pot causar atres infeccions incloses infeccions de la pell i de les ferides, bacteriemia i meningitis, pero A. lwoffi és el principalment responsable d'este última. A. baumannii pot sobreviure en la pell humana o superfícies seques per semanes.
S'ha descobert que l'etanol estimula la virulència de A. baumannii en els estudis del model del hoste meiofaunal. S'ha comprovat en cucs nemátodos infectats per A. baumannii que l'aplicació d'etanol reduïx el seu temps de vida i disminuïx el número d'ous.
Des del començ de la guerra d'Iraq, més de 700 soldats de EE. UU. han segut infectats per A. baumannii. [1]
Tractament
Les espècies de Acinetobacter són resistents naturalment a molts tipos d'antibiòtics, inclosa la penicilina, cloranfenicol i a sovint els aminoglucósidos. S'ha informat de la resistència a fluoroquinolones durant la teràpia i açò també ha donat lloc a un aument de resistència a atres classes de drogues a través del refluix actiu. el CDC ha informat d'un aument espectacular de la resistència als antibiòtics en ceps de Acinetobacter i els carbapenem són reconeguts com l'últim recurs.
Més preocupant és l'aument de la resistència als carbapenem, que deixa molt poques opcions de tractament si be s'han conseguit alguns èxits en polimixina B, aixina com l'us de noves combinacions d'antibiòtics.[3] Les espècies de Acinetobacter són inusuals en el sentit de que són sensibles al sulbactam. Esta substància s'usa normalment per a inhibir la lactamasa bacteriana, pero est és un eixemple de les propietats antibacterianas del sulbactam.[4]
Alguns informes sugerixen que esta bactèria és susceptible a la teràpia en fagos.[5] Fagos dirigits contra Acinetobacter varen mostrar una notable activitat lítica tant in vitro com in viu: solament 100 ufp de fagos varen protegir a les rates front a Acinetobacter.[6] També poden ser atacats en Tigeciclina, Colistina o Linezolid, encara que no es garantisa el seu funcionament
L'institució de mides estrictes de control general d'infeccions, com el monitoreo bacteriològic de l'higiene de mans, pot baixar la taxa d'infeccions hospitalàries.
El monitoreo terapèutic (TDM per les seues sigles en anglés: Therapeutic Drug Monitoring) dels aminoglucósidos (per ej. amikacina i gentamicina) pot ser una ferramenta important per a individualisar i aixina optimisar els tractaments farmacològics. Sobre la base de l'aplicació adequada de el TDM i criteris farmacocinético clínics seria possible disminuir la provabilitat d'aparició d'events adversos i aumentar la provabilitat d'obtindre els efectes clínics - infectológicos desijats.[7][8]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Gerischer O (editor). (2008). Acinetobacter Molecular Biology, 1st ed. edició, Caister Academic Press.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Dijkshoorn L (2008). «The Diversity of the Genus Acinetobacter», Acinetobacter Molecular Biology (Gerischer O, ed.), Caister Academic Press.
- ↑ Rahal J(2006).«Novell antibiotic combinations against infections with almost completely resistant Pseudomonas aeruginosa and Acinetobacter species.».43 Suppl 2
- S95-9.
- ↑ Wood GC, Hanes SD, Croce MA, Fabian TC, Bougher BA.(2002).«Comparison of ampicillin-sulbactam and imipenem-cilastin for the treatment of Acinetobacter ventilator-associated pneumonia».34
- 1425–30.
- ↑ «Bacteriophage therapy: a revitalized therapy against bacterial infectious diseases». Archivat des d'el original, el 9 de febrer de 2009. Consultat el 11 de juliol de 2009.
- ↑ Brussow H (2007). «Phage Therapy: The Western Perspective», Bacteriophage: Genetics and Molecular Biology (Mc Grath S and van Sinderen D, ed.), Caister Academic Press.
- ↑ (2011).«Resistència als antibacterianos en Amèrica Llatina: conseqüències per a l'infectologia».Rev Panam Salut Pública.30(6)
- 519-528.Consultat el 1 d'agost de 2012.
- ↑ «Management of Aminoglycosides in the Intensive Care Unit».Journal of Intensive Care Medicine.25(6)
- 327-342.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Acinetobacter» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.