Òxit de manganeso(II)
El òxit de manganeso (II) és un compost inorgànic que la seua fòrmula química és .[1] Forma cristals verts i és vàter. És l'òxit iònic més simple. Encara que està classificat com una base molt forta, quan està dissolt no és corroent i no ataca la pell.
Es pot trobar en la naturalea com el mineral rar manganosita.
El compost es produïx a gran escala com a component de fertilisants i aditius alimentaris.
Estructura, estequiometría, reactivitat
[editar | editar còdic]De la mateixa manera que molts monòxits metàlics, el adopta l'estructura de la sal gema, en la que tant els cationes com els aniones estan coordinats octaédricamente. També com a molts òxits metàlics, l'òxit de manganeso (II) sol ser no estequiomètric: la seua composició pot variar entre i .[2]
Per baix de 118 K, el és antiferromagnético.[2] El té la particularitat de ser un dels primers composts l'estructura magnètica dels quals es va determinar per mig de difracció de neutrons,[3] segons un informe publicat en 1951.[4] Este estudi va demostrar que els ions formen una subred magnètica cúbica centrada en les cares, en la que hi ha làmines acoplades ferromagnéticamente que són antiparalelas en les làmines adjacents.
L'òxit de manganeso (II) sofrix les reaccions químiques típiques d'un òxit iònic. Despuix del tractament en àcit, es convertix en la sal de manganeso (II) corresponent.[2] L'oxidació de l'òxit de manganeso (II) dona lloc al òxit de manganeso (III).
Preparació i ocurrència
[editar | editar còdic]El es troba en la naturalea com el mineral rar manganosita.
Es prepara comercialment per mig de la reducció de en hidrogen, monòxit de carbono o metà, per eixemple:[1]
En calfar-se a 450 °C, el nitrat de manganeso (II) produïx una mescla d'òxits, denominada , que pot reduir-se a monòxit en hidrogen a ≥750 °C.[5] El és especialment estable i resistix una major reducció.[6] El també es pot preparar calfant el carbonat:[7]
Este procés de calcinació es porta a terme en condicions anaeròbiques, per a evitar la formació de Mn2O3.
Una ruta alternativa, molt interessant per a fins demostrativos, és el «método del oxalato». També aplicable a la síntesis d'òxit ferroso i òxit estannoso, consistix en calfar en una atmòsfera lliure d'oxigen (a sovint de ) oxalato de manganeso (II) hidratado:[8]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Arno H. Reidies "Manganese Compounds" Ullmann's Encyclopedia of Chemical Technology 2007; Wiley-VCH, Weinheim. doi:10.1002/14356007.a16_123
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Chemistry of the Elements» (en en-us). ScienceDirect. Consultat el 2026-02-25.
- ↑ J.E Greedon, (1994), Magnetic oxides in Encyclopedia of Inorganic chemistry Ed. R. Bruce King, John Wiley & Sons ISBN 0-471-93620-0
- ↑ “Neutron Diffraction by Paramagnetic and Antiferromagnetic Substances” . Physical Review 83 (2): 333–345. American Physical Society (APS). doi:. ISSN 0031-899X. Bibcode: 1951PhRv...83..333S.
- ↑ (1963) «Manganeses(II) Oxide», G. Brauer (ed.). Handbook of Preparative Inorganic Chemistry, 2nd Ed. (vol. 2pages=1455), Academic Press.
- ↑ (2000) «Manganese and Manganese Alloys», Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry. doi:10.1002/14356007.a16_077. ISBN 3527306730.
- ↑ W.H. McCarroll (1994) Oxides- Solid State Chemistry, Encyclopedia of Inorganic Chemistry Ed. R. Bruce King, John Wiley & Sons ISBN 0-471-93620-0
- ↑ Arthur Sutcliffe (1930) Practical Chemistry for Advanced Students (1949 Ed.), John Murray - London.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Óxido de manganeso(II)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.