Luis Aguilé

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Luis María Aguilera Picca
Nacionalitat: Argentina, Española
Ocupació: Cantant, cantautor i escritor.
Naiximent: 24 de febrer de 1936
Lloc de naiximent: Buenos Aires, Argentina
Defunció: 10 d'octubre de 2009
Lloc de defunció: Madrit, Espanya

Luis María Aguilera Picca, conegut popularment com a Luis Aguilé (Buenos Aires, Argentina, 24 de febrer de 1936 - Madrit, 10 d'octubre de 2009), fon un cantautor de música romàntica hispà-argentí, ademés d'escritor. Fon un dels primers músics en cantar roc en espanyol. Actiu des de la década dels 50, es feu famós en Amèrica Llatina i Espanya.

Ha gravat més de huitcentes cançons, la mitat d'elles de la seua autoria, i algunes s'han convertit en estàndarts de la música popular en castellà. Com Cuando salí de Cuba (Quan ixqué de Cuba), potser la seua cançó més coneguda, gravada per molts atres artistes. També va compondre cançons per a chiquets i va publicar varis llibres.

Biografia

Luis María Aguilera naixqué el 24 de febrer de 1936 en la capital argentina de Buenos Aires. En la seua ciutat natal va combinar les seues primeres actuacions com a cantant, en reunions i festes familiars, en el seu treball en la Casa Central del Banc de la Província de Buenos Aires. En l'any 1951, als quinze anys, va conseguir el seu primer contracte, en la Maison Doré, luxós saló de festes porteny, i va escomençar a treballar en la ràdio.

Als vint anys, en maig de 1956, es va presentar en el concurs de televisió Music-Hall i va conseguir un enorme èxit. Poc despuix gravaria el seu primer disc, en la discogràfica Odeón, un senzill en els temes El preso número nueve de Roberto Cantoral i Tu recuerdo y yo de José Alfredo Jiménez, dos rancheres a on canta acompanyat per Ángel Pocho Gatti i el seu conjunt. Poc despuix, edita el seu primer LP, Luis Aguilé, con diez temas (Gigí, Linda nena, Mujer tejedora, Tiro Liro Liro, Pancho López, Qué será será, Luna bonita, Luna Azul i El alegre silbador).

Ad este treball seguiren:

  • Canta la juventud de América (1958), en senzills editats previament (De azul pintado de azul, No me dejes nunca, No me abandones, Pequeñísima serenata, Dime algo cariñoso, Lulú (sin embargo), La cinta verde, Llueve afuera, Domani, Hay una mujer, El preso número nueve i Queremos Minué)
  • Luis Aguilé, Vol. 3 (1959) (Julia, Regresa a mí, Bonita, Venus, Marina, Amémonos así, Mira qué luna, Llueve, Pity Pity, Para siempre, La canción que te gusta a ti i Ío) que fon tot un èxit en Argentina i el va donar a conéixer en tot lo món hispanoamericà.
  • Luis Aguilé, Vol. 4 (Déjenme en paz, Te llevo bajo mi piel, Yo sé, La pachanga, Al claro de luna, Ya ves, así pienso yo, ¡Ay, Chabela!, La balanza, Arrivederchi, Mi espíritu, La montaña i Castillo de piedra).

La balanza és el primer tema escrit per ell mateixa que va gravar. Despuix d'este disc, Aguilé va tindre el seu primer contacte en Espanya quan va actuar en el Festival per a la Joventut celebrat en el Palau dels Deports de Barcelona. Presentat pel popular locutor radiofònic Luis Arribas Castro. En l'event va actuar junt al Duo Dinámico, José Guardiola i Gelu, entre uns atres.

En l'any 1962 protagonisa junt a Mariquita Gallegos, en qui va mantindre un romanç, la película La chacota i a l'any següent s'establix definitivament en Espanya. A on té un gran èxit en el tema Dile, considerada una de les primeres cançons de l'estiu. En el seu nou país de residència, que li va concedir la nacionalitat espanyola en 1990, es convertiria en un personage molt popular. En constants aparicions en televisió en programes com Amigos del lunes i Gran parada. Sent conegut per les seues colorides corbates i la seua particular dicció afrancesada, lo que li faria ser imitat en anys posteriors per humoristes com a Martes y trece o Fernando Esteso. A mitan dels anys 60, deixa Odeón, despuix de gravar varis elepés, i ficha per CBS. Grava a partir d'eixe moment sobretot temes propis. En 1968 crea el seu propi sagell discogràfic i eixercita llabors de productor. També va actuar junt a la sensació pop del moment, la cantant Karina.

En maig de 1972, es va vore immers en una polèmica quan, despuix de pressions de l'Ajuntament de Pamplona, es va prohibir l'emissió en ràdio i televisió de la cançó Vamos a Pamplona. Perque el consistori va considerar que era un desprestigi per als sanfermins i per a la pròpia ciutat.

Eixe mateix any va estrenar la comèdia musical Una gran noche, que contava en llibret i música originals d'Aguilé, en orquestació d'Adolfo Waitzman. Qui també va dirigir musicalment el montage en el Teatre Victoria de Barcelona. Despuix d'això fon el presentador del programa de televisió Llegada Internacional entre 1973 i 1974. En 1976, es casa en l'espanyola Ana Rodríguez Ruiz. Entre 1978 i 1979, torna a la televisió, presentant El hotel de las mil y una estrellas. En els anys 80, treballa com a assessor musical del programa Un, dos, tres... responda otra vez.

En l'any 1986, firma contracte en Mèxic en el llavors empresari i banquer Jorge Lankenau per a crear l'himne dels Rayados de Monterrey, equip regional de fútbol del que era l'amo. Aixina com de l'institució financera Abaco, que en els 90 va utilisar la seua famosa cançó Ven a mi casa esta Navidad per a un comercial molt conegut en el país.

En 1992 estrena l'espectàcul Por las calles de Madrid, que mescla música i ball i en el que demostra una volta la seua calitat com a showman, intercalant anècdotes i succeïts entre els distints temes musicals, evocadors de la vida en la capital espanyola. L'espectàcul, que posteriorment es denominaria España es una fiesta, es representa en Buenos Aires durant tota la década següent.

En 1999 publica Superfiesta, el seu últim disc en cançons noves. En 2002 publica el recopilatori Los 40 grandes éxitos de Luis Aguilé, que inclou dos temes nous, Infiel i Lolita.

En l'any 2007 grava el tema Nadie me quita mis vacaciones en Castellón, que va representar a la província de Castelló en la Fira Internacional del Turisme (FITUR). Eixe mateix any publica Ciudadano Aguilé, un recopilatori en el que arreplega dèsset cançons de la seua discografia que s'aparten dels seus temes més habituals i en els que mostra les seues preocupacions socials.

Luis Aguilé també va escriure contes infantils i noveles. En 1976 publica Golito y un emisario de la cuarta dimensión. Una atra novela titulada El día en que los perros hablaron veu la llum en l'Editorial Planeta en 1979. En 1984, baix el seudònim d'Alejandro Alcántara, publica Dominó i en 1989 La guerra nunca aclarada, en les que fon finalista del Premi Planeta. En 2002 va publicar La nieve de las cuatro estaciones, centrada en el món de les drogues i de la que estava preparant la segona part, La seducción reptante del poder.

En 2003 va protagonisar en l'Argentina la película Soy tu aventura, una comèdia a on s'interpreta a sí mateixa com a víctima d'un accidentat seqüestre. En l'any 2008, va rebre el Premi Sona de la Música a tota una vida dedicada a la música, reconeixent aixina l'èxit que ha anat collint a lo llarc de la seua carrera.

En la primavera de l'any 2009, li varen operar de gravetat d'un càncer en l'estòmec i va fallir el 10 d'octubre de 2009 en un hospital de Madrit.

La seua música

Temàtica

La majoria dels temes composts per Luis Aguilé reflectixen una visió optimista de la vida i en ocasions són directament humorístics. Molts d'ells es varen convertir en èxits estiuencs, com:

  • Juanita Banana (versió del tema d'Henri Salvador)
  • La banda borracha
  • El frescales
  • El tío Calambres
  • Es el sol español o
  • La vida pasa felizmente.

També ha conseguit grans èxits en temes d'uns atres, com:

  • Lo importante es la rosa, de Gilbert Bécaud
  • La Chatunga, de Marisa Simó o
  • Te quiero, versió de Paolo Conte.

Aixina mateix, és l'autor de la sarsuela Viva la verbena, que fon estrenada en l'Argentina i els Estats Units. Luis Aguilé sofrí una gran decepció quan va vore que en Espanya, i concretament en Madrit, ciutat a la qual havia dedicat la seua sarsuela, casi ningú es va fer resó d'esta novetat i en la qual havia posat molta ilusió. Finalment, fon presentada en el teatre Monumental el 22 de novembre de 2008 a càrrec de l'Orquesta Simfònica Neotonarte, dirigida per Antonio Palmer i el cor de la Federació Coral de Madrit. Televisió Espanyola guarda este important document que fon retransmés en el programa Conciertos de la 2.

També va interpretar temes musicals infantils, un d'ells fon la versió en espanyol de Pecos Bill.

Controvèrsies polítiques

(Seccio per completar)

Discografia

(Seccio per completar)

Llibres

(Seccio per completar)

Películes

(Seccio per completar)

Enllaços externs