Lagidium viscacia tontalis
La vizcacha de la serra o chinchillón[1] (Lagidium viscacia tontalis) és una de les subespecies en que es subdivide la espècie Lagidium viscacia, un rosegador de la família de les chinchillas. Es distribuïx en l'oest del Con Sur de Sudamérica.
Taxonomia
[editar | editar còdic]Esta subespecie va ser descrita originalment com una bona espècie en l'any 1921 pel mastozoólogo britànic Michael Rogers Oldfield Thomas, baixe la combinació científica de Lagidium tontalis.[2]
En 1940, J. R. Ellerman la va combinar com Lagidium viscaccia tontalis,[3] un nom ortográficamente incorrecte.
- Holotip
El holotip designat és el catalogat com: B.M. N°.21.6.21.39. Es tracta d'una femella adulta, la que va ser colectada per Emilio Budín (número de camp original 1303) el 2 de febrer de 1921.[2] Va ser depositat en el Museu Britànic i després transferit al Museu d'Història Natural, de Londres.
- Localitat tipo
La localitat tipo referida és: “Serra del Tontal, una cadena de montanyes en orientació nort-sur, situada a uns 60 quilómetros a l'oest de la ciutat de Sant Joan. Colecció realisada en el parage Els Capells, una estància a una altitut d'uns 2700 msnm, a 35 quilómetros al noroest de Pedernal, província de Sant Joan, Argentina”.[2]
- Etimologia
Etimológicamente, el terme subespecífico tontalis és un topònim que referix a la “terra typica” de l'eixemplar que va servir per a descriure al tàxon: la serra del Tontal.[2]
- Relacions filogenético
El zoólogo i paleontòlec espanyol —nacionalisat argentí— Ángel Cabrera sinonimizó a este tàxon en Lagidium viscacia famatinae,[4] sense argumentar alguna raó per a fer-ho.[1]
Distribució
[editar | editar còdic]Esta subespecie es distribuïx de manera endèmica en el suroest de la província de Sant Joan, centre-oest de la Argentina.[1][5]
Característiques
[editar | editar còdic]Este tàxon posseïx un tamany prou gran, similar al de L. v. viatorum, pero la regió interorbital és menys àmplia.[2] Comparat en Lagidium viscacia famatinae, L. v. tontalis és decididament menor i el seu hocico és més esvelt.[2] La llongitut del cap i el cos és de 395 mm; el llarc de la coa és de 340 mm; el llarc del peu és de 100 mm; la llongitut de l'orella és de 83 mm.[2] Mostra grans ulls obscurs i orelles sempre erectas, llargues, protegides per pèls. A abdós costats del hocico exhibix molt llargues vibrisas, rígides, obscures, les que apunten cap a avall i cap a arrere. Tant els seus molariformes com els seus incisius creixen en forma contínua.
Posseïx un pelaje suau, dens i lanoso, el qual exhibix un patró cromàtic dorsal (inclosa el cap) gris pàlit, el que passa en els costats a un to més gris-rata; en els muscles i en la grupa el gris és més pàlit.[2] Contrasta en el color dorsal una llínea llongitudinal vertebral negruzca ben definida des de la creu fins a la grupa.[2]
Ventralmente, els extrems dels pèls són visiblement grocs (pròxim al to “isart”), en lloc de ser ocráceos o canella-bayos, com en L. v. viatorum.[2] Pegats axilars blancs presents pero incospicuos.[2]
Totes les seues extremitats tenen 4 dits; les almohadillas plantares són les úniques zones nuetes de pelaje de tot el seu cos. Les anteriors són més curtes, i les seues dèbils ungles no li servixen per a cavar. Les posteriors són majors i conten en forta musculatura i llarcs peus, que li permet escapar dels seus predadores botant entre les roques.
La coa és allargada i està coberta per pèls llarcs, gris canosos, els que en la seua part dorsal mostren major llongitut i rigidea, concloent en el seu extrem en un mechón en forma de pinzell, el qual és més obscur, pero no negre.[2] Esta, normalment, es troba doblada cap a dalt; solament la llibera d'eixa posició quan es desplaça entre les roques, en raó de que complix una funció de balanç per a mantindre l'estabilitat durant els seus grans bots.
Història natural
[editar | editar còdic]Molts dels aspectes de la seua història de vida es coneixen poc o encara són especulatius, per #lo que majors estudis científics es necessiten.
- Hàbitat
Esta subespecie viu en altitutés compreses entre els 2200 i els 3500 m s. n. m.. Els seus hàbitats característics sempre posseïxen abundants roques i vegetació no arbòrea, rala, inclús desértica; especialment preferixen penya-segats, bardas aïllades, roquedales de cañadones i forts pendents i enclavaments rocosos que emergixen d'altiplans, sempre en ambients agrests.
- Hàbits
Posseïx hàbits diürns, en major activitat en les primeres i últimes hores del dia. És de costums gregarias, vivint en grups familiars o colónies. Cada individu o parella defén un menut territori, el qual se centra en el clavill entre les roques que utilisen com guarida i una superfície de la seua derredor, la que inclou un àrea en terra solta que és amprada com revolcadero para empolvar la seua pelaje en l'objectiu de que este conserve les seues qualitats aïllants. També sol contar en una plataforma rocosa o balcó de descans, a on pren banys de sol i sobre el qual la parella realisa entre sí sessions de espulgamiento i acicalamiento. Per a mantindre's comunicats o alertar la presència de possibles predadores, emeten una série de sons de contacte i alarma.
- Dieta i depredadors
S'alimenta solament de vegetals, en especial de gramíneas. Durant l'hivern no hibernan; front a temporades de fredor rigorosa poden descendir altitudinalmente buscant millors condicions de vida.
Entre els seus possibles predadores es trobarien el puma (Puma concolor), el rabosot colorat andino (Lycalopex culpaeus andinus) i grans aus rapaces d'hàbits diürns, en especial l'àguila mora (Geranoaetus melanoleucus).
- Reproducció
Es coneix molt poc dels seus hàbits d'crío. La temporada reproductiva comprendria des de la primavera fins al fi de l'estiu. La femella podria ser poliéstrica, podent parir 2 o 3 voltes cada any, si les condicions li són propícies. Després d'un periodo de gestació d'entre 120 i 140 dies, dins del seu refugi entre les roques dona a llum a una única crío (rarament 2), la que ya naix en bon desenroll, els ulls oberts i la capacitat de complementar en vegetals l'alletament matern, la qual dura uns 60 dies. En aplegar el seu pes a 1 kg, alcança la seua madurea sexual, açò ocorre entre els 7 i els 12 mesos de vida.
- Conservació
El seu captura pels humans va ser major en el passat. És caçada solament localment, per a aprofitar la seua carn i, en menor mida, la seua pell, d'escassa calitat i valor comercial. En posseir un hàbitat poc utilisable des del punt de vista agropecuario, no ha segut alterat, per la qual cosa l'estat de conservació de les seues poblacions no presentaria problemes. És protegida en el parc nacional El Leoncito.[6][7][8]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Chébez, Juan Carlos (2009). Atres que es van. Fauna argentina amenaçada, 1ª edició (en espanyol), Buenos Aires: Albatros, pp. 552. ISBN 978-950-24-1239-9.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 Thomas, O. (1921) XXII.—On mammals from the Province of Sant Joan, Western Argentina. Journal of Natural History, 8(44), 214-221 (descripció en la pàgina 219).
- ↑ Ellerman, J. R. (1940). Rodents other than Muridae. Families and genera of living rodents, by R. WV. Hayman and GWC Holt, 1, 1939-43.
- ↑ Cabrera, A. (1961). Catàlec dels mamífers d'Amèrica del Sur. Revista del Museu Argentí de Ciències Naturals Bernardino Rivadavia 4: 309-732.
- ↑ Parera, Aníbal (2002). Els mamífers de l'Argentina i la regió austral de Sudamérica, 1ª edició (en espanyol), Buenos Aires: L'Ateneu, pp. 454. ISBN 950-02-8536-3.
- ↑ Briasco, S.; Almonacid, H.; Rabagliatti, C.; Montenegro, L. (1999). Programa de Monitoreo de fauna i flora en la Reserva Natural Estricta El Leoncito. Informe n§ 1. 50pp.
- ↑ Briasco, S. (2002). Informe Tècnic. Llocs en els que es varen observar individus de chinchillón comun (Lagidium viscacia) en la Reserva Natural Estricta "El Leoncito". 5 pp.
- ↑ Haene, I.H.; Heinonen, S i Chebez, J.C. (1993). Proyecte de Parc Nacional El Leoncito (Departament Calingasta, Província de Sant Joan . 47pp.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Lagidium viscacia tontalis.
