Lagidium viscacia viatorum
La vizcacha de la serra o chinchillón[1] (Lagidium viscacia viatorum) és una de les subespecies en que es subdivide la espècie Lagidium viscacia, un rosegador de la família de les chinchillas. Es distribuïx en l'oest del Con Sur de Sudamérica.
Taxonomia
[editar | editar còdic]Esta subespecie va ser descrita originalment com una bona espècie en l'any 1921 pel mastozoólogo britànic Michael Rogers Oldfield Thomas, baix la combinació científica de Lagidium viatorum.[2]
En l'any 1940, J. R. Ellerman la rebaixa a subespecie: Lagidium viscaccia viatorum,[3] en incorrecte nom específic.
- Holotip
El holotip designat és el catalogat com: B.M. N°.21.6.24.21. Es tracta d'un macho adult, el que va ser colectado (junt en atres dos #espècimen, un d'ells inmaduro) per Emilio Budín (número de camp original 1336).[2] Va ser depositat en el Museu Britànic i després transferit al Museu d'Història Natural, de Londres.
- Localitat tipo
La localitat tipo referida és: “Punta de Vaques, a una altitut de 2300 msnm, noroest de la província de Mendoza, Argentina”.
- Etimologia
Etimológicamente, el terme subespecífico viatorum (‘viagers’ en llatí) referiria a que l'eixemplar tipo va ser colectado junt a la ruta que permet viajar des de Mendoza a Santiago.
Distribució
[editar | editar còdic]Esta subespecie es distribuïx de manera endèmica en el centre-oest de la Argentina.
La localitat tipo, Punta de Vaques, se situa sobre la ruta nacional 7 en el departament Les Heras, al noroest de la província de Mendoza.
Es desconeix si pertanyen a este tàxon (o a L. v. sarae) les poblacions que habiten en l'extrem noroest de la província de la Pampa, en la zona de la serranía El Peralito, Departament Chical Co,[4][1] i en la mitat sur de la província de Mendoza, especialment en la zona de la Payunia del departament Malargüe, encara que per al zoólogo José Yepes seria aixina, sobre la base d'una pell adquirida en la zona de Malargüe.[5]
Característiques
[editar | editar còdic]Este tàxon posseïx un tamany prou gran, similar al de L. v. tontalis, pero la regió interorbital és més àmplia. La llongitut del cap i el cos és de 400 mm; el llarc de la coa és de 335 mm; el llarc del peu és de 105 mm; la llongitut de l'orella és de 80 mm.[2]
El cap és curt i redonejada, en grans ulls obscurs i orelles sempre erectas, llargues, protegides per pèls. A abdós costats del hocico exhibix molt llargues vibrisas, rígides, obscures, les que apunten cap a avall i cap a arrere. Els molar són grans; tant estos com els seus incisius creixen en forma contínua; estos últims són groc pàlits en la seua cara frontal.[2]
Posseïx un pelaje suau, dens i lanoso, el qual exhibix un patró cromàtic dorsal (inclosa el cap) de color prou més uniforme i gris neutre que en L. v. tontalis, sense el aclaramiento en els muscles i en la grupa.[2] Contrasta en el color dorsal una llínea dorsal llongitudinal de color més obscur.
Ventralmente, els extrems dels pèls són visiblement ocráceos o canella-bayos, en lloc de ser grocs com en L. v. tontalis.[2] Els pegats axilars blancs estan presents.[2]
Totes les seues extremitats tenen 4 dits; les almohadillas plantares són les úniques zones nuetes de pelaje de tot el seu cos. Les anteriors són més curtes, i les seues dèbils ungles no li servixen per a cavar. Les posteriors són majors i conten en forta musculatura i llarcs peus, que li permet escapar dels seus predadores botant entre les roques.
La coa és allargada i està coberta per pèls llarcs, els que en la seua part dorsal mostren major llongitut i rigidea, concloent en el seu extrem en un mechón en forma de pinzell, el qual és més obscur, de la mateixa manera que els pèls de la part inferior de la coa. Esta, normalment, es troba doblada cap a dalt; solament la llibera d'eixa posició quan es desplaça entre les roques, en raó de que complix una funció de balanç per a mantindre l'estabilitat durant els seus grans bots.
Història natural
[editar | editar còdic]Molts dels aspectes de la seua història de vida es coneixen poc o encara són especulatius, per #lo que majors estudis científics es necessiten.
- Hàbitat
Esta subespecie viu en altitutés d'al voltant de 2300 m s. n. m.. Els seus hàbitats característics sempre posseïxen abundants roques i vegetació no arbòrea, rala, inclús desértica; especialment preferixen penya-segats, bardas aïllades, roquedales de cañadones i forts pendents i enclavaments rocosos que emergixen d'altiplans, sempre en ambients agrests.
- Hàbits
Posseïx hàbits diürns, en major activitat en les primeres i últimes hores del dia. És de costums gregarias, vivint en grups familiars o colónies. Cada individu o parella defén un menut territori, el qual se centra en el clavill entre les roques que utilisen com guarida i una superfície de la seua derredor, la que inclou un àrea en terra solta que és amprada com revolcadero para empolvar la seua pelaje en l'objectiu de que este conserve les seues qualitats aïllants. També sol contar en una plataforma rocosa o balcó de descans, a on pren banys de sol i sobre el qual la parella realisa entre sí sessions de espulgamiento i acicalamiento. Per a mantindre's comunicats o alertar la presència de possibles predadores, emeten una série de sons de contacte i alarma.
- Dieta i depredadors
S'alimenta solament de vegetals, en especial de gramíneas. Durant l'hivern no hibernan; front a temporades de fredor rigorosa poden descendir altitudinalmente buscant millors condicions de vida.
Entre els seus possibles predadores es trobarien el puma (Puma concolor), el rabosot colorat o culpeo (Lycalopex culpaeus culpaeus) i grans aus rapaces d'hàbits diürns, en especial l'àguila mora (Geranoaetus melanoleucus).
- Reproducció
Es coneix molt poc dels seus hàbits d'crío. La temporada reproductiva comprendria des de la primavera fins al fi de l'estiu. La femella podria ser poliéstrica, podent parir 2 o 3 voltes cada any, si les condicions li són propícies. Després d'un periodo de gestació d'entre 120 i 140 dies, dins del seu refugi entre les roques dona a llum a una única crío (rarament 2), la que ya naix en bon desenroll, els ulls oberts i la capacitat de complementar en vegetals l'alletament matern, la qual dura uns 60 dies. En aplegar el seu pes a 1 kg, alcança la seua madurea sexual, açò ocorre entre els 7 i els 12 mesos de vida.
- Conservació
El seu captura pels humans va ser major en el passat. És caçada solament localment, per a aprofitar la seua carn i, en menor mida, la seua pell, d'escassa calitat i valor comercial. En posseir un hàbitat poc utilisable des del punt de vista agropecuario, no ha segut alterat, per la qual cosa l'estat de conservació de les seues poblacions no presentaria problemes.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Chébez, Juan Carlos (2009). Atres que es van. Fauna argentina amenaçada, 1ª edició (en espanyol), Buenos Aires: Albatros, pp. 552. ISBN 978-950-24-1239-9.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Thomas, O. (1921) XXII.—On mammals from the Province of Sant Joan, Western Argentina. Journal of Natural History, 8(44), 214-221 (descripció en la pàgina 220).
- ↑ Ellerman, J. R. (1940). Rodents other than Muridae. Families and genera of living rodents, by R. WV. Hayman and GWC Holt, 1, 1939-43.
- ↑ Bruno, F.; Tallade, P. Castro Seltzer, A. L., Alamo Iriarte, A. P., Maceda, J. J., Polanco, C. & Pastor, C. (2012). Categorisació de la Fauna Selvada de Vertebrats de la Província de la Pampa. Direcció de Recursos Naturals de la Pampa i ASIO (Visió Natural). Informe Intern. Santa Rosa, La Pampa, Argentina.
- ↑ Yepes, J. (1938). La fisiografía regional i la distribució geogràfica d'alguns dels nostres mamífers. imp. A. Baiocco i Cia.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Lagidium viscacia viatorum.
