Diferència entre les revisions de "Josep Marin i Morell"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
m (Text reemplaça - 'després' a 'despuix')
m (Text reemplaça - 'futbol' a 'fútbol')
Llínea 19: Llínea 19:
 
Escriu opinió en la prensa ilicitana (“Canfali", “Baix Vinalopó”, “Elig”, ‘Perfil de la Dama”…) sobre valencianisme i ilicitanisme en el seudònim “Duende de las Casetas”.  
 
Escriu opinió en la prensa ilicitana (“Canfali", “Baix Vinalopó”, “Elig”, ‘Perfil de la Dama”…) sobre valencianisme i ilicitanisme en el seudònim “Duende de las Casetas”.  
  
Corresponsal deportiu del diari “Levante”, entrena a varis equips infantils ilicitans de futbol-sala que jugaven els dissabtes i dumenges én el  Parc Deportiu d'Elig.  
+
Corresponsal deportiu del diari “Levante”, entrena a varis equips infantils ilicitans de fútbol-sala que jugaven els dissabtes i dumenges én el  Parc Deportiu d'Elig.  
  
 
Crea en [[1980]] els prestigiosos guardons al Valencianisme i ilicitanisme “Palmes Daurades” (que ell considera els “Nobel de la Valenciania”) convertint Elig én la capital de la valencianitat al portar aci a les més importants personalitats valencianes i que hui seguixen sent els decans i més ilustres de l'àmbit valencianiste.  
 
Crea en [[1980]] els prestigiosos guardons al Valencianisme i ilicitanisme “Palmes Daurades” (que ell considera els “Nobel de la Valenciania”) convertint Elig én la capital de la valencianitat al portar aci a les més importants personalitats valencianes i que hui seguixen sent els decans i més ilustres de l'àmbit valencianiste.  

Revisió de 08:05 13 oct 2015

Josep Marin en un acte del Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano Mora d'Elig.

Josep Marin i Morell fon un politic i activiste valencianiste. Naixqué én el centre historic de la ciutat de Valéncia, en 1932 i faltà en Elig el 5 d'octubre de 2012. Fill de republicà valencianiste, fon autodidacta fent-se a si mateix des de la seua joventut en la dura postguèrra. Representant de Farmàcia, recalà én Elig a on casà en Marita Ferrer.

Quan els signes d'identitat autonòmics perillaven a l'inici de la transició, Marin creà én Elig en 1976 el Grup Cultural Ilicità Regne de Valéncia (GCI) junt al seu fill major Josep Manel (qui tingué l'idea) i junt ad un amic d'este conegut com Lleonci Esclapez, en l'objecte de defendre i promocionar tot lo autòcton.

Per aquell llavors, Marín fon elegit membre de la preautonòmica “Taula del pre-Consell” i de la “Coordinadora d ’Entitats Culturals Valencianistes” de la que aplegà a ser president.

Instaura én Elig els primers cursos de valencià del GCI per “Lo Rat Penat” per a mestres i funcionaris des de 1978 a 1982 en la seu social de l'entitat én el cèntric carrer Daoíz.

Ingressa én “Unió Regional Valenciana” (URV), s'associa al “Grup d'Acció Valencianista” (GAV) i al “Patronat Historic Artistic Cultural d’Elig” (PHACE) i funda Unió Valenciana én Elig sent el seu cartell i candidat electoral i casi ix regidor en els comicis municipals de 1982 dins de la candidatura de la llavors "Coalició Popular".

Defen la Real Senyera arduament en l' época tristament coneguda com “Batalla de Valéncia” participant én manifestacions en pro de l'identitat autòctona, corrent perill la seua integritat fisica, rebent amenaces i anònims de mort, encara que mai s' acovardà: sempre es mostrà valent.

Firma l'adhesió a les Normes d'El Puig per al valencià i defén una ponència én el “I Congrés de la Llengua Valenciana”(que organisà el PHACE) en 1985 apelant a l'unió i germanor o fraternitat entre totes les corrents del valencianisme i a on presenta el diccionari de la RACV junt a l'acadèmic i decà de la mateixa, el poeta Xavier Casp én la Mútua Ilicitana (hui Maz) én Elig.

Conseguix que la cuatribarrada es reemplaçara del balcó de l'Ajuntament d' Elig per la Real Senyera Valenciana durant el mandat de Ramón Pastor com alcalde a l'inici de la transició. És elegit directiu i càrrec representatiu de l'Esquadra Romans a on representa a Cèsar en la desfilada de Pobladors d'Elig.

Escriu opinió en la prensa ilicitana (“Canfali", “Baix Vinalopó”, “Elig”, ‘Perfil de la Dama”…) sobre valencianisme i ilicitanisme en el seudònim “Duende de las Casetas”.

Corresponsal deportiu del diari “Levante”, entrena a varis equips infantils ilicitans de fútbol-sala que jugaven els dissabtes i dumenges én el Parc Deportiu d'Elig.

Crea en 1980 els prestigiosos guardons al Valencianisme i ilicitanisme “Palmes Daurades” (que ell considera els “Nobel de la Valenciania”) convertint Elig én la capital de la valencianitat al portar aci a les més importants personalitats valencianes i que hui seguixen sent els decans i més ilustres de l'àmbit valencianiste.

Descobrix a l'autoctoniste i localiste poeta ilicità Tonico Sansano, a qui concedix la “Palma Daurada”, propiciant despuix la modernisació del GCI i dels guardons junt a la nova directiva, apostant pel canvi actualisador de l'entitat al recolzar que esta se rebatejara en el nom de Tonico Sansano.

Després de la debacle d'Unió Valenciana s'afilia a “Coalició Valenciana” que acava abandonant decepcionat. Rep la “Palma d’ Or” i la “Presidència Honorifica” del GCI per la seua trayectoria i mèrits al front de l'entitat.

Aficionat de l'Elig CF i del Valéncia CF, funda la “Penya Valencianista Ilicitana ¡Ché, qué a Gust!” baix auspici del GCI, última activitat abans d'emmalaltir i de retirar-se.

Josep Marín i Morell, "Pepe" per als amics i com ad ell li agradava que se li nomenara, encara que fon capitalí al nàixer en la capital autonòmica, mai fon centraliste sino tot lo contrari. Per ad ell, Valéncia, no era només la ciutat del Túria sino tot el territori que inclou les tres provincies: Alacant, Castelló i Valéncia. Per això, sumà en sí mateix abdos identitats: Elig i Valéncia i/o viceversa (lo local i lo regional) i abdos sentiments: lo valencià i lo ilicità a la volta en harmonia i equilibri.

Jovial i alegre, encara que sanguineu i passional, sempre se senti jove. Apostà per la joventut i se rodejà de jovens.

En lo recòrt quedaràn els seus vigorosos discursos, els seus dits en “V” de victòria per tot arreu, les seues mans flamejant “senyeres al vent”, les seues botades celebrant els gols dels seus volguts Valéncia CF i Elig CF; i aquell “colpet” que donava en la seua ma damunt de la taula en tertulies, dinars, sopars, i reunions.

Marín Morell fon un enamorat de la festivitat del "9 d'Octubre" i acèrrim partidari de la seua celebració, assidu assistent i participant én la processò cívica en la seua baixada de la Real Senyera inclosa. En els últims anys i en la seua salut afectada deixà d'assistir i en molt pesar tirava de menys en enyorança no estar davant de la seua bandera, de la bandera de tots els valencians.

Marín va morir uns dies abans d'esta festivitat, nos deixà a vespres del seu volgut "9 d´Octubre". El seu ataüt va ser cobert per la seua pròpia Real Senyera valenciana i se li va incinerar en ella fonent-se les seues cendres en les del màxim simbol d'identitat dels valencians com es la bandera o senyera.

Pero Marín vixqué tota la seua vida en el fondo del seu cor anhelant regressar a la seua ciutat natal despuix de mort. Per això, les seues cendres seràn enramades pels seus fills en un acte privat en un bell lloc de la capital valenciana, a la vora del Túria i prop de la Malvarrosa a on tant passejà el seu admirat Blasco Ibàñez, atre valencià, universal, que com Marín, també fon cobert en la seua Senyera en el seu sepeli.

Text de Josep Esteve Rico Sogorb. Introduit i autorisat pel propi autor. 29-Octubre-2012

Enllaços externs