Diferència entre les revisions de "Filosofia"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Llínea 22: Llínea 22:
 
== Branques ==
 
== Branques ==
 
Les branques i els problemes que componen la filosofia han variat molt a través dels sigles.​ En el temps, algunes branques de la filosofia s'han independisat i tornat ciències. Per eixemple, en els seus orígens, la filosofia comprenia l'estudi dels cels que hui cridem astronomia, aixina com els problemes que ara pertanyen a la física. En l'actualitat, la llògica està travessant un procés similar.
 
Les branques i els problemes que componen la filosofia han variat molt a través dels sigles.​ En el temps, algunes branques de la filosofia s'han independisat i tornat ciències. Per eixemple, en els seus orígens, la filosofia comprenia l'estudi dels cels que hui cridem astronomia, aixina com els problemes que ara pertanyen a la física. En l'actualitat, la llògica està travessant un procés similar.
 +
 +
=== Metafísica ===
 +
La metafísica (del llatí metaphysica, i este del grec μετὰ [τὰ] φυσικά, «més allà de la naturalea»)​ és la branca de la filosofia que estudia la naturalea, estructura, components i principis fonamentals de la realitat.​ Açò inclou la clarificació i investigació d'algunes de les nocions fonamentals en les que comprenem el món, com a entitat, ser, existència, objecte, propietat, relació, causalitat, temps i espai. Junt en la llògica i la gnoseologia, la metafísica és la branca més bàsica de la filosofia. Ha segut estudiada per filòsofs com Platón, Aristóteles, Agustín, Boeci, Aquino, Leibniz, Locke, etc.
 +
 +
Abans del adveniment de la ciència moderna, molts dels problemes que hui pertanyen a les ciències naturals eren estudiats per la metafísica baixe el títul de filosofia natural.​ Hui la metafísica estudia aspectes de la realitat que són inaccessibles a l'investigació empírica. Segons Immanuel Kant, les afirmacions metafísiques no es poden donar en juïns sintètics a priori, lo que exclou que la metafísica puga constituir-se en ciència positiva a l'estil de la física o les matemàtiques.38​ Açò donarà lloc en el sigle XX a la llectura heideggeriana de la metafísica occidental com ontoteologia i, per lo tant, a la necessitat de repensar la qüestió del ser des de l'orige mateix dels pensadors presocràtics. Aristóteles va designar la metafísica com a «ciència primera».​ En la química s'assumix l'existència de la matèria i en la biologia l'existència de la vida, pero cap de les dos ciències definix la matèria o la vida; solament la metafísica suministra estes definicions bàsiques.
 +
 +
L'ontologia és la part de la metafísica que s'ocupa d'investigar qué entitats existixen i quins no, més allà de les apariències.​ La metafísica té dos temes principals: el primer és l'ontologia, que en paraules d'Aristóteles és la ciència que estudia en ser en quant tal. El segon és la teleologia, que estudia els fins com a causa última de la realitat. Existix, no obstant, un debat que seguix encara hui sobre la definició de l'objecte d'estudi de la metafísica, i sobre si els seus enunciats tenen propietats cognitives.
 +
 +
És difícil trobar una definició adequada de metafísica.​ A lo llarc dels sigles, molts filòsofs han sostingut d'alguna manera o una atra, que la metafísica és impossible.​ Esta tesis té una versió forta i una versió dèbil.​ La versió forta és que totes les afirmacions metafísiques carixen de sentit o significat.​ Açò depén per supost d'una teoria del significat.​ Ludwig Wittgenstein i els positivistes llògics varen ser defensors explícits d'esta posició. Per una atra part, la versió dèbil és que si be les afirmacions metafísiques posseïxen significat, és impossible saber quins són verdaderes i quins falses, puix açò va més allà de les capacitats cognitives de l'home. Esta posició és la que varen sostindre, per eixemple, David Hume i Immanuel Kant. Per una atra part, alguns filòsofs han sostingut que el ser humà té una predisposició natural cap a la metafísica. Kant la va calificar de «necessitat inevitable», i Arthur Schopenhauer inclús va definir en ser humà com a «animal metafísic».
  
 
== Història ==
 
== Història ==

Revisió de 10:54 21 jul 2022

La filosofia (del grec Φιλοσοφία)[1] és l'estudi de certs problemes fonamentals sobre qüestions com la existència, el coneiximent, la veritat, la moral, la bellea, la ment i el llenguage.

La filosofia es distinguix d'atres maneres d'abordar estos problemes (com el misticisme i la mitologia) pel seu método crític i generalment sistemàtic, aixina com pel seu émfasis en els arguments racionals.

En abordar els problemes, la filosofia es distinguix del misticisme, l'esoterisme, la mitologia i la religió pel seu émfasis en els arguments racionals sobre els arguments d'autoritat,​ i de la ciència perque generalment realisa les seues investigacions d'una manera no empírica,​ siga per mig de l'anàlisis conceptual,​ els experiments mentals,12​ l'especulació o atres métodos a priori, encara que sense desconéixer l'importància de les senyes empíriques. Històricament, la filosofia comprenia tots els cossos de coneiximent i un practicant era conegut com a «filòsof». Des de l'época del filòsof grec Aristóteles fins al sigle XIX, la «filosofia natural» comprenia l'astronomia, la medicina i la física; per eixemple, el terme es menciona en l'obra Principis matemàtics de la filosofia natural (1687) d'Isaac Newton.

La filosofia occidental ha influït sobre atres branques del coneiximent humà, per eixemple, en l'àmbit de la ciència, la religió i la política.​ Molts filòsofs importants varen ser al mateix temps grans científics, teòlecs o polítics i algunes nocions fonamentals d'estes disciplines encara són objecte d'estudi filosòfic. Esta superposició entre disciplines es deu a que la filosofia és una disciplina molt àmplia. En el sigle XIX, el creiximent de les universitats d'investigació modernes va portar a la filosofia acadèmica i atres disciplines a profesionalisar-se i especialisar-se. Des de llavors, vàries àrees d'investigació que tradicionalment formaven part de la filosofia s'han convertit en disciplines acadèmiques separades, com la sicologia, la sociologia, la biologia, la llingüística i l'economia.

Hui en dia, els principals subcamps de la filosofia acadèmica inclouen la metafísica, que s'ocupa de la naturalea fonamental de l'existència i la realitat; epistemologia, que estudia la naturalea del coneiximent i les creències; l'ètica, que s'ocupa del valor moral; i llògica, que estudia les regles d'inferència que permeten deduir conclusions a partir de premisses verdaderes. Atres subcamps notables inclouen la filosofia de la ciència, la filosofia de la tecnologia i la filosofia política.

Definicions

Inicialment, el terme es referia a qualsevol branca de coneiximent.​ En este sentit, la filosofia està estretament relacionada en la religió, les matemàtiques, les ciències naturals, l'educació i la política. Ademés, els antics filòsofs no diferenciaven la teoria de la pràctica quotidiana, per lo que el seu discurs filosòfic formava part integral i preparatòria del seu modo de vida, i viceversa.

En la secció tretze de Vides, opinions i sentències dels filòsofs més ilustres, l'història de la filosofia més antiga que es conserva (sigle III), Diógenes Laercio presenta una divisió en tres parts de l'investigació filosòfica grega antiga:

  • Filosofia natural (és dir, física, en grec, ta physika, llit. 'coses que tenen que vore en physis [naturalea]') va ser l'estudi de la constitució i processos de transformació en el món físic.​
  • Filosofia moral (és dir, ètica, êthika, 'que té que vore en caràcter, disposició, modals') va ser l'estudi de la bondat, el ben i el mal, la justícia i la virtut.
  • Filosofia metafísica (és dir, llògica, de logikós, 'd'o pertanyent a la raó o el parla') va ser l'estudi de l'existència, causalitat, Deu, llògica, formes, i atres objectes abstractes. (meta ta physika, 'sobre la Física')
  • En Contra els llògics el filòsof pirronista Sext Empíric va detallar la varietat de formes en que els filòsofs grecs antics havien dividit la filosofia, i va senyalar que Platón, Aristóteles, Xenócrates i els estoics varen estar d'acort en esta divisió en tres parts. El filòsof escèptic acadèmic Ciceró també va seguir esta divisió en tres parts.

Esta divisió no està obsoleta, pero ha canviat: filosofia natural s'ha dividit en les diverses ciències naturals, especialment la física, astronomia, química, biologia, i cosmologia; filosofia moral ha donat a llum les ciències socials, sense deixar d'incloure la teoria de valor (p.eix. ètica, estètica, filosofia política, etc.); i filosofia metafísica ha donat pas a les ciències formals com la llògica, matemàtiques i filosofia de la ciència, sense deixar d'incloure epistemologia, cosmologia, etc. Per eixemple, en Principis matemàtics de la filosofia natural (1687) de Newton, ya que està classificat com un llibre de física, utilisa el terme filosofia natural com s'entenia en eixe moment, comprenent disciplines com a astronomia, medicina i física que després es va associar en les ciències.

Branques

Les branques i els problemes que componen la filosofia han variat molt a través dels sigles.​ En el temps, algunes branques de la filosofia s'han independisat i tornat ciències. Per eixemple, en els seus orígens, la filosofia comprenia l'estudi dels cels que hui cridem astronomia, aixina com els problemes que ara pertanyen a la física. En l'actualitat, la llògica està travessant un procés similar.

Metafísica

La metafísica (del llatí metaphysica, i este del grec μετὰ [τὰ] φυσικά, «més allà de la naturalea»)​ és la branca de la filosofia que estudia la naturalea, estructura, components i principis fonamentals de la realitat.​ Açò inclou la clarificació i investigació d'algunes de les nocions fonamentals en les que comprenem el món, com a entitat, ser, existència, objecte, propietat, relació, causalitat, temps i espai. Junt en la llògica i la gnoseologia, la metafísica és la branca més bàsica de la filosofia. Ha segut estudiada per filòsofs com Platón, Aristóteles, Agustín, Boeci, Aquino, Leibniz, Locke, etc.

Abans del adveniment de la ciència moderna, molts dels problemes que hui pertanyen a les ciències naturals eren estudiats per la metafísica baixe el títul de filosofia natural.​ Hui la metafísica estudia aspectes de la realitat que són inaccessibles a l'investigació empírica. Segons Immanuel Kant, les afirmacions metafísiques no es poden donar en juïns sintètics a priori, lo que exclou que la metafísica puga constituir-se en ciència positiva a l'estil de la física o les matemàtiques.38​ Açò donarà lloc en el sigle XX a la llectura heideggeriana de la metafísica occidental com ontoteologia i, per lo tant, a la necessitat de repensar la qüestió del ser des de l'orige mateix dels pensadors presocràtics. Aristóteles va designar la metafísica com a «ciència primera».​ En la química s'assumix l'existència de la matèria i en la biologia l'existència de la vida, pero cap de les dos ciències definix la matèria o la vida; solament la metafísica suministra estes definicions bàsiques.

L'ontologia és la part de la metafísica que s'ocupa d'investigar qué entitats existixen i quins no, més allà de les apariències.​ La metafísica té dos temes principals: el primer és l'ontologia, que en paraules d'Aristóteles és la ciència que estudia en ser en quant tal. El segon és la teleologia, que estudia els fins com a causa última de la realitat. Existix, no obstant, un debat que seguix encara hui sobre la definició de l'objecte d'estudi de la metafísica, i sobre si els seus enunciats tenen propietats cognitives.

És difícil trobar una definició adequada de metafísica.​ A lo llarc dels sigles, molts filòsofs han sostingut d'alguna manera o una atra, que la metafísica és impossible.​ Esta tesis té una versió forta i una versió dèbil.​ La versió forta és que totes les afirmacions metafísiques carixen de sentit o significat.​ Açò depén per supost d'una teoria del significat.​ Ludwig Wittgenstein i els positivistes llògics varen ser defensors explícits d'esta posició. Per una atra part, la versió dèbil és que si be les afirmacions metafísiques posseïxen significat, és impossible saber quins són verdaderes i quins falses, puix açò va més allà de les capacitats cognitives de l'home. Esta posició és la que varen sostindre, per eixemple, David Hume i Immanuel Kant. Per una atra part, alguns filòsofs han sostingut que el ser humà té una predisposició natural cap a la metafísica. Kant la va calificar de «necessitat inevitable», i Arthur Schopenhauer inclús va definir en ser humà com a «animal metafísic».

Història

Occident

L'història de la filosofia occidental és l'història de la tradició filosòfica en Occident, en contrast en l'història de la filosofia oriental, que es va desenrollar de manera relativament independent. Es remonta a més de 2500 anys a l'Antiga Grècia i li la pot dividir en cinc grans periodos: filosofia antiga, filosofia medieval, filosofia renaixentista, filosofia moderna i filosofia contemporànea,​ que es corresponen en la periodisasió convencional de l'història universal en Edat Antiga, Edat Mija, Renaixença, Edat Moderna i Edat Contemporànea.

Edat Antiga

La filosofia antiga de l'any a.c és el periodo de l'història de la filosofia occidental que correspon a l'Edat Antiga. Comprén la filosofia grega (presocràtica i helenística) i la filosofia romana. Va durar més de 1100 anys, des d'al voltant de l'any 600 a. C. (en Tals de Milet) fins al sigle VI d.C., quan els últims neoplatònics estaven actius. Les seues principals ubicacions varen ser l'antiga Grècia i l'Imperi Romà.

La filosofia de l'antiguetat va ser llimitada geogràficament en el Mediterràneu. Els filòsofs de l'antiguetat poden dividir-se a grans traces en diferents grups. Primer, els filòsofs anteriors a Sòcrates, cridats «presocràticos» (al voltant del 600 - 400 a.C.) i coneguts per donar «el pas del mit al logos». Despuix, el periodo clàssic grec, que comença en Sòcrates (al voltant del 500 - 300 a. C.). Platón, alumne de Sòcrates, i Aristòteles, alumne de Platón, es varen convertir en dos dels filòsofs més importants i influents, coneguts com els «socràtics majors». Atres contemporàneus varen ser els sofistes i els «socràticos menors» (megàrics, cínics i cirenaics).​ Finalment, la filosofia del periodo helenístic va seguir al periodo clàssic, seguida per la filosofia de l'antiguetat tardana, que inclouen als epicúreos, els estoics, els escèptics i els neoplatònics.

Atres tradicions filosòfiques importants de l'antiguetat varen ser la filosofia chinenca i la filosofia índia, influents varen ser les cultures del judaisme, l'Antic Egipte, l'Imperi Persa i Mesopotamia. En les regions del Creixent Fèrtil, Iran i Aràbia va sorgir la lliteratura filosòfica dels llibres sapiencials i que hui domina la cultura islàmica. La lliteratura sapiencial primerenca del Creixent Fèrtil era un gènero que buscava instruir a les persones sobre l'acció ètica, la vida pràctica i la virtut a través d'històries i proverbis. En l'Antic Egipte, estos texts eren coneguts com sebayt («ensenyances») i són fonamentals per a la nostra comprensió de la filosofia de l'Antic Egipte. L'astronomia babilònica també va incloure moltes especulacions filosòfiques sobre la cosmologia que varen poder haver influït en els antics grecs.

La filosofia judeua i la filosofia cristiana són tradicions religio-filosòfiques que es varen desenrollar tant en Orient Mig com en Europa, que compartixen certs texts judaics primitius (principalment el Tanakh) i creències monoteistes. Els pensadors judeus com els Geonim de les Acadèmies Talmúdiques en Babilonia i el filòsof Maimònides estudiaven la filosofia grega i islàmica. Més vesprada, la filosofia judeua va estar baix fortes influències intelectuals occidentals i inclou les obres de Moisés Mendelssohn, qui va marcar el començ de la Haskalá (també coneguda com l'ilustració judeua), l'existencialisme judeu i el judaisme reformiste.

La filosofia persa preislàmica comença en el treball de Zoroastre, un dels primers promotors del monoteisme i del dualisme entre el ben i el mal. Esta cosmogonia dualiste va influir en els desenrolls iranís posteriors, com el maniqueísme, el mazdakisme i el zurvanisme.

Referències