Diferència entre les revisions de "Fermín Juanto Manrique"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Llínea 42: Llínea 42:
  
 
{{Cita|Lo dit Consell pensam que en los segells no havia convinents ne encara deguts senyals de edificis a forma de una ciutat e ès cert que el senyal per los molts altas Senyors Reys otorgat e conformat a la dita ciutat, era e ès llut propi senyal de bastons o barres grogues e vermelles. Per tant, lo dit Consell, deliberadament e concordant, tenc per be e volc e provei dites corts usen del dit senyal real de cascun segells}}
 
{{Cita|Lo dit Consell pensam que en los segells no havia convinents ne encara deguts senyals de edificis a forma de una ciutat e ès cert que el senyal per los molts altas Senyors Reys otorgat e conformat a la dita ciutat, era e ès llut propi senyal de bastons o barres grogues e vermelles. Per tant, lo dit Consell, deliberadament e concordant, tenc per be e volc e provei dites corts usen del dit senyal real de cascun segells}}
 +
 +
=== La Senyera: premi al valor ===
 +
 +
Pere II va distinguir en la Corona la valentia valenciana
 +
 +
És completament falsa la llegenda de que [[Wifredo el Vellós]] fon ferit en l'any [[814]] en una batalla contra els normandos, mentres lluitava a favor de Carles el Calp, qui sobre el seu escut de color or plasmaria en els seus dits quatre ralles roges verticals en la sanc del ferit. Dita llegenda va aparéixer per primera volta en [[1550]], sèt sigles més tart de que haguera ocorregut el presunt succés. La va arreplegar [[Pere Antoni Beuter]], que escrivia i donava com a bona qualsevol faula que se li contaren, sense aplicar cap método crític. Més tart lo que ell va dir ho copiaria, sense més, l'historiador [[Gaspar Escolano|Escolano]].
  
 
== Cites ==
 
== Cites ==

Revisió de 10:55 6 feb 2020

Fermín Juanto Manrique (Valéncia, † 2002) fon un intelectual i filòlec valencià de finals del sigle XX, que en sa vida defengué la cultura i llengua valencianes. Pròxim als círculs carlistes i actiu defensor en la ploma de la foralitat i l'història autèntica del Regne de Valéncia.

Biografia

Fermín Juanto Manrique fon Doctor en Llengües Romàniques per vàries universitats d'Espanya i d'Europa, diplomat per la Sorbona (París) i Lisboa.

Obra

  • Bandera del Reino de Valencia (datos históricos) (Editorial Paraval, S.A., Valéncia, 1979). ISBN 10: 848567300X ISBN 13: 9788485673001

Real Senyera

El professor i investigador Fermín Juanto Manrique en la seua obra titulada Bandera del Reino de Valencia (datos históricos), diu sobre la Real Senyera, entre atres coses, lo següent:

Protocol i cerimonial

El Rei Pere IV d'Aragó i II de Valéncia va crear un protocol i cerimonial molt especial per a la Real Senyera, que es ve observant des de llavors, i que resumix en estos tres punts:

1. Que no faça reverència, ni s'incline davant ningú.

2. Que la seua eixida no siga mai per la porta, sino que solemnement siga baixada verticalment des del balcó consistorial.

3. Que de la seua custòdia s'encarregue el Maestre Racional, qui l'entregarà al Justícia de lo Criminal per a les commemoracions ciutadanes i al cap del Centenar de la Ploma per a les eixides per contrafurs o en defensa del Regne.

Regles dels ballesters

El mateix Rei també va regular l'elecció dels 100 ballesters artesans que, com a membres de dita institució, custodiaven la Senyera.

El 23 de Juliol de l'any 1376, Pere IV va afegir ad esta tradicional escolta atres 100 hòmens, nobles o plebeus, tal és l'importància que sempre ha tingut la Senyera.

Pere IV d'Aragó i II de Valéncia va concedir, ademés, que la moneda a l'us (florí) es falcaren en Valéncia a partir de 1369 i que apareguera en el revers la corona real, i que sempre que s'escriguera el nom de Valéncia en els documents diplomàtics fora coronada la lletra "L" (lleal).

Bandera tricolor

La Real Senyera estava degudament guardada i custodiada, i se li rendien Màxims Honors cada volta que entrava o eixia de la sèu del Consell.

El protocol sobre la Real Senyera sempre se li ha guardat en absoluta escrupulositat.

Té també per Especial Privilegi del Rei un escut "fet a cayró", és dir, en forma de rombo i en els quatre pals gules, tot la qual cosa era exactament "el timbre" del Rei.

En l'any 1377, els Jurats del Consell, varen fer la següent recomanació molt especial:

Lo dit Consell pensam que en los segells no havia convinents ne encara deguts senyals de edificis a forma de una ciutat e ès cert que el senyal per los molts altas Senyors Reys otorgat e conformat a la dita ciutat, era e ès llut propi senyal de bastons o barres grogues e vermelles. Per tant, lo dit Consell, deliberadament e concordant, tenc per be e volc e provei dites corts usen del dit senyal real de cascun segells

La Senyera: premi al valor

Pere II va distinguir en la Corona la valentia valenciana

És completament falsa la llegenda de que Wifredo el Vellós fon ferit en l'any 814 en una batalla contra els normandos, mentres lluitava a favor de Carles el Calp, qui sobre el seu escut de color or plasmaria en els seus dits quatre ralles roges verticals en la sanc del ferit. Dita llegenda va aparéixer per primera volta en 1550, sèt sigles més tart de que haguera ocorregut el presunt succés. La va arreplegar Pere Antoni Beuter, que escrivia i donava com a bona qualsevol faula que se li contaren, sense aplicar cap método crític. Més tart lo que ell va dir ho copiaria, sense més, l'historiador Escolano.

Cites

Fermín Juanto Manrique diu sobre el dialecte barceloní:

fon l'imposició política .. del dialecte barceloní del químic Fabra, portat des de Bilbao per Prat de la Riba (1911)
No vaja el llector a creure's que l'ortografia que va voler impondre's als valencians des de la “Catalunya Vella i la Catalunya Gran” – terminologia del hitlerià Prat de la Riba, 1907- fora un camí de roses per ad ells mateixos, ni abans ni despuix de l'engany de les mal cridades “normes del ´32” ........ varen acabar en l'imposició política i dogmàtica no de l'ortografia sino de tot un artificiós dialecte barceloní, personal de l'indecís químic Pompeu Fabra (1913 ), portat de Bilbao per Prat de la Riba (1911) , darrere d'humiliar i eliminar els coneiximents filològics, lèxics i gramaticals i laborioses enquestes en transcripció fonètica de Fullana (Valéncia) i Alcover ( Mallorca), junts i per separat en llarcs recorreguts i en més de 30.000 fiches misteriosament desaparegudes en la confecció (o millor, correcció posterior) del “ Diccionari Català, Valencià, Balear...”
F.Juanto. Faltes ortogràfiques catalanes (Las Provincias, 19.06.1997)

Enllaços externs