Corona d'Aragó
| Corona d'Aragó | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
La Corona d'Aragó englobava al conjunt de territoris que estangueren somesos a la jurisdicció del rei d'Argó, de 1164 a 1707.
El 13 de novembre de 1137, Ramiro II el Monge, rei d'Aragó, deposità en el seu gendre Ramón Berenguer el reine (encara que no la dignitat de rei), firmant este cara avant com Comte de Barcelona i Príncep d'Aragó.
Petronila va pendre el títul de "Reina d'Aragó" i Ramó Berenguer va pendre el nom de príncep i dominador de Aragó al fer-se el matrimoni baix la forma de Matrimoni en casa (açò supon que, al no haver hereder varó, el espós complix la funció de govern, pero no la de cap de la casa, que sols s'otorgarà al hereder). En 1164, Alfonso II d'Aragó heredaria el patrimoni conjunt.
Més tart, per conquistes de nous territoris i matrimoni, esta unió de reine i comtat en una sola corona, ampliaria els seus territoris del Aragó i Catalunya històriques hasta incloure atres dominis: fuundamentalment els reines de Mallorca, Valéncia, Sicília, Còrcega, sardenya, Nàpols, aixina com, durant un breu temps, els ducats d'Atenes i Neopàtria.
En la boda dels [[Reixos Catòlics[[ en 1469, es realisà la unió en la Corona de Castella, formant la bas de lo que després es convertiria en la Corona d'Espanya, encara que els ditints reines conservarien els seus sistemes legals i característiques. En els Decrets de Nova Planta de 1705-1716, Felipe V elimina finalment tots estos privilegis i furs, terminant aixina la unificació.
Alguns historiadors actuals se solen referir als monarques per el seu alies i no per la seua numeració, degut a que alguns d'ells tenien una numeració diferent segons el territori al que es fea referència. Per eixemple, "Pedro el Catòlic" en lloc de "Pedro II d'Aragó".
La formació de la Corona d'Aragó
La formació de la Corona té el seu orige en la unió dinàstica entre el reine d'Aragó i el comtat de Barcelona.
Tras la mort sense descendència d'Alfonso el Batallado el any 1134, durant el lloc de Fraga, el seu testament cedia els seus reines a les òrdens militars del Sant Sepulcre, del Hospital de Jerusalen i de els Templaris. Ante este fet insòlit, els habitans de Navarra, que en aquell moment formava part de les posessions del rei d'Aragó, proclamaren rei a Garcia V Ramirez i se separaren definitivament d'Aragó. En este context, els nobles aragonessos tampoc aceptaren el testament i nomenaren nou rei a Ramiro II el Monge, germà de Alfonso i que era llavors bisbe de Roda-Barbastre. Front a esta situació, Alfonso VII de Castella aprofità per a reclamar drets sucesoris sobre el tró de Aragó, mentrs que Garcia V manifestava les seues aspiracions i el Papa exigia el compliment del testament.
Les pretensions de Castella creaven un problema per al comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, pues coincidien en la rivalitat entre el comtat i el reine de Aragó per la conquista de les terres musulmanes de la taifa de Lleida. El rei de Castella Alfonso VII deixà clares ses intencions quan en decembre de 1134 penetrà en una audas expedició en Saragossa i va fer fugir a Ramiro. En tot i això, eixos fets no acabaren siguent favorables a les aspiracions del rei castellà, qui finalment hauria de renunciar a ses pretensions sobre el reine aragonés. Per sa part, Ramiro II, a pesar de la seua condició de eclesiàstic, es casà en Inés de Pitiers, matirmoni del que tingueren una filla, Petronila. en 1136. Allò obligava a planejar el futur matrimoni de la chiqueta, el que suponia triar entre la dinastia castellana o la barcelonesa.
El comtat de Barcelona, en aquella època, estava en mans de Ramón Berenguer IV. Anteriorment, ya havia consolidat la seua supremacia sobre atres comtats catalans com Osona, Girona o Besalú. Al mateix temps, s'havia posat en manifesta la potencialitat de la flota catalana, en fets com la conquesta momentànea de Mallorca (1114) o les expedicions protades a cap pels comtes barcelonins en terres mores de Valéncia, siguent frustrades per ses intencions per la intervenció de Castella personificà per Alfonso VI i el Cid (derrota de Berenguer Ramón el Fraticida en tEvar).Al mateix temps, s'iniciava una política d'aliances ultrapirenaiques que culminarien en la unió de Barcelona i Provença pel casament de Ramón Berenguer III en Dolç de Provença.
Alfonso VII presentà la candidatura de son fill Sancho, futur Sancho III de Castella, pero la noblea aragonesa acabà triant a la Casa de Barcelona, en la que se negociaren detalladament els térmens del acort, pels quals Ramón Berenguer IV receviria el títul de "princep" i "dominador" d'Aragó. S'especificava ue si moriera la reina Petronila ans que Berenguer, el reine no qeudaria en mans del comte dasta despues de la mort de Ramiro. Ademés, el Reine si aniria a mans de Berenguer si Petronila moria sense descendència, o tenia sols filles, o fills avarons pero estos morien sense descendència.
Ramón Berenguer pacta en el rei aragonés Ramiro I yo el rei Ramiro siga rei, senyor i pare en el meu reine d'Aragó i en tots els teus comtats mentres em plaixca, entregant a la Corona d'Aragó tots els seus dominis com "dominador" o princeps per a eixercer la potestes real, pero no va cedir ni el títul de Rei ni la dignitat ni el llinage.
La capacitat de Ramón Berenguer per a eixercer els potestes real en Aragó es mostra en fets com que és al comte de Barcelona com governant d'Aragó, a qui els Caballers del Sant Sepulcre, els Hospitalaris i els Templarirs fan concesió de els seus drets com heredrs del rei Alfonso d'acrot en el seu testament, reconeguent-se aixina com sobirà en eixercici sobre els territoris aragonessos.
En 1164, el fill de Ramón Berenguer i Petronila, Alfonso II de Aragó, es convertiria el primer rei de la Corona i tant ell, com les seues sucesors, heradarien els títuls de "rei d'Aragó" i de "comte de Barcelona". Ramiro expresà per escrit qeu els títuls debien estar en eixe orde.
La entitat resultant fon una mera unió dinàstica, pues abdós territoris mantingueren els seus usos, costums i moneda, i a partir del sigle XIV foren desenrollaes institucions polítiques pròpies. Del mateix modo, els territoris anexionats posteriorment per la pol´tiica expansionista de la Corona, crearien i mantindrien separaes ses propies institucions. L'bra de Jerónimo Zurita, de 1580, Anales de la Corona de Aragón (Anals e la Corona d'Aragó) contribuix decisivament a la difusió d'esta denominació, que s'impondrà a partir del sigle XVI. El terme "Corona d'Aragó" obeix a la preeminència del títul principal de dgnitat en el quees coneixia el conjunt de territoris, reconeguda ya per Pedro IV el Ceremoniós en ses pròpies paraules: "els reixos d'Aragó estan obligats a rebre la unció en la ciutat de Saragossa, que es el cap del Reine de Aragó, el qual reine és nostra principal designació i títul".
Els territoris de la nova Corona
Els territoris qeu pasaren a formar part e la Corona d'Aragó foren els següents:
- El Regne d'Aragó
- Comtats Catalans
- Comtat de Barcelona
- Herència provençal de la casa de Barcelona, de sobirania directa durant tranta anys del reinat de Alfonso II d'Aragó entre 1166 i 1196.
- Els territoris feudataris i vasalls de la Corona: Béarn, Bigorra, Cominges, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Urgel, Carcasona, Rasès, Roseló i Comtat d'Ampúries.
- Les conquistes de Ramón Berenguer IV: Daroca, Monreal del Campo, Montbalà, Caspe, Fraga, Lleida i Tortosa.
En quant al estatus jurídic, les noves adquisicions de Ramón Berenguer IV (Daroca, Monreal del Campo, Montalban) i Alfonso II (Teruel, Alcañiz) en els territoris aragonessos al sur de Saragossa, que ya havien segut somesos i després perduts per Alfonso I el Batalldor, foren incorporats sense solució de continuitat al reine de Aragó i als seus usos i costums, obtinguts furs i cartes de població heredaes de les de Xaca i Saragossa.
En la conquista de Tortosa i Lleida, Ramón Berenguer IV va establir sents marquesats (marques de frontera, al modo en que heu sigué la Marca Hispànica franca), no dependents ni d'Aragó ni de Barcelona, sino del seu propi patrimoni personal. A la seua mort acabaren incorporant-se a la Corona, tras algunes vacilacions en el cas de la marca de Lleida --que en un principi va pertenéixer a la dioòcesis de Roda-Barbastro-, pasant a formar part de l'òrbita catalana.
Per lo que respecta als comtats independents: Urgel, els Comtats de Pallars (que carien de frontera en el comtat de Barcelona, separat d'este casal pel poderos comtat d'Urgel i estava compost per el Pallars Sobirà o Alt Pallars i el Pallars Jussà o Baix Pallars), Roselló i Comtat d'Ampúries, cada u se'n anà incorporant a la Corona de diversos modos des de la segón mitat del sigle XII hasda el sigle XIV. Algusn, com el de Urgel, mantingué hasda 1314 una dinastia condal independent, encara que des de el sigle XIII estigué lligat per vínculs vasallàtics al rei d'Aragó.
- El Comtat del Roselló estava gobernat pel comte Gerardo II de Roselló, qui va morir sense succesió en 1172. El seu testament va establir que el Roselló "tot íntegrament li done al meu senyor el rei dels aragonessos" per la fe deposità en el seu sobirà Alfonso II, que fon inmediatament reconegut com rei de Perpinyà.
- El Alt Pallars es sitúa en la conca del Noguera Pallaresa i fa forontera en la val d'Aran, a on Pedro I havia mort intervingut directament en els asunts d'este territori.
- El Baix Pallars era un comtat independent en majors recursos econòmics que el del Alt Pallàs, i else comte Arnal Mir de Pallars Jussà fon feuditari de Alfons I el Batallador i juà un important paper en la unió de la reina Petronila i el comte Ramón Berenguer IV. En 1193 Alfonso II de Aragó intervingué militarment en el Baix Pallàs en defensa dels interesos dels descendents de Arnal Mir, quins (com senyala Martin Aurell 1995) l'entregaren a "tibi Ildefonso, venerabili rege Aragonis et comiti Barchinone et marchio Provincie" a causa de la fidelitat i homenage prestats a Aragó desde fa més d'un sigle.
El Comtat d'Urgel tenia una trayectoria història individual des de començos del sigle IX, en que Aznar I Galíndez, comte d'Aragó, Sardenya i Urgel inicia la dinastia d'este comtat autònom hasda el sigle XIV. Ermengol VIII d'Urgel patirà una rebelió i a la seua mort, la seua viuda Elvira de Subirts aceptà la concertació en Pedro II en 1209 de la boda de sa filla Aurembiaix en el futur Jaume I que no fructificà al pedre la Batall de Muret i caure el comtat d'Urgel com botí en mans de Geraldo de Cabrera, a quin Jaume tingué que pagar una quantiosa suma per a reincorporaro a la òrbita de la Corona ya en el sigle XIII. Posteriorment, a començaments del sigle XIV, Ermengol X d'Urgel acordà en Jaume II d'Aragó nomenar a Teresa de Etenza heredera del omtat d'Urgel a canvi de casar-la en el futur Alfonso IV d'Aragó. En 1214 mor Ermengol i es celebra el enllaç, en el que el comtat d'Urgel pasa a integrar la Corona a tots els efectes.
- Finalment, el Comtat d'Ampúries, estigué enemistat en el comte de Barcelona des de el enfrontament de Ponce II de Ampúries i Ramón Berenguer III en la dècada de 1120, que va impondre per sa força el domini sobre el chicotet comtat coster encara que reconeguent, nominalment, la indpendència dels seus comtes que, sense posibilitats de creiximent, rodejats pels dominis barcelonins, mantingueren la seua relativa autonomia pagant rentes al sobirà de la Corona d'Aragó hasda qeu en el sigle XIV s'incorporaren ad ella definitivament.
L'expansió de la Corona d'Aragó
Durant el govern de Ramón Berenguer IV i Petronila, foren conuistaes les ciutats de Tortosa, Lleida, Fraga, Mequinensa, ademés de la serra de Pardes,Siurana, Miravet.. Més tart, baix el reinat de Alfonso II d'Aragó, foren conquistaesmés terres pac al sur arribant hasda Teruel i en els tractats de Tudilé i Caçorla, la Corona fixva sa llínia d'expansió peninsular sobre els regnes musulmans de Valéncia i Dénia.
Durant el reinat de Jaume I, tingué lloc la conquista de Mallorca i del regne de Vaéncia, a lo llarc de la primera mitat del sigle XIII. Culminada la conquista del antic reine de Dénia hasda Biar, llímit acordat en elt ractat de Caçorla, les terres llevantines no foren incorporades a Catalunya o Aragó, sino qeu consitiuiren un nou regne, el de Valéncia, degut a la seua identitat musulmana preexistent, que adquiria Corts pròpies, furs pròpis [1], moneda pròpia [2], eixèrcit propi integrat per milícies, en Pedro IV el Ceremniós i bandera pròpia que era escoltada per una companyia nomenada el Centenar de la Ploma[3]. Aixinamateix, tras la mort del Conquistador, el seu testament donaria lloc al Regne de Mallorca, que heredava son fill Jaume i que incluia les illes Balears, els comtats de Roselló i Sardenya i el senyoriu de Montpellier. Este regne de Mallorca resultaria políticament moltinestable i seria finalment anexionat nova i definitvament a la Corona per Pedro el Ceremoniós.
Des de finals del sigle XIII s'inicia també l'expnsió de la Corona pel Mdetierràneu. Jaume II retingué el domini aconseguit per Pedro III d'Aragó de la corona de Sicília, encara que hasda el sigle XV se matindria baix el domini d'una rama secondària de la dinastia. També Jaume II va rebre la investidura de Sardenya, que conquistaria en 1324 i supondria un dur esforç de domini al llarc dels anys siguients. Aixinamateix, prolongà pac al sur els llímits del regne de Valéncia, que per mig d ela Sentència Arbitral de Torelles alcançarien els llímits definitius.
Es crea el Llibre del Consolat de Mar, un còdic de costums marítimes. Ademés, se funden diverses companyies marítimes, com les grans companyies catalano-aragoneses (Magnas Societas Cathalanorum), gràcies a les quals, en 1380 se conquistarien territoris com els ducats d'Atenes i Neopàtira, que quedarien baix la sobirania de Pedro el Ceremoniós durant cert temps.
Del canvi de dinastia a la unió dinàstica en Castella
Tras la mort d eMartí el Humà, la corona se va vore abocà a un periodo d'interregne, puix falleixqué sense haber nomenat sucesor. En eixe contexte apregueren quatre candidats al tro: el infant Federic, Lluis d'Anjou, Jaume d'Urgel i Fernando d'Antequera, de les quals les seues apiracions al tro se diluciadern per mig del Compromís de Caspe. La dificultat de les instàncies dirigides d'Aragó, Catalunya i Valéncia per a posar-se d'acort evidencià una grau divisió en el seny de la Corona, que evolucionari ade manera favorable a ernando de Antequera, representant de la dinastia castellana dels Trastàmara. ajudà a allò la actuació del papa Benedicte XIIIm que en ple Cisma d'Occident optà per promoure al candidat castellà per a asegurar-se el recolzament de la Corona d'Aragó i de Cstella. D'este modo en 412, Fernando fon nomenat monarca d ela Corona. La nova dinastia persistiria en la polítiac expansionista, de manera que el seu sucesor, Alfonso V, conquistaria el reine de Nàpols en 1443.
La boda entre Fernando el Catòlic i Isabel la Catòlica, celebrà en 1469, en Valladolit i la alliança consiguent va permetre que els castellans recolzaren la política expansionista d'Aragó en el Mediterràneu, al tindre una política exterior comú. El duc d'Alba anexà el regne de Navarra a la corona d'Aragó en 1512. En tot i això en 1515 Navarra fon cedida a Castella.
A pesar del amtrimoni dels Reixos Catòlics de 1460, abd´so regnes conservaren ses institucions polítiques i mantingueren les corts, les lleis, les administracions públices i la moneda encara que unificaren la política exterior, la hacenda real i el eixèrict. Reservaren per a la Corona els temes polítics, i actuaren conjuntament en política interior. La unió efectiva dels regnes de Castella, Aragó i Navarra es va fer baix el reinat de Carlos I, que fon el primer en adoptar, junt a sa mare Juana, el títul abreviat de Rei de les espanyes i de les Índies.
Els territoris de la Corona d'Aragó en la Edat Moderna
La integració dels territoris de la Corona en la nova monarquia estigué marcà pel poder hegemònic de Castella en el interior de la Corona. Sa articulació tingué lloc fundamentalment a través de dos institucions: el Consell d'Aragó i el virrey. El Consell Suprem d'Aragó era un òrgan consultiu de la corona creat en 1494, a arrel d'una reforma en la Cancilleria Real realisada per Fernando el Catòlic, qeu desde 1522 estaria integrada per un vicecanciller i sis regents, dos per a el reine d'Aragó, des per al reine de Valéncia i dos per als comtats Catalans, Mallorca i Sardenya. Per sa part, els virreixos assumiren funcions militars, administratives, judicials i financieres.
Els conflicquetes que varen succedir al llarc dels sigles moderns, hasda la Guerra de Sucesió. En 1521 tenien lloc les Germanies, un moviment sorgit en Valéncia entre la incipent burguesia que se va extendre hasda 1523. En Mallorca tingué lloc en els mateixos anys atre moviment similar, dirigit per Joanot Colom. La derrota ifnal dels agermanats suposà una forta represió i la reafirmació del domini senyorial. Ya durant el reinat de Felipe II, tingué lloc la prohibició dels súbdits de la Corona d'Aragó d'estudiar en el extranger, front al resc de contagi calviniste. Aixinamateix, en 1569, tots els diputats de la Generalitat de Catalunya eren encarcelats baix la acusació d'heregia, en el marc de la disputa pel pagament del impost dle excusat. En 1591, tingueren lloc les Alteracions d'Aragó, produides quan el ex secretari del rei, Antonio Pérez, condenat per la mort del secretari de don Juan de Austria, se refugià en Aragó i el monarca va transgredir tots els privilegis aragonesos per a apresar-ho i inclús va fer eixecutar al Justícia Major d'Aragó.
Durant el sigle XVII, les tensions foren prou majors. Les necesitats financieres dels monarques les conduiren a intentar aumenter per tots els mijos la presió fiscal sobre els territoris d ela Corona d'Aragó, del qual les seues constitucions garantien importants proteccions front ad elles. Tras entrar en guerr ala corona en frança en 1635, el desplegament dels tercis sobre la Generalitat de Catalunya, plantejant primer la formaicó d'una república catalana, acabà per reconeixer a Luis XIII de frança com a comte de Barcelona. El conflicte fon finalment superat en la Pau dels Pirineus,m per la qual el comtat del Roselló i la mitat nort dle ocmtat de Sardenya pasaven per a sempre a domini francés i França torna a Espanya la baixa Sardenya. A finals del sigle, en 1693 estallaria també en Valéncia la Segon Germania, un alçament campesí i antisenyorial, en torn a la prtició de les coseches.
Veja's també
Referències
- ↑ Veja's els Furs de Valéncia
- ↑ Veja's Diner Valencià
- ↑ Veja's Real Senyera Coronada