Corona d'Aragó

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca



Corona d'Aragó
Bandera de Corona d'Aragó Escut de Corona d'Aragó
Bandera Escut
 
 
Capital
 • Població
 • Coordenades
Itinerant

n/d
Idioma oficial Aragonés, Català, Valencià, Castellà, Llatí, Italià, Sicilià, Occità, Grec
Forma de govern Monarquia

 •
Superfície
 • Total
 • % aigua
Fronteres

n/d

Població
 • Total
 • Densitat

300,000
1,2/km2 hab/km2
PIB (nominal)
 • Total
 • PIB per càpita


n/d
PIB (PPA)
 • Total (2)
 • PIB per càpita


n/d
IDH
Moneda Varia segons la zona
‎Gentilici Aragonés, Valencià, Català, Mallorquí, Napolità, Rosellonés...
Fus horari
Domini Internet n/d
Prefix telefònic n/d
Prefix radiofònic n/d
Còdic ISO

4 .

La Corona d'Aragó englobava al conjunt de territoris que estangueren somesos a la jurisdicció del rei d'Argó, de 1164 a 1707.

El 13 de novembre de 1137, Ramiro II el Monge, rei d'Aragó, deposità en el seu gendre Ramón Berenguer el reine (encara que no la dignitat de rei), firmant este cara avant com Comte de Barcelona i Príncep d'Aragó.

Petronila va pendre el títul de "Reina d'Aragó" i Ramó Berenguer va pendre el nom de príncep i dominador de Aragó al fer-se el matrimoni baix la forma de Matrimoni en casa (açò supon que, al no haver hereder varó, el espós complix la funció de govern, pero no la de cap de la casa, que sols s'otorgarà al hereder). En 1164, Alfonso II d'Aragó heredaria el patrimoni conjunt.

Més tart, per conquistes de nous territoris i matrimoni, esta unió de reine i comtat en una sola corona, ampliaria els seus territoris del Aragó i Catalunya històriques hasta incloure atres dominis: fuundamentalment els reines de Mallorca, Valéncia, Sicília, Còrcega, sardenya, Nàpols, aixina com, durant un breu temps, els ducats d'Atenes i Neopàtria.

En la boda dels [[Reixos Catòlics[[ en 1469, es realisà la unió en la Corona de Castella, formant la bas de lo que després es convertiria en la Corona d'Espanya, encara que els ditints reines conservarien els seus sistemes legals i característiques. En els Decrets de Nova Planta de 1705-1716, Felipe V elimina finalment tots estos privilegis i furs, terminant aixina la unificació.

Alguns historiadors actuals se solen referir als monarques per el seu alies i no per la seua numeració, degut a que alguns d'ells tenien una numeració diferent segons el territori al que es fea referència. Per eixemple, "Pedro el Catòlic" en lloc de "Pedro II d'Aragó".

La formació de la Corona d'Aragó

Portà dels Anales de la Corona de Aragón

La formació de la Corona té el seu orige en la unió dinàstica entre el reine d'Aragó i el comtat de Barcelona.

Tras la mort sense descendència d'Alfonso el Batallado el any 1134, durant el lloc de Fraga, el seu testament cedia els seus reines a les òrdens militars del Sant Sepulcre, del Hospital de Jerusalen i de els Templaris. Ante este fet insòlit, els habitans de Navarra, que en aquell moment formava part de les posessions del rei d'Aragó, proclamaren rei a Garcia V Ramirez i se separaren definitivament d'Aragó. En este context, els nobles aragonessos tampoc aceptaren el testament i nomenaren nou rei a Ramiro II el Monge, germà de Alfonso i que era llavors bisbe de Roda-Barbastre. Front a esta situació, Alfonso VII de Castella aprofità per a reclamar drets sucesoris sobre el tró de Aragó, mentrs que Garcia V manifestava les seues aspiracions i el Papa exigia el compliment del testament.

Les pretensions de Castella creaven un problema per al comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, pues coincidien en la rivalitat entre el comtat i el reine de Aragó per la conquista de les terres musulmanes de la taifa de Lleida. El rei de Castella Alfonso VII deixà clares ses intencions quan en decembre de 1134 penetrà en una audas expedició en Saragossa i va fer fugir a Ramiro. En tot i això, eixos fets no acabaren siguent favorables a les aspiracions del rei castellà, qui finalment hauria de renunciar a ses pretensions sobre el reine aragonés. Per sa part, Ramiro II, a pesar de la seua condició de eclesiàstic, es casà en Inés de Pitiers, matirmoni del que tingueren una filla, Petronila. en 1136. Allò obligava a planejar el futur matrimoni de la chiqueta, el que suponia triar entre la dinastia castellana o la barcelonesa.

El comtat de Barcelona, en aquella època, estava en mans de Ramón Berenguer IV. Anteriorment, ya havia consolidat la seua supremacia sobre atres comtats catalans com Osona, Girona o Besalú. Al mateix temps, s'havia posat en manifesta la potencialitat de la flota catalana, en fets com la conquesta momentànea de Mallorca (1114) o les expedicions protades a cap pels comtes barcelonins en terres mores de Valéncia, siguent frustrades per ses intencions per la intervenció de Castella personificà per Alfonso VI i el Cid (derrota de Berenguer Ramón el Fraticida en tEvar).Al mateix temps, s'iniciava una política d'aliances ultrapirenaiques que culminarien en la unió de Barcelona i Provença pel casament de Ramón Berenguer III en Dolç de Provença.

Alfonso VII presentà la candidatura de son fill Sancho, futur Sancho III de Castella, pero la noblea aragonesa acabà triant a la Casa de Barcelona, en la que se negociaren detalladament els térmens del acort, pels quals Ramón Berenguer IV receviria el títul de "princep" i "dominador" d'Aragó. S'especificava ue si moriera la reina Petronila ans que Berenguer, el reine no qeudaria en mans del comte dasta despues de la mort de Ramiro. Ademés, el Reine si aniria a mans de Berenguer si Petronila moria sense descendència, o tenia sols filles, o fills avarons pero estos morien sense descendència.

Ramón Berenguer pacta en el rei aragonés Ramiro I yo el rei Ramiro siga rei, senyor i pare en el meu reine d'Aragó i en tots els teus comtats mentres em plaixca, entregant a la Corona d'Aragó tots els seus dominis com "dominador" o princeps per a eixercer la potestes real, pero no va cedir ni el títul de Rei ni la dignitat ni el llinage.

La capacitat de Ramón Berenguer per a eixercer els potestes real en Aragó es mostra en fets com que és al comte de Barcelona com governant d'Aragó, a qui els Caballers del Sant Sepulcre, els Hospitalaris i els Templarirs fan concesió de els seus drets com heredrs del rei Alfonso d'acrot en el seu testament, reconeguent-se aixina com sobirà en eixercici sobre els territoris aragonessos.

En 1164, el fill de Ramón Berenguer i Petronila, Alfonso II de Aragó, es convertiria el primer rei de la Corona i tant ell, com les seues sucesors, heradarien els títuls de "rei d'Aragó" i de "comte de Barcelona". Ramiro expresà per escrit qeu els títuls debien estar en eixe orde.

La entitat resultant fon una mera unió dinàstica, pues abdós territoris mantingueren els seus usos, costums i moneda, i a partir del sigle XIV foren desenrollaes institucions polítiques pròpies. Del mateix modo, els territoris anexionats posteriorment per la pol´tiica expansionista de la Corona, crearien i mantindrien separaes ses propies institucions. L'bra de Jerónimo Zurita, de 1580, Anales de la Corona de Aragón (Anals e la Corona d'Aragó) contribuix decisivament a la difusió d'esta denominació, que s'impondrà a partir del sigle XVI. El terme "Corona d'Aragó" obeix a la preeminència del títul principal de dgnitat en el quees coneixia el conjunt de territoris, reconeguda ya per Pedro IV el Ceremoniós en ses pròpies paraules: "els reixos d'Aragó estan obligats a rebre la unció en la ciutat de Saragossa, que es el cap del Reine de Aragó, el qual reine és nostra principal designació i títul".

Els territoris de la nova Corona

Archiu:Expansiópeninsularibalearicadelacoronadarago.png
Expansió peninsular i baleàrica de la corona d'Aragó.

Els territoris qeu pasaren a formar part e la Corona d'Aragó foren els següents:

En quant al estatus jurídic, les noves adquisicions de Ramón Berenguer IV (Daroca, Monreal del Campo, Montalban) i Alfonso II (Teruel, Alcañiz) en els territoris aragonessos al sur de Saragossa, que ya havien segut somesos i després perduts per Alfonso I el Batalldor, foren incorporats sense solució de continuitat al reine de Aragó i als seus usos i costums, obtinguts furs i cartes de població heredaes de les de Xaca i Saragossa.

En la conquista de Tortosa i Lleida, Ramón Berenguer IV va establir sents marquesats (marques de frontera, al modo en que heu sigué la Marca Hispànica franca), no dependents ni d'Aragó ni de Barcelona, sino del seu propi patrimoni personal. A la seua mort acabaren incorporant-se a la Corona, tras algunes vacilacions en el cas de la marca de Lleida --que en un principi va pertenéixer a la dioòcesis de Roda-Barbastro-, pasant a formar part de l'òrbita catalana.

Per lo que respecta als comtats independents: Urgel, els Comtats de Pallars (que carien de frontera en el comtat de Barcelona, separat d'este casal pel poderos comtat d'Urgel i estava compost per el Pallars Sobirà o Alt Pallars i el Pallars Jussà o Baix Pallars), Roselló i Comtat d'Ampúries, cada u se'n anà incorporant a la Corona de diversos modos des de la segón mitat del sigle XII hasda el sigle XIV. Algusn, com el de Urgel, mantingué hasda 1314 una dinastia condal independent, encara que des de el sigle XIII estigué lligat per vínculs vasallàtics al rei d'Aragó.

  • El Comtat del Roselló estava gobernat pel comte Gerardo II de Roselló, qui va morir sense succesió en 1172. El seu testament va establir que el Roselló "tot íntegrament li done al meu senyor el rei dels aragonessos" per la fe deposità en el seu sobirà Alfonso II, que fon inmediatament reconegut com rei de Perpinyà.
  • El Alt Pallars es sitúa en la conca del Noguera Pallaresa i fa forontera en la val d'Aran, a on Pedro I havia mort intervingut directament en els asunts d'este territori.
  • El Baix Pallars era un comtat independent en majors recursos econòmics que el del Alt Pallàs, i else comte Arnal Mir de Pallars Jussà fon feuditari de Alfons I el Batallador i juà un important paper en la unió de la reina Petronila i el comte Ramón Berenguer IV. En 1193 Alfonso II de Aragó intervingué militarment en el Baix Pallàs en defensa dels interesos dels descendents de Arnal Mir, quins (com senyala Martin Aurell 1995) l'entregaren a "tibi Ildefonso, venerabili rege Aragonis et comiti Barchinone et marchio Provincie" a causa de la fidelitat i homenage prestats a Aragó desde fa més d'un sigle.

El Comtat d'Urgel tenia una trayectoria història individual des de començos del sigle IX, en que Aznar I Galíndez, comte d'Aragó, Sardenya i Urgel inicia la dinastia d'este comtat autònom hasda el sigle XIV. Ermengol VIII d'Urgel patirà una rebelió i a la seua mort, la seua viuda Elvira de Subirts aceptà la concertació en Pedro II en 1209 de la boda de sa filla Aurembiaix en el futur Jaume I que no fructificà al pedre la Batall de Muret i caure el comtat d'Urgel com botí en mans de Geraldo de Cabrera, a quin Jaume tingué que pagar una quantiosa suma per a reincorporaro a la òrbita de la Corona ya en el sigle XIII. Posteriorment, a començaments del sigle XIV, Ermengol X d'Urgel acordà en Jaume II d'Aragó nomenar a Teresa de Etenza heredera del omtat d'Urgel a canvi de casar-la en el futur Alfonso IV d'Aragó. En 1214 mor Ermengol i es celebra el enllaç, en el que el comtat d'Urgel pasa a integrar la Corona a tots els efectes.

  • Finalment, el Comtat d'Ampúries, estigué enemistat en el comte de Barcelona des de el enfrontament de Ponce II de Ampúries i Ramón Berenguer III en la dècada de 1120, que va impondre per sa força el domini sobre el chicotet comtat coster encara que reconeguent, nominalment, la indpendència dels seus comtes que, sense posibilitats de creiximent, rodejats pels dominis barcelonins, mantingueren la seua relativa autonomia pagant rentes al sobirà de la Corona d'Aragó hasda qeu en el sigle XIV s'incorporaren ad ella definitivament.