Testudo graeca

tortuga mora (Testudo graeca)

La tortuga mora (Testudo graeca) és una de les huit espècies de tortuga classificades tradicionalment dins del gènero Testudo és l'espècie en la distribució més extensa del gènero i està present en tres continents (Europa, Àfrica i Àsia). Es coneixen dèsset subespecies diferents.

Registre del fòssil

El registre fòssil trobat en el nort d'Àfrica comprén edats d'entre 30.000 i 150.000 anys, #lo que fa supondre que des d'allí es va estendre al restant de territoris que ocupa hui dia. Per la seua àmplia distribució s'han descrit vàries subespecies, i inclús pot ser que moltes d'elles obtinguen el reconeiximent d'espècie pròpia.

Distribució geogràfica

Espècie paleártica occidental, en Europa està present en: Itàlia, Grècia oriental, Espanya, Turquia europea, en algunes illes del Mar Mediterrànea, a lo llarc de la costa búlgara i rumana del Mar Negra.

En Àsia és molt comú en Turquia, Àsia Menor, Síria, Líban, Israel, Jordània, Caucas, Iran, fins als confines de Pakistan.

En Àfrica del Nort es distribuïx per Marroc, Argèlia, Tunis i Líbia.

Taxonomia

Etimologia

Testudo graeca va ser identificada per primera volta en 1758 pel botànic suec Carlos Linneo, el nom no prové del seu orige, ya que no és molt comú en Grècia, sino perque les plaques i els dibuixos de la seua closca recordaven els mosaics grecs. Per esta raó per a molts científics és més correcte denominar-la tortuga mora, de l'antiga província romana de Mauritània, ya que és el nort d'Àfrica a on té les seues majors poblacions i a on hi ha més registre fòssil de l'espècie. Testudo graeca és l'única espècie del gènero Testudo que es distribuïx per tres continents, Europa, Àfrica i Àsia. Per esta tan àmplia distribució s'han identificat moltes subespecies, que segons alguns científics serien espècies diferents. Les principals subespecies reconegudes són les següents:

Subespecies

• T. graeca graeca (Linnaeus, 1758)
  • Distribució: Marroc, Argèlia i sur d'Espanya. Viu en un hàbitat semiárido.
  • Descripció: Més menuda i més fràgil que T. graeca ibera en un màxim de 18 cm (macho 13 cm, femella, 18 cm), té els ulls saltones com els de les granotes, cap i pates de color groc en taques negres. Es distinguix per tindre la primera placa vertebral redonejada.

• T. graeca ibera (Pallas, 1814), sense. Testudo graeca buxtoni (Boulenger, 1920)
  • Distribució: Turquia, nordest de Grècia, Bulgària i Romania. Ibera es referix a una localitat de Turquia i no a la península ibèrica. Viu en planures seques, tossals matosas i boscaje.
  • Descripció: Molt més gran i més resisistente que T. graeca graeca, pot aplegar als 30 cm (machos 18 cm, femelles 25-30c m), ulls més plans com els de les serps, cap i pates de color marró obscur o negre. Es distinguix per tindre la primera placa vertebral en llínees rectes. Testudo ibera va ser identificada com a espècie en sí en 1814 pel naturaliste alemà Peter Simon Pallas, pero en 1946 el herpetólogo alemà Robert Mertens la va declarar subespecie de T. graeca, la qual cosa és actualment motiu d'una intensa polèmica entre els taxonomistas.

• T. graeca nabeulensis (Highfield, 1990))
  • Distribució: Tunis, Líbia i sur de Cerdenya.
  • Descripció: Molt menuda, machos 13 cm, femelles 16 cm, té la closca en forma de closca i de color arena en taques negres variables. La pell és de color arena en taques negres.

• T. graeca whitei(Bennett, 1836), sense. Furculachelys whitei (Highfield & Martín, 1989)
  • Distribució: Argèlia.
  • Descripció: Més gran que T. graeca graeca, pot aplegar als 28-30 cm, té el espaldar més allargat i el marge posterior ahuecado com el de la tortuga marginada. Posa entre 12 i 14 ous.

• T. graeca anamurensis (Weissinger, 1987)
  • Distribució: Suroest de Turquia.
  • Descripció: Pareguda a la T. graeca ibera pero de major tamany i de coloració més obscura.

• T. graeca terrestris (Forskål, 1775), sense. T. graeca floweri (Bodenheimer, 1935)
  • Distribució: Israel, Líban, l'oest de Jordània i en menor medida el sur de Síria.
  • Descripció: Cridada graeca Golden per tindre la closca dorada, cerecen de les taques negres en les plaques de la closca, tenen pell groga i ungles de color crema. De tamany relativament menut en un màxim de 20 cm. Un sinònim d'esta subespecie és T. graeca floweri (Bodenheimer, 1935, referint-se a eixemplars estudiats en Jordània, que podrien ser una variant del terrestris).

• T. graeca zarudnyi (Nikolski, 1896)
  • Distribució: Birjand, (Iran)
  • Descripció: La més gran de totes i més allargada, pot aplegar als 35 cm, coloració molt obscura tant en la closca com en la pell. Molts experts la consideren com a espècie diferent per ser tan distinta i lluntana de les atres.

• T. graeca antakyensis (Perälä, 1996), (Turquia)
• T. graeca armeniaca (Chkhikvadze & Bakradze, 1991), (Armènia)
• T. graeca cyrenicae (Pieh & Perälä, 2002), (Líbia)
• T. graeca flavominimaralis (Highfield & Martin, 1989), (Líbia)
• T. graeca lamberti (Pieh & Perälä, 2004), (Marroc)
• T. graeca marokkensis (Pieh & Perälä, 2004), (Marroc)
• T. graeca nikolskii (Chkhikvadze & Tunijev, 1986), (Caucas)
• T. graeca pallasi (Chkhikvadze & Bakradze, 2002), (Dagestán)
• T. graeca perses (Perälä, 2002), (Zagros)
• T. graeca soussensis (Pieh, 2000), (Marroc)

Morfologia

És una espècie especialment longeva. En estat salvage és rar trobar individus de més de 20 anys pero en captivitat són freqüents els casos d'eixemplars que han alcançat els 60 anys. El seu tamany varia de manera considerable segons la subespecie. Les femellas són més grans que els machos. En la península ibèrica, els machos medixen 15 cm i no apleguen als 600 g de pes; les femelles 18 cm i 900 g. En Bulgària s'han donat de casos d'eixemplars de fins a 7 kg.

El seu closca és molt abombat i de tons groguencs a verda oliva. Cada placa sol presentar les vores negres i en el seu interior pot presentar una taca també negra. El espaldar (part dorsal de la closca) presenta la placa supracaudal (damunt de la coa) sense dividir, alguna cosa característic de l'espècie. El plastrón o peto és groc en taques negres, més notables en individus jóvens que en adults, i les escamas són majors que les del espaldar.

El cap és groc en taques negres, que en ocasions apleguen a cobrir-la totalment. Destaquen dos escamas grans i irregulars en el cap: la frontal i la prefrontal. Té els ulls saltones com els de les granotes, cosa que la diferència de les atres espècies del gènero Testudo, que tenen ulls més plans com els de les serps.

Les seues extremitats davanteres estan recobertes en la seua part anterior per vàries files de escamas grans i puntagudes. En les extremitats atrasseres les escamas són considerablement més menudes. Tenen 5 ungles en les pates davanteres i 4 en les atrasseres. La coa és curta i carix de l'ungla terminal cornificada típica d'atres espècies com la Testudo hermanni. En la part posterior de cada cuixa descolla un espolón, a voltes aplanado pel desgast, és la característica principal que la diferència de les atres espècies del gènero Testudo.

Diferències respecte de T. hermanni

Els elements que diferencien T. graeca de Testudo hermanni són principalment la presència en T. hermanni d'una funda còrnea en l'àpiç de la coa tant dels machos com de les femelles, absent en T. graeca; i l'absència dels tubèrculs córneos als costats de les cuixes, característics de T. graeca. En general, T. hermanni presenta una divisió en dos parts del plastrón supracaudal, pero hi ha molts eixemplars sense esta partició. Una atra diferència morfològica és que la primera placa vertebral de T. hermanni és més gran que la segona, al contrari de T. graeca, que té la primera placa vertebral més menuda que la segona.

Els estudis genètics han demostrat que T. graeca és més pròxima genèticament a Testudo marginata que a Testudo hermanni, i que T. hermanni és més pròxima a Testudo horsfieldii que a T. graeca, per esta raó s'ha propost dividir el gènero Testudo en el grup Agrionemys, que inclou a T. hermanni i a T. horsfieldii, i el grup de T. marginata, T. graeca i Testudo kleinmanni.

Dimorfisme sexual

La diferenciació de machos i femelles (dimorfisme sexual) s'efectua per la via dels caràcters sexuals secundaris. Els machos, de mida més menuda, tenen una coa llarga, robusta i grossa en la seua base. En les femelles, la coa és menuda i curta. La distància de l'obertura de la cloaca respecte de la base de la coa és més gran en els machos. Els machos adults presenten una concavidad en el plastrón per a facilitar que la femella monte la seua espaldar. El plastrón de les femelles i dels eixemplars jóvens i subadultos és pla; l'àngul que formen les escamas anals del plastrón és molt més gran en els machos, pero en les femelles, estes escamas són més altes. Les femelles tarden més en alcançar la madurea sexual, fins als 8 o 10 anys, per #lo que creixen més durant la seua etapa jovenil i són de major tamany. Els machos tenen les escamas anals més curtes i desgastades, mentres que en les femelles són llargues i puntagudes. Mentres que en les femelles la placa supracaudal és plana en els machos és convexa i està fortament curvada cap a dins. El peto dels machos és cóncau per a facilitar la còpula.

Reproducció

Immediatament despuix de despertar-se de la hibernación, entre maig i juny el macho escomença el corteig en un ritual que inclou seguir la femella i mossegar-li o colpejar-li el espaldar. El macho puja a l'esquena de la femella per a copular. El macho trau el pene, contingut dins la coa grossa i emet un dels pocs sons que fan estos reptils, les crío des del naiximent també poden emetre un sò sort similar a un esclafit quan se senten amenaçades. La femella pot aplegar a tardar quatre anys en concebre, puix pot conservar el semen en un orgue del oviducte.

Són animals de gran longevitat, i es coneixen molts eixemplars centenaris. Apleguen a la madurea sexual quan tenen aproximadament dèu anys. Les espècies de Testudo són ovípares: posen els ous en forats excavats al sol per la femella en l'últim parell de pates. Les femelles de Testudo Graeca posen ous tres o quatre voltes a l'any, entre maig i juny. El número d'ous depén de la mida de l'eixemplar.

El temps d'incubació, d'entre dos i tres mesos, i el sexe dels recent naixcuts varien en funció de la temperatura ambiental. Si la temperatura d'incubació és inferior a 31,5 °C predominaran els machos, i si la temperatura és superior, hi haurà més femelles. Temperatures inferiors a 26 °C o superiors a 33 °C provoquen malformacions o la mort de l'embrió. Aplegat el dia de l'eclosió, a sovint afanyada per un dia de pluja, la crío de tortuga trenca l'ou per mig d'un tubèrcul córneo situat entre els narius externs i el maxilar superior que desapareix despuix d'uns dies. L'eclosió dura quarantahuit hores, un periodo durant el qual el sac vitelino és absorbit totalment.

Alimentació

La seua alimentació deu estar basada en vegetals i hortalices.

La base de la seua alimentació són les plantes selvades. Se'ls deuen proporcionar alfalfa, penques, dent de lleó, llantén, plantago, trébol, milenrama, madreselva, romer, sàlvia i melisa. Hi ha molts aficionats que també els danquien dihe qe loh figa he mengen pelao chumbos i #pala de chumbera (Opuntia sp.), a la que prèviament se li deuen llevar els pinchos i la pell. Se'ls pot oferir també col, espinacs, brócoli, lletuga, sempre nets de pesticidas. És molt important que la major part d'aliment siguen plantes selvades, puix les hortalices contenen massa proteïnes.

També de tant en tant poden consumir tomates i pepinos. És possible també vore que s'alimenten algunes voltes d'animals morts i carronya. Es recomana que es planten les plantes selvades anteriorment mencionades i algunes hortalices per a que les tortugues les tinguen sempre a mà i li les mengen quan més els apetixca. Se'ls pot donar pens especial per a tortugues terrestres mesclat en el restant de menjar. Això sí, sempre és millor plantes i verdura fresca. No és recomanable donar-los fruta, puix conté poca fibra i massa sucre. La chicòria, la chicòria roja, els berros i els canonges són vegetals aptes per a alimentar les tortugues gràcies a la seua riquea en calcio respecte al fòsfor i per les fibres que contenen. Altes dosis de proteïnes o de fòsfor junt en una exigua ingestió de calcio provoquen deformacions permanents de la espaldar i danys en els òrguens interns.

També serà recomanable que se'ls afigga calcio al seu aliment, per a enfortir els seus ossos i la seua closca. Es deurà també tindre en conte que necessiten tindre a mà un bol en aigua fresca. No deu tindre més de 5 o 10 cm de profunditat, i l'aigua serà renovada diàriament.

Habitualment acodiran al bol per a beure i per a banyar-se.

Un síntoma evident de mala alimentació és un espaldar en les escamas puntagudes i estriadas en les sutures, un fenomen conegut com piramidalización. En canvi, un espaldar pla i de forma ovalada indica una alimentació correcta.

Etologia

Comportament, hibernación i estivación

Respecte de la seua etologia, les tortugues mores són animals ectotérmicos que s'exponen al sol durant les primeres hores del dia a fi de calfar el seu cos i accelerar les funcions metabòliques. L'exposició a la llum solar els permet absorbir els rajos ultravioletas necessaris per la #síntesis de la vitamina D. L'increment de temperatura corporal és necessari per a activar els enzimas implicats en la digestió. A temperatures atmosfèriques superiors a 27 °C, les tortugues es mostren apàtiques i excaven menuts forats coberts per vegetació baixa o s'amaguen en menuts clavills en l'objecte de refrescar-se. Quan tornen a baixar les temperatures, retornen a l'activitat. En les zones a on els estius són més tórridos, com en el nort d'Àfrica o en Orient pròxim, la Testudo graeca realisa una estivación d'unes semanes o mesos esperant enterrada a que refresque. En les zones a on fa fret realisa la hibernación.

En autumne, en la baixada de les temperatures, els reptils deixen d'alimentar-se durant uns vint dies per poder buidar completament l'intestí de restants de menjar. Es van tornant més apàtiques i, en novembre o decembre, segons la latitut, escomencen a enterrar-se o refugiar-se en llocs protegits i cauen en un estat d'hibernación. La temperatura ideal per la hibernación és de 5 °C. Temperatures inferiors a 2 °C provoquen danys cerebrals o la mort, mentres que si són superiors a 10 °C duen la tortuga a un estat de subhibernación, perillós lloc que l'animal consumix més ràpidament les reserves de greix que li deuen durar tot l'hivern. En estat natural, les tortugues s'enterren a una profunditat entre la superfície del sol i vint centímetros.

La hibernación és una fase metabòlica vital per a esta espècie, i lo únic que la pot impedir és una malaltia o una atra circumstància debilitante.

De fet, la principal causa de mort en el cas d'eixemplars que han de hibernar en espais interiors preparats per criadors aficionats és la temperatura, si és massa alta per a permetre la hibernación pero massa baixa per a que l'animal continue alimentant-se.

En una situació aixina, si es vol mantindre a l'animal actiu, farà falta colocar-ho dins d'un terrario calfat en un punt càlit a 28 °C i un punt fresc i sombreado a 18 °C, en un substrat d'uns cinc centímetros de profunditat compost d'un 40 de turba oligotrófica, un 40 d'humus (sense fertilisants ni pesticidas) i un 20 de terra de riu. És essencial que hi haja una llàntia de rajos ultravioletas especial para reptils, necessària per la #síntesis de vitamina D, vitamina implicada en el metabolisme del calcio.

Si, en canvi, es preferix una hibernación controlada, farà falta posar la tortuga en un contenidor protegit dels rosegadors en una ret metàlica, ple del mateix tipo de substrat que es descriu en el paràgraf anterior. El contenidor es deurà posar en un espai obscur en temperatures entre 4 i 8 °C i una humitat ambiental d'aproximadament un 70%. Les tortugues se solen despertar en el més de març, quan les temperatures es tornen més càlides.

Sentits

Les tortugues tenen una vista excelent: saben distinguir formes i colors i inclús poden reconéixer persones. Tenen un sentit de l'orientació molt precís, si li les mou uns centenars de metros del territori al que pertanyen tornen en poc temps. Són molt sensibles a les vibracions del sol encara que no tinguen un oït desenrollat. En canvi, el olfat està ben desenrollat i té un paper important en la busca d'aliment i de parelles sexuals.

Hàbitat

Les tortugues mores habiten en parages àrits en escasses precipitacions, a on predominen les xares i arbustos menuts. Caracterisats per hiverns suaus en precipitacions moderades, i estius secs en temperatures elevades. Esta espècie troba refugi i aliment en la vegetació baixa i les xares de les garrigas, dels arbustos de les maquias i del sotobosque, aplegant fins a altituts templades. L'hàbitat de la tortuga mora varia molt depenent de la subespecie, pero en general és típicament mediterràneu. En Doñana viu en les dunes costeres en vegetació rica, les pinades costeres, i en el sotobosque d'arbres mediterràneus, les carrasques i els alcornoques. En el surest també varen ser observades en les zones d'us agrícola, tals com a oliveres, horts de cítrics, armelers i vinyes.

Situació en Espanya

La subespecie espanyola es denomina Testudo graeca graeca.

En l'actualitat només existixen 3 poblacions en el nostre país, 2 en el sur de la península i 1 residual en Mallorca. Apareix en el Catàlec d'Espècies Amenaçades de la Regió de Múrcia com a espècie vulnerable. L'Atles i Llibre Rojo dels amfibis i Reptils d'Espanya considera la tortuga mora una espècie en perill d'extinció. De les dos poblacions peninsulars, la que té una major distribució es troba en el sur de la província de Múrcia i el nort d'Almeria. En Múrcia es troba fonamentalment en dos núcleus disjuntos, la Serra de Torrecilla i les Serres de Almenara, Cantar i Carrasquilla. Una atra de les zones on es pot trobar és en el parc regional de Veta Cope i Puntes de Calnegre, encara que es troba actualment amenaçat per la recalificació.

L'atra població en la península es troba en Doñana. I l'única població balear es troba en un menut enclavament d'uns 100 km² en Calviá.

Despuix d'anàlisis genètics es va comprovar que existix una gran similitut entre les poblacions de la costa occidental d'Argèlia i les del centre i sur de la població del surest ibèric. Es va estimar que l'arribada de la tortuga mora a la península ibèrica va ser fa aproximadament 20.000, i que eixa arribada va ser de forma natural en ser anterior a l'expansió marítima dels grecs i fenicios en el Mediterràneu occidental.

La tortuga mora es troba puix en greu perill en la península ibèrica. Les causes de la seua regressió són diverses: la pressió de l'home sobre el seu hàbitat per pràctiques agrícoles, els incendis forestals i, sobretot, l'urbanisme salvage. Ha segut catalogada com d'interés especial tant per la llegislació nacional com a autonòmica.

Llegislació

Testudo graeca està inclosa en la Llista Roja del IUCN d'espècies amenaçades d'extinció, com totes les espècies del gènero Testudo. La tortuga mora està protegida per la Convenció de Berna. També està inclosa en la CITES i en la directiva 1332/2005 de la Comunitat Europea, de manera que queda absolutament prohibida la captura d'eixemplars salvages i està reglamentada la crío i el comerç d'eixemplars en captiveri.

Art i cultura

La tortuga des de l'antiguetat ha segut capturada i criada per a l'alimentació, i com a animal utilitari. Es varen obtindre de la closca molts objectes quotidians, joyeria i caixes de resonància per a instruments musicals. La mitologia grega nos diu que Hermes va ser l'inventor de la lira. Un dia el deu va trobar una tortuga en una cova, la va matar, va prendre les seues closca i en cordes de budell d'ovella en dos banyes d'antílop va poder obtindre un instrument musical. Despuix Hermes ho va regalar al deu Apolo, i ell al seu fill Orfeo. Hi ha numeroses troballes de closques en antigues tombes. En el passat, varen ser consumides per algunes órdens monásticas, perque la seua carn, considerada d'alt valor nutritiu, especialment per als malalts, es trobava entre les poques permeses per l'Iglésia Catòlica per a consumir en els dies d'abstinència. Des del principi de l'art, hi ha un sinnúmero de representacions de tortugues; en algunes d'elles es pot identificar en certea l'espècie com a T. graeca. En la lliteratura, és un personage recurrent com una representació de la longevitat de la tortuga i l'ànima, ben coneguda és l'història d'Esopo, La Llebre i la Tortuga de Aquiles. En matemàtiques cal recordar la segona de les paradoxes formulades per Zenón de Elea.

Vejau també

• Anex:Reptils d'Espanya

Enllaços externs

• Archiu:Wikispecies-logo.svg Wikispecies té un artícul sobre Testudo graeca.

Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Testudo graeca.

• Web completa sobre la Tortuga Mora en Espanya [2] archivat en Wayback Machine.