Fermín Juanto Manrique

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Fermín Juanto Manrique
Juanto2.jpg
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Filòlec.
Naiximent: 6 de decembre de 1924
Lloc de naiximent: Sangüesa, Navarra, Espanya
Defunció: 14 de maig de 2002
Lloc de defunció: Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya

Fermín Juanto Manrique (Sangüesa, Navarra, 6 de decembre de 1924 - † Valéncia, 14 de maig de 2002) fon un intelectual i filòlec espanyol, especialisat en llengües romàniques, de finals del sigle XX, que en la seua vida defengué la cultura i llengua valencianes. Pròxim als círculs carlistes i actiu defensor en la ploma de la foralitat i l'història autèntica del Regne de Valéncia.

Biografia[editar | editar còdic]

Fermín Juanto Manrique fon Doctor en Llengües Romàniques per vàries universitats d'Espanya i d'Europa, diplomat per la Sorbona (París) i Lisboa.

Obra[editar | editar còdic]

Portada del llibre
  • Bandera del Reino de Valencia (datos históricos) (Editorial Paraval, S.A., Valéncia, 1979). ISBN 10: 848567300X ISBN 13: 9788485673001

Real Senyera[editar | editar còdic]

El professor i investigador Fermín Juanto Manrique en la seua obra titulada Bandera del Reino de Valencia (datos históricos), diu sobre la Real Senyera, entre atres coses, lo següent:

Protocol i cerimonial[editar | editar còdic]

El Rei Pere IV d'Aragó i II de Valéncia va crear un protocol i cerimonial molt especial per a la Real Senyera, que es ve observant des de llavors, i que resumix en estos tres punts:

1. Que no faça reverència, ni s'incline davant ningú.

2. Que la seua eixida no siga mai per la porta, sino que solemnement siga baixada verticalment des del balcó consistorial.

3. Que de la seua custòdia s'encarregue el Maestre Racional, qui l'entregarà al Justícia de lo Criminal per a les commemoracions ciutadanes i al cap del Centenar de la Ploma per a les eixides per contrafurs o en defensa del Regne.

Regles dels ballesters[editar | editar còdic]

El mateix Rei també va regular l'elecció dels 100 ballesters artesans que, com a membres de dita institució, custodiaven la Senyera.

El 23 de Juliol de l'any 1376, Pere IV va afegir ad esta tradicional escolta atres 100 hòmens, nobles o plebeus, tal és l'importància que sempre ha tingut la Senyera.

Pere IV d'Aragó i II de Valéncia va concedir, ademés, que la moneda a l'us (florí) es falcaren en Valéncia a partir de 1369 i que apareguera en el revers la corona real, i que sempre que s'escriguera el nom de Valéncia en els documents diplomàtics fora coronada la lletra "L" (lleal).

Bandera tricolor[editar | editar còdic]

La Real Senyera estava degudament guardada i custodiada, i se li rendien Màxims Honors cada volta que entrava o eixia de la sèu del Consell.

El protocol sobre la Real Senyera sempre se li ha guardat en absoluta escrupulositat.

Té també per Especial Privilegi del Rei un escut "fet a cayró", és dir, en forma de rombo i en els quatre pals gules, tot la qual cosa era exactament "el timbre" del Rei.

En l'any 1377, els Jurats del Consell, varen fer la següent recomanació molt especial:

Lo dit Consell pensam que en los segells no havia convinents ne encara deguts senyals de edificis a forma de una ciutat e ès cert que el senyal per los molts altas Senyors Reys otorgat e conformat a la dita ciutat, era e ès llut propi senyal de bastons o barres grogues e vermelles. Per tant, lo dit Consell, deliberadament e concordant, tenc per be e volc e provei dites corts usen del dit senyal real de cascun segells

La Senyera: premi al valor[editar | editar còdic]

Pere II va distinguir en la Corona la valentia valenciana

És completament falsa la llegenda de que Wifredo el Vellós fon ferit en l'any 814 en una batalla contra els normandos, mentres lluitava a favor de Carles el Calp, qui sobre el seu escut de color or plasmaria en els seus dits quatre ralles roges verticals en la sanc del ferit. Dita llegenda va aparéixer per primera volta en 1550, sèt sigles més tart de que haguera ocorregut el presunt succés. La va arreplegar Pere Antoni Beuter, que escrivia i donava com a bona qualsevol faula que se li contaren, sense aplicar cap método crític. Més tart lo que ell va dir ho copiaria, sense més, l'historiador Escolano.

Cal buscar en les fonts directes, i en este cas, en la dura i cruenta guerra entaulada entre Aragó i Castella, a conseqüència de voler anexionar-se el rei Pere I el Cruel els territoris de la Corona d'Aragó. Llavors, València lluità en valor a les órdens de Pere IV d'Aragó i II de Valéncia, qui acabaria vencedor en la lluita l'any 1365.

El monarca aragonés va concedir com a premi al valor valencià coronar la seua Senyera.

L'historiador Vicente Vives Liern dona conte del "color blau del com els antics reis d'Aragó, solien portar en les seues banderes".

Martí de Viciana testimonia que "en la dita afegidura del sobredit color se sobreponguen o entreteixen o es pinten, tres corones reals d'or".

Explica el professor i investigador de la Senyera, Fermín Juanto Manrique que "el blau era l'antiquíssim color del senyoriu de Sobrarbe, primitiu núcleu del Regne d'Aragó. Per això, les armes de l'antiga Casa Real d'Aragó portaven sobre fondo blau celest la famosa Creu d'Iñigo Aresta".

El blau de la Senyera[editar | editar còdic]

Est és el color de major harmonia junt en l'or de la Corona.

"La causa de que els nostres antepassats triaren el color blau va ser, potser, per ser el de major harmonia en l'or de la corona. En la ceràmica valenciana del sigle XV era molt usual eixa combinació. En França també ho utilisaven com a fondo heràldic de la flor de lis. Possiblement, els valencians també varen valorar que era un dels sèt colors heràldics", acota Ricart Garcia Moya, en el seu Tractat de la Real Senyera.

La Corona fon un element heràldic tan important com les barres.

El Rat Penat fon un element heràldic incorporat més tart, el qual es pintava o brodava sobre la Corona en les banderes representatives del Regne.

En l'any 1449, el Consell davant la deterioració de la Senyera va dispondre que:

...attenets que la bandera d'or e flama, fos squiurada e gastada, per tal proveiren ne nos feta una nova consembant de aquella, empero ab Corona

Aixina consta en el Manual de Consells, que es conserva en l'Archiu Històric de la Ciutat de Valéncia, A-34, fol. CC, anys 1447 a 1450.

El matís és important, no podia faltar la Corona, que era brodada i costosa de fer. Una llabor de pura filigrana artesanal.

Per lo normal, de la bandera s'estropejava la part contrària a l'asta i es canviava per un teixit nou, sense tocar la part de la Corona.

D'ahí que es deduïxca que en el citat any va deure aplegar a tal la situació de destrossa de la Senyera, que va obligar "als Jurats" a fer una completament nova en el penúltim any del sigle XV.

El document Pisanello[editar | editar còdic]

Alfons III el Magnànim va entrar triumfant en Nàpols en 1442. Allí va conéixer a Pisanello, qui ha deixat per a l'investigació heràldica un bon document: l'esbós d'un retrat del Rei de Valéncia, realisat en 1448, on apareix el perfil del monarca junt a les barres, la Corona i Lo Rat Penat, el simbolisme de la Real Senyera. Els símbols de la Senyera eren utilisats i usats pel Rei, en este cas considerat com l'estadiste més cult i humaniste de tota l'història del Regne de Valéncia. Este document destruïx totes les tesis catalanistes de que la bandera de la ciutat derivava del seu escut. La Senyera és "l'expressió en teixit de les armes del Rei i del Regne de Valéncia".

Cites[editar | editar còdic]

Fermín Juanto Manrique diu sobre el dialecte barceloní:

fon l'imposició política .. del dialecte barceloní del químic Fabra, portat des de Bilbao per Prat de la Riba (1911)
No vaja el llector a creure's que l'ortografia que va voler impondre's als valencians des de la “Catalunya Vella i la Catalunya Gran” – terminologia del hitlerià Prat de la Riba, 1907- fora un camí de roses per ad ells mateixos, ni abans ni despuix de l'engany de les mal nomenades “normes del ´32” ........ varen acabar en l'imposició política i dogmàtica no de l'ortografia sino de tot un artificiós dialecte barceloní, personal de l'indecís químic Pompeu Fabra (1913 ), portat de Bilbao per Prat de la Riba (1911) , darrere d'humiliar i eliminar els coneiximents filològics, lèxics i gramaticals i laborioses enquestes en transcripció fonètica de Fullana (Valéncia) i Alcover ( Mallorca), junts i per separat en llarcs recorreguts i en més de 30.000 fiches misteriosament desaparegudes en la confecció (o millor, correcció posterior) del “ Diccionari Català, Valencià, Balear...”
F.Juanto. Faltes ortogràfiques catalanes (Las Provincias, 19.06.1997)

Vore també[editar | editar còdic]

Enllaços externs[editar | editar còdic]