Ambrosio Huici

Ambrosio Huici Miranda
Nacionalitat:	Espanyola
Ocupació:	Historiador i escritor
Naiximent:	20 d'abril de 1880
Lloc de naiximent:	Huarte, Navarra, Espanya
Defunció:	9 de novembre de 1973
Lloc de defunció:	Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya

Ambrosio Huici Miranda (Huarte, Navarra, 20 d'abril de 1880 - † Valéncia, 9 de novembre de 1973) fon un historiador i escritor espanyol, faltà als 93 anys

.

Biografia

En l'any 1897 ingressà en la companyia de Jesús, a on escomençà els seus estudis. Una volta acabats, se trasllada a Beirut, a on estudià llengües orientals i al seu regres a Espanya continuà en dits estudis. Acabà llicenciant-se en filosofia i lletres en l'Universitat de Granada i finalment ix de la companyia de Jesus despuix de perdre la fé.

Traslladat a Madrit, es doctorà en filosofia i lletres, despuix treballà per a varis periodics, va a Tànger per a seguir la guerra en Marroc i envià croniques sobre la guerra, escomençà a fer traduccions, retornant finalment a la peninsula.

En l'any 1910 li concedixen una beca d'estudis en Marroc, per a estudiar aràbic, mentres se prepara les oposicions per a professor de llatí. Aprovà les oposicions i és nomenat professor en Baeza, aprofitant la seua estància en esta ciutat per a estudiar el lloc de la batalla de Las Navas de Tolosa.

En 1912 per a recordar l'aniversari de la batalla es convocà un certamen en Pamplona, pero la seua obra fon desestimada a pesar que se valora el seu nivell cientific, i de que el jurat considerara que se tractava d'una "hermosísima obra" i que “ningun atre dels concursants s'ha aproximat a este al discutir, raonar i justificar les seues afirmacions”, provablement se desestimà perque no valore la figura de Sancho VII i posà en dubte un símbol navarrés com són les cadenes portades de les Navas, a banda de llevar importancia a l'aportació navarresa en la batalla

Poc despuix aprovà unes oposicions per a la catedra de llatí de l'Institut General i Tecnic de Valéncia (actual Institut Lluís Vives) a on es traslladà a viure. Escomençà a traduir i editar texts migevals, i escriu un método per a deprendre llatí basat en el llatí migeval. Escomença a treballar en la compilació de documents sobre Jaume I que va editar despuix (vore bibliografia).

En els anys vint establix la seua pròpia imprenta, obri una llibreria (Llibreria Maraguat) ubicada en l'actual Plaça de l'Ajuntament, i seguix donant classes de llatí, destacant entre els seus discípuls Manuel Sanchís Guarner.

Durant la segona república és simpatisant de Izquierda Republicana, lo que li portarà problemes a l'acabar la guerra, donat que serà condenat a presó i perdra el seu càrrec de catedratic de llatí. Eixirà de presó en 1941.

No tornarà a incorporar-se a l'ensenyança i a finals dels quaranta comença la seua etapa més fructifera en l'investigació, completant, per eixemple, el seu estudi sobre la batalla de Zalaca, inicia la seua amistat en Lévi-Provençal. S'escomença a valorar la seua aportació de la traducció de les fonts àraps per als historiadors que fins ad eixe moment no contaven en elles o tenien poc valor.

Sorprenentment se li concedix el premi Francisco Franco en l'any 1952. D'esta época i posteriors són la publicació d'alguns volums de la Colección de Cronicas Árabes de la Reconquista, seguix en el seu estudi sobre la batalla del Salado, que finalment publicarà agrupat en atres estudis sobre batalles en la seua obra Las grandes batallas de la Reconquista durante las invasiones africanas (1956) a on inclou els seus estudis sobre les batalles de Zalaca, Batalla d'Uclés (1108), batalla d'Alarcos, Navas de Tolosa i el lloc d'Aledo, ademés d'alguns texts inedits seus sobre el tema, com el lloc de Tarifa i la batalla del Salat. Text alabat per contrastar per primera volta les fonts cristianes en les àraps en relació a eixes batalles. El mateix any escomença a publicar la seua gran obra Historia politica del Imperio Almohade

Colaborà en La enciclopedia del Islam o en The Cambridge History of Islam i escomença a publicar en el diari valéncià Las Provincias, una série d'artículs sobre Valéncia en l'epoca musulmana que sera la llavor del seu llibre Historia musulmana de Valencia y su región. Escomençà la critica a la visió que es tenia sobre el Cid basat en Menéndez Pidal

Faltà als noranta i tres anys (1973), els seus archius foren donats al seu colaborador Antonio Ubieto Arteta i part de la seua biblioteca a l'Universitat de Valéncia. A partir de l'any 1976 la professora Ampar Cabanes Pecourt escomençà a actualisar el seu llibre Documentos de Jaime I de Aragón.

Obra

Llibres

• Historia musulmana de Valencia y su región. (1970) Anubar Ediciones ISBN 84-7013-031-5 (edició original 1969-1970)
• Historia política del Imperio Almohade. (2000) Editorial Universidad de Granada ISBN 84-338-2660-3 (edició original 1956-1959) dos volums
• Las grandes batallas de la reconquista durante las invasiones africanas. (2000) Editorial Universidad de Granada ISBN 84-338-2659-X (edició original 1956)
• Estudio sobre la campaña de Las Navas de Tolosa (Imprenta Hijos de F. Vives Mora, Valéncia, 1916, reeditat en 2011).

Edicions, traduccions

• Documentos de Jaime I de Aragón. (1976) con Cabanes Pecourt, María Desamparados. Anubar Ediciones ISBN 84-7013-077-3 (3 tomos) (Editat per Huici originàriament entre 1916 i 1922)
• Cocina hispano-magrebí durante la época almohade: según un manuscrito anónimo del siglo XIII. (2005) Ediciones Trea, S.L. ISBN 84-9704-175-5 (edicio original 1956-1957)(traductor)
• Al-Hulal al Mawsiyya' : crónica árabe de las dinastías almorávide, almohade y benimerin.Tetuán. Editora Marroquí, 1951 (traductor).

Cites

Y es que no sólo los mozárabes, sino también los propios musulmanes, a parte de su lengua propia, hablaban el 'romanç'. Sobre todo esto hay que tener muy en cuenta la diversidad de elementos que constituyen la suma de su población total, ya que, "al lado de los descendientes de los conquistadores árabes (elementos en cierto modo advenedizos) encontramos a los Muwalladas o musulmanes nuevos, que eran los mismos valencianos, nacidos y arraigados en el país, desde tiempo inmemorial por ser descendientes de los que ocupaban en la época visigoda, romana e indígena. Y aunque el árabe se difundió rápidamente entre los Muwalladas, nunca olvidaron la lengua romance y la usaron casi exclusivamente en su trato con los mozárabes. Los muladíes, lo mismo que los mozárabes, fueron bilingües y aprendieron el árabe sin olvidar su lengua ancestral, derivada del latín". (A. Huici) J. Giner Ferrer: "Bairén, castillo y población, Idioma, Religión y Cultura", Gandía, Rev. Feria y Fiestas, año 1977. Citat en 'Breu historia sobre l'orige de la Llengua Valenciana' per Francesc Moreno (1995)

De entrada hay que comenzar diciendo que el valenciano nunca fue catalán. Cuando las huestes aragonesas de Jaime el Conquistador recuperaron Valencia de manos de los invasores islámicos –una labor en que les había precedido efímeramente el Cid castellano– encontraron a una población que hablaba en una lengua romance que podían entender sin mucha dificultad, pero que no era, ni mucho menos, el catalán. El «Llibre del Repartiment» –estudiado entre otros por Huici, Cabanes y Ubieto– deja claramente de manifiesto que la lengua valenciana no llegó con las tropas del rey conquistador, primero, porque en su mayoría esas fuerzas procedían de Aragón y no de Cataluña, y, segundo, porque los pocos catalanes que vinieron no se asentaron en las áreas valenciano parlantes.

'En defensa del valenciano', per César Vidal (La Razón, 19.9.2004)

Bibliografia

• Historia política del imperio almohade. (2000) Editorial Universidad de Granada. ISBN 84-338-2660-3 Estudio introductorio sobre su biografía de Vicente Carlos Navarro Oltra, estudio de su obra de Emilio Molina López y repertorio bibliográfico por Vicente Carlos Navarro Oltra

Enllaços externs

• Recopilació d'obres d'Ambrosio Huici Miranda i mes
• Recopilació d'obres en Anubar