Pachyramphus albogriseus
.jpg)
El anambé blanquinegro[1] (Pachyramphus albogriseus), també denominat cabezón blanc i negre, cabezón blanquinegro o cabezón cejiblanco,[2] és una espècie d'au paseriforme de la família Tityridae, pertanyent al numerós gènero Pachyramphus. És natiu de l'est d'América Central i del nort i oest d'Amèrica del Sur.
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]Es distribuïx de forma disjunta en Costa Rica i oest de Panamà; en el noreste de Colòmbia (Serra Nevada de Santa Marta i noroest de Veneçola (Serranía del Perijá; en la cordillera de la Costa i Vages del nort i noroest de Veneçola fins al nort de Colòmbia; i des del suroest de Colòmbia a lo llarc dels Vages cap al sur per l'est d'Equador fins al centre de Perú.[3]
Esta espècie és considerada poc comuna en les seues hàbitats naturals: el dosel i les vores de selves montanas, també en creiximents secundaris i boscs caducifolios, principalment entre 1000 i 2200 m d'altitut.[4]
Sistemàtica
[editar | editar còdic]Descripció original
[editar | editar còdic]L'espècie P. albogriseus va ser descrita per primera volta pel zoólogo britànic P.L. Sclater en 1857 baix el nom científic Pachyramphus albo-griseus; el seu localitat tipo és: «Bogotà, Colòmbia».[2]
Etimologia
[editar | editar còdic]El nom genèric masculí «Pachyramphus» es compon de la paraules del grec «pakhus» que significa ‘robust’, ‘gros’, i «ramphos» que significa ‘pico’; i el nom de l'espècie «albogriseus», es compon de les paraules del llatí «albus» que significa ‘blanc’, i «griseus» que significa ‘gris’.[5]
Taxonomia
[editar | editar còdic]Estudis genètics anteriors (Musher & Cracraft (2018), Musher et al. (2019)) ya apresentaban evidències de que la present espècie és polifilética, en el grup albogriseus/ornatus pròxim de Pachyramphus major i Pachyramphus marginatus, i salvini més pròxima de Pachyramphus polychopterus.[6][7] Les evidències morfològiques, genètiques i de vocalisació presentades en l'estudi de Musher, Krabbe i Areta (2023), varen confirmar que P. albogriseus/ornatus i P. salvini són espècies distintes; els autors varen definir les seues noves àrees de distribució, i ademés, varen demostrar que la subespecie coronatus és indivisible de la nominal i que la subespecie guayaquilensis és un sinònim posterior de salvini.[8] En base en totes les evidències, el Comité de Classificació de Sudamérica (SACC) en la Proposta No 955 va reconéixer a Pachyramphus salvini com a espècie plena, en el nom (en traducció lliure de l'anglés) de anambé críptico.[9][10] L'àrea de distribució de l'espècie separada seria redefinit per a «oest de Colòmbia, oest d'Equador, noroest de Perú i la conca del riu Marañón; i tal volta només estacionalmente en la pendent amazónica del sur de Colòmbia, este d'Equador i est de Perú», mentres que l'àrea de albogriseus, aparte de les àrees nortenyes, s'estendria pel «est dels Vages de Colòmbia i Equador fins al sur de Perú».[9]
La subespecie descrita Pachyramphus albogriseus coronatus Phelps, Sr. & Phelps, Jr., 1953 no és considerada vàlida, i un sinònim de la nominal.[3]
Subespecies
[editar | editar còdic]Segons les classificacions del Congrés Ornitológico Internacional (IOC)[11] i Clements Checklist/eBird[12] es reconeixen dos subespecies, en la seua corresponent distribució geogràfica:[3]
- Pachyramphus albogriseus ornatus Cherrie, 1891 – noroest de Costa Rica fins a l'oest de Panamà, des de la Cordillera de Tilarán fins a la Serranía de Tabasará.
- Pachyramphus albogriseus albogriseus P.L. Sclater, 1857 – noreste de Colòmbia al nort de Veneçola, i a lo llarc de la pendent oriental dels Vages des del sur de Colòmbia fins al surest de Perú.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2004). «[https://www.ardeola.org/uploads/articles/docs/1213.pdf Noms en castellà de les aus del món recomanats per la Societat Espanyola d'Ornitologia (Novena part: Orde Passeriformes, Famílies Cotingidae a Motacillidae) ]». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrit: SEO/BirdLife) 51 (2): 491-499. ISSN 0570-7358. Consultat el 15 de setembre de 2022. P. 496.
- ↑ 2,0 2,1 . Avibase. Consultat el 5 de juny de 2023.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Pachyramphus albogriseus en Birds of the World.
- ↑ (2009) Field guide to the songbirds of South America: the passerines, 1a. edició (en en), Austin: University of Texas Press. ISBN 978-0-292-71748-0. «pachyramphus albogriseus, p. 483, làmina 62(8)»
- ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJobling2010">Jobling (2010). Helm Dictionary of Scientific Bird Names (en en), Londres: Bloomsbury Publishing, pp. 1–432. ISBN 9781408133262. «Pachyramphus, p. 288; albogriseus, p. 39»
- ↑ Musher, L.J. & Cracraft, J.(2018).Molecular Phylogenetics and Evolution.118: 204–221ISSN 1055-7903.doi:10.1016/j.ympev.2017.09.013.
- ↑ Musher, L.J., Ferreira, M., Auerbach, A.L., McKay, J. & Cracraft, J.(2019).Proceedings of the Royal Society B.286: 20182343ISSN 0962-8452.doi:10.1098/rspb.2018.2343.
- ↑ Musher, L.J., Krabbe, N.K. & Areta, J.I.(2023).Ornithology.140: 1–17ISSN 0004-8038.doi:10.1093/ornithology/ukac047.
- ↑ 9,0 9,1 (giner de 2023).South American Classification Committee.
- ↑ (abril de 2023).South American Classification Committee.
- ↑ IOC World Bird List: Cotingas, manakins, tityras, becards
- ↑ Clements, J. F., P. C. Rasmussen, T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, T. A. Fredericks, J. A. Gerbracht, D. Lepage, A. Spencer, S. M. Billerman, B. L. Sullivan, i C. L. Wood. 2023. The eBird/Clements checklist of Birds of the World: v2023.