Revolució russa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Lenin arengant el poble durant la Revolució (1917).

La Revolució Russa de 1917 fon un procés polític que culminà el mateix any en l'establiment d'una república que substituí el sistema sarista anterior i que porta a l'establiment de la Unió Soviètica. La revolució es dividí en dos fases. La primera, «la revolució de Febrer», en la qual es derrocà el règim autocràtic del sar Nicolau II i s'establix una república de caràcter lliberal. En la segona, «Revolució d'Octubre», fon una revolució de tipo socialista en la qual els Sòviets (controlats principalment pel partit bolchevic) prengueren el poder. Si be els principals foc de la revolució foren Petrograt i Moscou, pronte s'estengué a les àrees rurals on els llauradors colectivisaren i redistribuïren la terra.

Causes de la Revolució Russa

La Revolució Russa va ser un dels més importants fets ocorreguts en l'época contemporànea. El seu impacte va ser palpable tant en Amèrica com Europa. Encara que la Revolució no feu expandir el comunisme immediatament, donà atres països convulsos del tercer món un eixemple a seguir. Décades més tart, el model filosòfic-governamental prendria renovada notorietat a mesura que Rússia, convertida en un estat socialista i en una superpotència econòmica i militar, s'enfrontara als Estats Units en la Guerra Freda.

En qualsevol cas, les dos revolucions de 1917 se dividiren en dos grans parts: la caiguda del règim sarista (Revolució de Febrer) i la creació del primer estat comuniste del món (Revolució d'Octubre). Les causes d'estes dos revolucions abasten les situacions polítiques, socials i econòmiques de Rússia en l'época. No hi ha una causa detonant de la revolució, sino que la suma de causes de curta, mijana i llarga duració desembocaren en la insurrecció definitiva.

Causes polítiques

El poble rus odiava el règim autoritari del sar Nicolau II, membre de la dinastia dels Romanov. Les baixes que els russos patiren durant la Primera Guerra Mundial debilitaren encara més la image del sar i durgué al descontentament de la massa social, desmoralisada i en situació d'una profunda crisis. El règim despòtic del sar havia estat oprimint els llauradors durant sigles, i quedava clar que es trobava antiquat, encara que ell no s'enterava. Això provocà tensions dins de la classe baixa rural que desembocà en altercats i revoltes. Econòmicament, la inflació i la fam per tota Rússia contribuí aixina a la revolució.

Una combinació d'estos tres factors, combinats en el liderage de personages tan carismàtics com Vladímir Lenin i Lev Trotski, conduiren irremissiblement a la Revolució Russa.

Causes econòmiques

Les causes econòmiques de la Revolució Russa s'atribuïxen en gran mesura a la mala gestió del sar, sumada a la Primera Guerra Mundial. Més de quinze millons d'homos es van unir a l'eixèrcit, que va deixar un número insuficient de treballadors en les fàbriques i les granges. El resultat va ser una escassea generalisada d'aliments i matèries primeres. Els obrers degueren de soportar terribles condicions de treball, incloent jornades de dotze a catorze hores i baixos salaris. Es van desencadenar quantioses revoltes i vagues reivindicant millors condicions i millors salaris. Encara que algunes fàbriques van accedir a les peticions per elevar els salaris, la inflació de guerra va anular el seu efecte. Hi va haver una protesta davant la qual Nicolau respongué en violència (vejau Causes polítiques), en resposta, els treballadors de la indústria anaren a la folga i varen paralisar el ferrocarril i la resta de rets de transport. Les poques mercaderies que existien no es podien portar al seu lloc de destinació. Els preus es dispararen a mesura que els bens essencials eren cada vegada més escassos. El 1917, la fam amenaçava a moltes de les grans ciutats. El fracàs de Nicolau a resoldre els problemes econòmics del seu país i la promesa del comunisme per a aplacar la fam compongué el núcleu d'esta revolució.

Causes socials

Les causes socials de la Revolució tenen l'orige en segles d'opressió del règim sarista sobre les classes baixes, ademés dels excessos de Nicolau en la I Guerra Mundial. Aproximadament un 85% del poble rus formava part dels llauradors, oprimit per les classes superiors i el mateix règim. El vassallage, associat comunament en l'edat mijana, descriu en precisió la situació social de la Rússia de Nicolau: Una chicoteta classe de nobles terratinents controlaven una vasta quantitat de serfs. El 1861, el sar Aleixandre II de Rússia va emancipar a estos llauradors no per raons morals sino perqué impedia l'avanç social de Rússia. No obstant això, esta nova llibertat va ser de caràcter llimitat, ya que no tenien cap terra per conrear. Com a resultat, el govern elaborà noves lleis que els otorgaven chicotetes parceles de treball. Tot i això, la quantitat de terra que se'ls cedí fon insuficient, de manera que es desencadenaren enormes revoltes. La Primera Guerra Mundial soles va aumentar el caos. La ingent demanda de producció industrial d'artículs de guerra i obrers va causar moltes més insurreccions i folgues. Ademés, com que es necessitaven a molts treballadors en les fàbriques, els llanuradors emigraren a les ciutats, que pronte es veren superpoblades, vivint baix condicions que ràpidament empijoraren mentres que la quantitat d'aliments requerida per l'eixèrcit era cada volta major, l'abastiment enacabant del front s'empobria més i més. En 1917, la fam amenaçava a la majoria de les grans ciutats. La suma de tots els factors anteriors contribuí a un creixent descontentament entre els ciutadans russos, que posteriorment desembocaria en la Revolució.

Revolució de 1905

Artícul principal → Revolució russa de 1905.

Molts historiadors consideren les revoltes ocorregudes el 1905 com a l'antecedent immediat de la revolució de 1917. Alguns fins i tot consideren com a periodo revolucionari el periodo 1905-1917.[1] La "revolució" de 1905 fon un conjunt de revoltes antigovernamentals, espontànees i no organisades que tingueren lloc al llarc del 1905 en diversos punts de l'Imperi Rus. Els dos episodis més coneguts d'estes revoltes són el Dumenge Sagnant a Sant Petersburc i la revolta del Blindat Potemkin a Odessa. Frut de les diferents revoltes el Sar es trobà obligat a dur a terme un seguit de reformes polítiques de tipo lliberal i accepta la constitució d'un parlament, la Duma.

Revolució de Febrer

Artícul principal → Revolució de Febrer.
Nicolau II en març de 1917, poc després d'haver abdicat.

La Revolució de Febrer va nàixer d'una forma pràcticament esporàdica, es va produir l'any 1917 quan la gent va sortir a protestar contra el règim sarista, per la simple raó de la manca d'aliments, la carestia, la fam que passaven. Este no va ser, naturalment, l'únic factor, ya que, com hem expost, d'entre totes les causes hi ha també el descontentament de la població en la participació en la Primera Guerra Mundial.

Des de giner hi havia hagut vagues diverses per tot Petrograt (nom russificat del germanòfil Sant Petersburc, i vigent de 1914 fins a 1924) això va fer créixer les protestes de febrer. Durant este mes l'esquerra radical i els lliberals es van coordinar per estendre la revolta i dur a terme diverses activitats. La revolució va començar després del 23 de febrer. El 24 de febrer les protestes s'havien tornat molt violentes, les tensions cada vegada anaven aumentant més, i un llarc número de residents de les ciutats van mantindre disturbis i enfrontaments contra les forces policials i els soldats. Quan el gruix dels soldats va guarnir la capital Russa, Sant Petersburc, van agregar-se a les protestes, en contraposició al que havia passat el 1905, i llavors la protesta va agafar un atre aire més revolucionari conseguint que el 2 de març, el sar Nicolau II abdicara, este fet va supondre que la revolució sigues tot un èxit i sobretot van conseguir la caiguda del règim sarista, això significava el final de la dinastia Romanov, que portava governant a Rússia des de fa 300 anys. Se'ls havia demanat que a base de foc, aixafessin les revoltes dels protestants, més els desertors de les seues pròpies files, que anaven en aument. La presó, les estacions policials i els jutjats, van ser fortament atacats i saquejades pels revoltats.

Veritablement, la seua desgràcia, va ser precisament que esta vegada la punta de llança que tenia, l'Eixèrcit, per reprimir, se li va girar en contra, se l'hi havia politisat i no a favor. La insurrecció de l'Eixèrcit, sense la qual no s'hauria liderat en suficient força el moviment per expulsar el sar, fon el 27 de febrer. Un dia abans, pero, van morir assessinats 50 manifestants a la plaça de Znamenskaya en un cicle de vagues i manifestacions del 23 al 26 de febrer. Així, el mateix 27 de febrer, la insurrecció de les tropes van dur a l'incendi dels edificis Okhranka (la policia secreta de l'Eixèrcit Rus), fent que la guarnició de la capital s'adherira als revolucionaris, i també la creació del sòviet de Petrograt. Cal destacar que durant estos dies de revolucions constants, el sar Nicolau II es va vore obligat a dissoldre la Duma i nomenar un comité interí, ya que es va quedar sense mijos per governar.

A més a més, el Príncep Lvov, va encapçalar el mateix 27, un govern provisional, en Kérenski com a ministre de guerra. L'objectiu d'este govern provisional era el de crear una República parlamentària occidentalista, representaven sectors de la burguesia lliberal menchevics i fer de Rússia un país democràtic.

Cal destacar que el primer episodi de la revolució es va saldar en més d'un centenar de víctimes, principalment manifestants, més la caiguda del règim sarista i les poques pèrdues humanes que van existir va provocar l'aument d'entusiasme i de lliberació per tot el país.

  1. Haimson, Russia’s Revolutionary Experience, 1905-1917.