Pascual Madoz
Pascual Madoz Ibáñez (Pamplona, 17 de maig de 1806 - Gènova, Itàlia, 11 de decembre de 1870), fon un juriste, escritor i polític espanyol, vinculat al Partit Progressiste. Ministre de Facenda durant el bieni progressiste, presidiria en 1868 el Consell de Ministres d'Espanya i la Junta Provisional Revolucionària despuix de la caiguda d'Isabel II. És recordat per la desamortisació de 1855, a la que donà el seu nom, i per la seua obra titulada Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (1845-1850).
Biografia
Naixcut en Pamplona en l'any 1806, era germà del també polític Fernando Madoz. En 1813 es trasllada en la seua família a Barbastro (Osca) a on acodix al Colege San Lorenzo de les Escoles Pies (Escolapis). Posteriorment, estudia Dret en l'Universitat de Saragossa (1823). Participà en la defensa del castell de Monsó en 1823 contra els Cent Mil Fills de Sant Lluís, per lo que fon empresonat.
Obté el títul de Bachiller en Lleis en 1825. A l'any següent, canvia la matrícula de Lleis per la de Cànons, acabant els seus estudis en el curs 1827-1828.
Exiliat en França entre 1830 i 1832, es va dedicar en París i en Tours a l'estudi de la geografia i de l'estadística. Va poder tornar a Espanya, una volta fallit Ferrando VII, gràcies a l'amnistia decretada per la reina María Cristina de Borbó, fixant la seua residència en Barcelona a on, a principis de 1833, ya estava al front de les oficines del Diccionario geográfico universal (Barcelona, 1829-1834) que en aquella ciutat es publicava. Aixina mateix, assumix la direcció del periòdic progressiste El Catalán, d'octubre a maig de 1835.
Llicenciat en Dret en 1834, eixe any concep ya un pla per a crear un Diccionari geogràfic-estadístic-històric d'Espanya i les seues possessions d'Ultramar (conegut popularment pel Diccionari de Madoz o, simplement, Madoz), que conseguiria vore culminat en 1850. En 1835 publica el seu Resenya sobre el Clero espanyol i examen de la naturalea dels bens eclesiàstics. En eixe mateix any, es convertix en capità d'artilleria dels Voluntaris d'Isabel II i és nomenat comissari regi en caràcter de governador militar, juge de primera instància, subdelegat de rendes i cap de les forces del Vall d'Arán.
Des de l'any 1836 fon diputat del Congrés en vàries eleccions. En 1854 fon nomenat fill adoptiu de Barcelona. Eixercí també de president de la cambra durant un breu periodo al començament de 1855.
En 1843 es va posar al front d'una coalició progressista d'oposició a Espartero. Despuix de la Vicalvarada de 1854, el 9 d'agost fon nomenat governador civil de Barcelona. Tornà despuix al seu escan de diputat, va presidir les Corts, i el 21 de giner de 1855 se li va confiar el Ministeri de Facenda. Va aprofitar llavors per a presentar el seu famós proyecte de llei de Desamortisació, i va conseguir que s'aprovara.
Des de 1859 fon membre del Consell de Govern i Administració del Fondo de Redenció i Enganches per al Servici Militar. En 1860 funda i dirigix la companyia immobiliària i de segurs "La Peninsular".
Despuix de la revolució de 1868 («la Gloriosa») fon governador de Madrit, càrrec al que va renunciar al poc de temps. Es va opondre al govern provisional. Despuix de votar la candidatura d'Amadeu de Saboya, duc d'Aosta per al vacant tro d'Espanya, va formar part de la delegació espanyola enviada a Florència per a oferir-li la corona, pero en Gènova li va sorprendre la mort, l'11 de decembre de 1870 a les tres de la vesprada.
Obra
- Diccionario geográfico universal (Barcelona, 1829-1834), coautor.
- Resenya sobre el Clero espanyol i examen de la naturalea dels bens eclesiàstics (1835)
- Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (1845-1850)
Reconeiximents
- En 1854 fon nomenat fill adoptiu de Barcelona.
- En memòria seua té dedicat un carrer en el Segon Eixample de Pamplona, la seua ciutat natal.