Edificació pública (Roma Antiga)

L'ingenieria civil fon un dels pilars bàsics sobre els quals es va construir l' Imperi Romà.

L'existència d'una àmplia ret de calçades i ports va facilitar el comerç i les comunicacions, aspectes fonamentals per al creiximent econòmic i el control polític i militar.

Els aqüeductes i aigüeres varen permetre el creiximent de les ciutats al garantisar unes condicions higièniques i sanitàries mínimes sense les quals hauria segut impossible conseguir els nivells de població que varen tindre les grans urbs de l'imperi.

Materials utilisats

Els ingeniers romans realisaven les seues obres utilisant com matèria primera la pedra, la argila, el morter i la fusta.

• La pedra : de caràcter autòcton, en el sigle VI a. C. es va utilisar el tuf, en els fonaments dels temples. A partir del sigle II a. C. el travertí reemplaçarà al tuf i serà en época augustea quan es generalise l'us del marbre de Carrara i s'importa de Grècia.

L'extracció es realisava aprofitant els clavills que els blocs pétreus presentaven de manera natural per mig de falques i palanques. Si no existien fissures en la pedra s'utilisava el pic, realisant regates i forats, despuix posaven falques en els forats, que a l'amerar-les d'aigua trencaven la pedra. Posteriorment es dividia en blocs usant serres o en falques i maces. El transport es realisava per mig de rodells i cordes.

• La argila s'utilisava per a la construcció de rajoles i teules, per al que s'utilisaven moles de fusta. La rajola era un element fonamental en les construccions romanes des d'época de August i solia portar el sagell del fabricant.

• El morter o barreja era una mescla d'arena, calç i aigua, en la que s'unien les rajoles, sent un element imprescindible en la construcció de voltes. Al mesclar-ho en pedra s'obté el ciment (opus caementicium).

• La fusta s'utilisava per als treballs de fusteria, per a la construcció de l'esquelet dels edificis i la carcassa de les teulades.

Tècniques empleades

Tècniques constructives

Cal tindre sempre present que l'Imperi Romà era un imperi esclavista. És dir, la força de treball dels esclaus era la font de energia bàsica empleada en les faenes de construcció. Aixina, sent el treball dels esclaus gratuït, els seus músculs són una font d'energia barata. Açò, sens dubte, va llimitar les possibilitats de desenroll tècnic de Roma, al no ser necessari el desenroll de fonts d'energia alternatives com el vapor.

A pesar de tot, donat el colossal tamany de moltes de les seues construccions, sí s'usava maquinària especialisada:

• Grua.
• Corriola.
• Bastida.
• Cimbria.

Topografia

A sovint es tendix a oblidar l'importància fonamental de la topografia a l'hora de dur a terme obres d'ingenieria civil. Els espectaculars aqüeductes de l'antiga Roma no haurien segut possibles sense la llabor d'una llegió de topógrafs que mesuraren el terreny i marcaren el traçat.

Alguns dels aqüeductes romans varen conseguir llongituts que, encara hui, resulten sorprenents. Més encara si tenim en conte que les tècniques de l'época no permetien garantisar el sagellat de les conduccions, lo que obligava a transportar l'aigua per mig de pendents de caiguda constant.

Estes pendents, de l'orde de milèsimes, obligaven a traçar els recorreguts en un precisió vertical de metros per quilómetro de traçat en planta a lo llarc de distàncies com ara 90 quilómetros (Aqua Marcia, en Roma) o, inclús, 132 quilómetros (Cartago).

Vies de comunicació

Calçades

Les ciutats estaven interconectades per calçades que es construïen cavant una rasa i omplint-la de pedres de diferents grossors fins a nivellar el terreny, i recobrint en una última capes en de revestiment de material de gra fi. En casos excepcionals i generalment en l'interior de les ciutats l'última capa de revestiment se substituïa per un empedrat de pedres planes, formant un enllosat.

Les ciutats també estaven travessades per calçades, en vores laterals llaugerament elevades. Estos carrers disponien d'uns blocs de pedra separats regularment entre si que permetien creuar d'una vora a una atra en dies de pluja, i impedien que els vehículs conseguiren velocitats perilloses. Per esta raó, poder passar entre les pedres, la separació entre les rodes dels carros era sempre la mateixa.

Ponts

Els ponts sorgixen com un element secundari pero imprescindible de les vies de comunicació. És dir, els ponts no són l'objectiu últim, que és el transport de persones i mercaderies, pero la seua construcció és fonamental per a conseguir este objectiu.

Els ponts complixen la funció de salvar obstàculs naturals com rius o valls profunts, aforrar llargues distàncies buscant passos plans.

Els romans varen construir gran cantitat de ponts perque les vies travessaren els rius que trobaven al seu pas, molts dels quals encara subsistixen. La major part d'ells estava construïda en pedra, encara que si no hi havia pedreres en la zona, es feyen de rajola olla.

Ports

Per a l'Imperi Romà, el creiximent i expansió del qual es va donar, fonamentalment, al voltant del Mediterràneu, el mar era una via de comunicació fonamental. Açò feya dels ports punts clau per al seu creiximent econòmic, sent el nexe d'unió entre les vies de comunicació terrestres i marítimes.

Ingenieria hidràulica

Termes

Estos temples de l'oci i la salut- banys calents, frets i temperats, gimnasis- varen eixercir un paper destacat en les relacions socials. Entre els més celebres figuren les de carcallas..

Aqüeductes

Els aqüeductes eren característics de l'ingenieria romana, per a solucionar el problema d'abastiment d'aigua, puix no disponien de manufactura de canonades resistent a la pressió i, per tant, no podien construir sifons d'una certa altura. Els aqüeductes consistien en ponts soportats per grossos pilars units per mig d'arcs de mig punt, coronats per un canal en una llaugera inclinació, per a permetre córrer l'aigua. L'aigua s'obtenia en brolladors o embassaments situats a major altura, fins a la ciutat a on se canalisava i distribuïa per mig de canonades de plom. Un atre element arquitectònic, de la mateixa estructura que els aqüeductes, eren els ponts, fets a base d'arcs i voltes.

Albellons

En el subsol romà estaven les cloaques (o aigüeres), que rebien les aigües residuals abocades a través dels aigüerals de la ciutat. Eren prou amplis com per a que un home poguera caminar per elles, pero es posava una reixa en la desembocadura per a impedir l'entrada a la ciutat.

Ingenieria militar

Muralles

Les ciutats estaven defeses per muralles, en una via de circulació en la part superior que permetia la vigilància. Les muralles estaven protegides per marlets, i es prolongaven diversos metros baix terra. Les portes de la ciutat tenien tres voltes: una central per la que passaven els carruages i dos laterals per als viandants. Es tancaven en portes grans de fusta i reixes llevadices.

Referències

• Grant, Michael. La historia de Roma, p. 52
• «Los acueductos romanos, maravillas de la ingeniería». JW.ORG
• Tylecote, R.F. 1962. Metallurgy in Archaeology: A Prehistory of Metallurgy in the British Isles. London: Edward Arnold (Publishers) Ltd

Bibliografia

• Craddock, Paul T. 1995. Early Metal Mining and Production. Edinburgh: Edinburgh University Press
• Davies, Oliver (1935). Mines romanes a Europa. Oxford
• Healy, A.F. (1999). Plini el Vell. Oxford: Clarendon
• Hodge, T. (2001). Roman aqueducts and Water supply (2nd edición). Duckworth
• Smith, Norman (1972). A History of Dams. Citadel Press
• Wilson, Andrew (2002): "Machines, Power and the Ancient Economy", The Journal of Roman Studies, Vol. 92, pp. 1–32