Francesc de Borja Cremades i Marco

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 14:14 5 jun 2024 per Lluísm (Discussió | contribucions) (Text reemplaça - ' menut ' a ' chicotet ')
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Anar a la navegació Anar a la busca
Francesc de Borja Cremades i Marco
Parecre.jpg
Pare Cremades de jove.
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Religiós, professor i escritor.
Naiximent: 3 d'abril de 1916
Lloc de naiximent: Bellreguart, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció: 30 de decembre de 2003
Lloc de defunció: Gandia, Regne de Valéncia, Espanya

Francesc de Borja Cremades i Marco, també conegut com el Pare Cremades (Bellreguart, 3 d'abril de 1916 - † Gandia, 30 de decembre de 2003), fon un religiós, professor de llengües romàniques i escritor valencià. Fon capellà i membre de la Companyia de Jesús, jesuïta.

Biografia[editar | editar còdic]

Francesc de Borja Cremades naixqué en la població valenciana de Bellreguart, en la comarca de La Safor, l'any 1916. Era el chicotet d'una família numerosa formada per huit germans: tres dònes (Pepica, Rogelieta i Paquita) i cinc hòmens (Zacaries, Joan, Pep, Vicent i Francesc de Borja) dels quals tres seguiren la vocació religiosa: el germà major, Zacaries fon també jesuïta; Vicent que fon conegut com el retor pilotari i Francesc de Borja Cremades, conegut com el Pare Cremades. Dos de les tres germanes moriren als pocs anys: Rogelieta en tenia tretze i Paquita dos i mig, cosa freqüent en aquella época de gran mortalitat infantil.

La casa natalícia estava situada a 50 metros del trinquet i a uns 100 metros de l'iglésia. Des de ben menut, destacà la seua afició i pràctica del deport nacional valencià: la pilota. Seguia la vida deportiva dels seus germans majors: Pep i Joan que arribaren a ser una parella de renom en la pràctica del raspall.

Començà els estudis primaris en l'escola nacional del seu poble i els continuà en el colege de jesuïtes de Gandia en el Palau del Sant Duc, Sant Francesc de Borja, a on es preparà per a realisar el Bachillerat. En l'any 1931, en només quinze anys, ingressà en el colege de la Companyia de Jesús en Roquetes (Tortosa) prop de l'Observatori Astronòmic de l'Ebre, de gran prestigi en aquella época, també estava destinat en ell el seu germà Zacarias, acabant el bachillerat.

En eixe any 1931, el jove Borja viu en primera persona el Decret de Dissolució de la Companyia de Jesús per la República quan duya cinc anys de novici. Per a seguir en la vocació se'n anà a l'estranger, a Itàlia en el corresponent permís de sos pares. L'expedició de novicis ixqué de l'estació de Tortosa cap a França. A l'arribada a Itàlia, la policia sabia de dita expedició d'exiliats jesuïtes i una banda de música els tocà una marcha militar espanyola per a rebre'ls.

Francesc de Borja seguí en els seus estudis de novici (1931-33) en Bozzano, depuix en Bollengo, un poble al nort d'Itàlia, a on continuaria els seus estudis d'Humanitats en el Juniorat (1933-1938). Seguí els acontenyiments de la Guerra Civil en escasses notícies de la sòrt dels seus familiars.

Començà els estudis de Filosofia en Avigliana des d'a on arriben notícies del final de la Guerra Civil, torna a Bellreguart despuix de huit anys d'exili sense vore a la seua família i per a acabar els tres cursos de Filosofia en el Colege Major de Sarrià (Barcelona, 1939-41).

El Magisteri el feu en el Colege Sant Josep de Valéncia (1941-44) i els estudis de Teologia (quatre cursos) en el Colege Major de Sarrià de Barcelona (1944-48). S'ordena capellà en l'any 1947 i des d'eixe moment se'l coneix com a Pare Cremades.

Fon professor en el Seminari Menor de Roquetes (1949-54); professor de Llatí en el Colege Casp de Barcelona (1954-64); inspector, professor i tutor en el Colege Sant Josep de Valéncia (1964-76) i també professor del Colege l'Immaculada d'Alacant (1976-82).

Durant els anys de professor en el Colege l'Immaculada d'Alacant és quan viu el procés de la transició democràtica, el procés preautonòmic i la reacció valenciana front al pancatalanisme fusterià que supongué el trencament en una tradició valencianista més conciliadora i integradora de diferents corrents del valencianisme històric.

Durant els anys en Alacant i a partir de 1978 es quan coneix a l'alcoyà Josep Boronat, en aquells temps decà del Colege de Llicenciats i Doctors de la recent creada Universitat d'Alacant. Abdós, més uns atres destacats valencianistes alacantins coincidixen tant en l'Institut d'Estudis Alacantins com en l'Associació Defensora dels Interessos Alacantins (AIDA). Són anys de treball d'investigació i de publicacions, a on Boronat és una de les persones que més colabora en el llibre La Llengua Valenciana, en perill, en apunts i consells conforme el mateix Francesc de Borja deixa constància en les notes preliminars.

Les peculiaritats i els dos perills que té la llengua valenciana: el perill castellanisador i el perill catalanisador, el P. Cremades ya els coneix des de fa temps, pero és a partir de llegir En defensa de la llengua valenciana, llibre de Miquel Adlert que fon publicat en l'any 1977, quan brolla en força la seua inquietut per a investigar a fondo els origens i l'evolució de la llengua valenciana. Considera que la publicació del llibre d'Adlert és una crida a tots els valencians i ell respon publicant La Llengua Valenciana, en perill en 1982, despuix de tres anys d'estudi i preparació dels materials.

La Llengua Valenciana, en perill és un ensaig molt meticulós i detalliste, a voltes difícil de seguir, reflex del mateix caràcter de l'autor en la vida real. Refuta de manera molt dura i molt crítica tant al llibre de Manuel Sanchis Guarner, La llengua dels valencians, com al seu autor.

En l'any 1982 es trasllada a Gandia i colabora com a Agregat de la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) per a la confecció de l'Ortografia, despuix de la seua Documentació Formal i també en l'edició del Diccionari Ortogràfic de l'institució.

Eixe mateix any, 1982, la Consellera d'Educació, Ampar Cabanes, firma el decret de 19 de juliol de 1982 pel qual es reconeixen els títuls de professor de valencià de Lo Rat Penat i del Grup d'Acció Valencianista i s'establixen les normes d'ortografia de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana com a oficials per a la Llengua Valenciana i la seua incorporació al sistema d'ensenyança.

A inicis de l'any 1985 el Patronat Històric Artístic Cultural d'Elig (PHACE), sent president del mateix Josep Payà Alberola, pren l'iniciativa d'organisar el I Congrés de la Llengua Valenciana en la ciutat d'Elig "en l'objecte d'unificar criteris ortogràfics" i s'envien cartes d'invitació a participar a moltes entitats i persones. El Congrés es dugué a terme els dies 17,18 i 19 de maig de 1985. El Pare Cremades, participà en la ponència que obria el Congrés: La Normativa de la Llengua Valenciana en els seus aspectes principalment històrics. Eixe mateix anys i despuix del Congrés, Cremades publicà en Gandia un nou llibre, en castellà, baix el nom genèric de Normativa de la Lengua Valenciana, en tres parts ben diferenciades: una primera en el títul de Dos normativas irreductiblemente enfrentadas, i les atres dos parts següents que completen la primera: Lingüistas más influyentes en el conflicto i Verdaguer y su proximidad a la lengua valenciana.

Els últims anys els dedicà a preparar el llibre sobre la vida de son germà, Vicent Cremades, Memorias de Don Vicente, 'El Blanquet', cura valenciano 'pelotari'. La República y la Guerra Civil, es tracta d'un llibre escrit com si fora son germà Vicent, qui narrarà en primera persona les pròpies memòries. Fon la seua particular manera de rendir-li homenage al més admirat i volgut dels seus germans.

Per ad estes memòries, investigà investigà molt a consciència i de forma molt aclaridora detalls fins al moment molt confusos, de la primer llínea de la coneguda Batalla de l'Ebre en la que son germà Vicent intervingué com a capellà. D'esta part històrica del llibre l'historiador Ricardo de la Cierva ha escrit:

Me parece un libro de gran... valor histórico y testimonial de primer orden, aclara muchas cosas confusas desde la primera línea, una clase de testimonio muy poco prodigado en otras memorias... por tanto sería importante que este libro se publique ya que se trata de un testimonio que no se puede perder.

No se publicà el llibre fins que no faltaren certs personages de Bellreguart per a no ferir susceptibilitats.

A partir de l'any 2000 empijora la seua salut, la qual entra en un procés de debilitament progressiu. El dimarts, 9 de decembre de 2003, ingressa en l'Hospital a causa d'una neumonia de la qual mai es repondria i mor el 30 del mateix mes, als 87 anys. El funeral es celebrà en l'iglésia que té la Companyia de Jesús, en el carrer La Senia, darrere de la Llonja de Valéncia.

Un any abans de faltar, li feu entrega d'un sobre en diners i en llicència eclesiàstica a En Josep Puig Miret s.j., exrector de la Comunitat de La Companyia en Gandia per a que "l'entregara a la senyora que va atendre durant anys a son germà En Vicent Cremades, el canonge, pero que ho fera quan ell es morira, per a que no tingueren que agraïr-li res". Un home que fa estes coses, és un home dels que diem que tingué un bon cor.

Trayectòria cultural[editar | editar còdic]

Pilota valenciana[editar | editar còdic]

Artícul principal → Pilota valenciana.

Des de ben chicotet destacà la seua afició i pràctica del deport nacional valencià: la pilota. Seguia en entusiasme la vida deportiva dels seus germans majors: Pep i Joan que arribaren a ser parella de renom en la pràctica del raspall; el primer alt i corpulent, segur sempre en la pegada des del fondo i des del mig es complementava a la perfecció en el primer, manco fort per més àgil i de sorprenents reflexos, qualitats que el feen un bon punter tallant els atacs i ramatant els punts.

Quan començà a despuntar l'atre germà, Vicent, que a la llarga arribaria a ser durants uns anys el més conegut i el més complet jugador de pilota de la comarca i de les comarques veïnes, Borja es mostraria sempre dispost a acompanyar-lo. Pero, sobretot, fon son tio Pep qui freqüentment se l'emportava al trinquet, per a presenciar les partides de pilota des dels cinc anys.

Contant sèt anys i fins als onze, començà a fer l'ofici de marchador o encarregat de cantar el resultat despuix de cada tant, joc i final de partida. L'ocupació li proporcionava cinc cèntims de l'época i despuix foren dèu. Pero lo que més el satisfea era el privilegi de poder presenciar debades qualsevol partida de pagament, lo que era un fet excepcional.

Als cartorze anys es produí un esguinç d'esquena en el transcurs d'una partida del qual es resentiria durant molt de temps. No obstant, no deixà mai de practicar deport tant en el noviciat com d'adult, sobretot el frontó a mà i el tenis en els quals descollava. El seu entusiasme pel deport el duya a dir que "Tot home que no ama el deport no es absolutament varonil". Per ad ell el deport era prou més que un art; "era una noble lluita entre hòmens", segons comentava En Josep Puig Miret, gran amic seu i companyó en la Companyia de Jesús de la Comunitat de Gandia.

Obra[editar | editar còdic]

Portada del llibre La Llengua Valenciana, en perill
  • Humor y aventuras en Latín: Al alcance de alumnos de III (1962)
  • La Llengua Valenciana, en perill (1982)
  • Normativa de la Lengua Valenciana (1985)
  • Qüestions de Llengua. Artícul de Francesc de Borja (Série filològica, Aula d'Humanitats i Ciències de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, 1990)
  • Memorias de Don Vicente, 'El Blanquet', cura valenciano 'pelotari'. La República y la Guerra Civil (1996) Autoedició. Junt al seu germà, Vicent.

Premis i guardons[editar | editar còdic]

  • Medalla del Centenari de Lo Rat Penat.
  • Medalla del Centenari dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia.
  • Medalla del Cinquantenari de la Coronació Patrona d'Ibi (1981)

Vore també[editar | editar còdic]

Referències[editar | editar còdic]

Bibliografia[editar | editar còdic]

Enllaços externs[editar | editar còdic]