Ocupació aliada de Japó
L'ocupació aliada de Japó al final de la Segona Guerra Mundial fon liderada per Douglas MacArthur, el Comandant Suprem de les Forces Aliades, en el respal de la Commonwealth britànica. A diferència de lo ocorregut en l'ocupació d'Alemanya, no se li va permetre a l'Unió Soviètica guanyar influència sobre Japó. La presència estrangera va marcar la primera volta que el país va ser ocupat per una potència exterior. L'ocupació va transformar al país en una democràcia que va tindre en conte les prioritats del New Deal nortamericà dels anys 30. L'ocupació va acabar en el Tractat de Pau de Sant Francisco firmat el 8 de setembre de 1951 i fet efectiu el 28 d'abril de 1952.
Rendició
- Artícul principal → Rendició de Japó.
Inicialment, Japó es va rendir davant els aliats el 14 d'agost de 1945, quan el govern japonés Suzuki va notificar als aliats que havia acceptat la Declaració de Potsdam. Al sendemà, l'emperador Hirohito va anunciar per la ràdio la rendició incondicional de Japó. L'anunci fon la primera emissió de ràdio de l'emperador i la primera volta que la majoria dels ciutadans japonesos escoltà la seua veu.[1] Esta data és coneguda pels nortamericans com la "Victòria sobre Japó" o Dia V-J i va marcar el fi de la Segona Guerra Mundial i l'inici d'un llarc camí en la recuperació de Japó despuix de la destrucció.
El Dia V-J, el president d'Estats Units Harry S. Truman nomenà Comandant Suprem de les Forces Aliades al general Douglas MacArthur per a que supervisara l'ocupació de Japó. Durant la guerra, les potències aliades havien planejat dividir Japó entre elles als efectos de l'ocupació, com fon realisat per a la ocupació d'Alemanya; no obstant, al final, es concedí al Comandant Suprem de les Forces Aliades el control directe sobre les illes principals de Japó (Honshū, Hokkaidō, Shikoku i Kyūshū) i les illes immediatament circumdants, mentres que les possessions perifèriques es varen dividir entre les forces aliades com seguix:
- La Unió Soviètica va mantindre Corea del Nort (no com una ocupació completa), la illa de Sajalín i les illes Kurils.
- Els Estats Units varen mantindre a Corea del Sur (no com una ocupació completa), Okinawa, les illes Ogasawara i les possessions japoneses en la Micronesia
- La República de China va mantindre a Taiwan i les Illes Peixcadors.
No està clar per qué el pla d'ocupació va ser modificat. Les teories més comunes inclouen el poder major d'Estats Units despuix del desenroll de la bomba atòmica, la gran desconfiança de Truman cap a la Unió Soviètica comparat en Roosevelt i un desig creixent per contindre l'expansió soviètica en el Lluntà Orient despuix de la Conferència de Yalta. La Unió Soviètica va tindre intenció d'ocupar Hokkaidō. Si açò haguera ocorregut, podria haver seguit la fundació d'una "República Democràtica Popular de Japó" comunista en la zona d'ocupació soviètica; no obstant, a diferència de les ocupacions soviètiques de Alemanya de l'Est i Corea del Nort, estos plans varen ser frustrats per l'oposició del president Truman.
Aixina mateix, es varen establir la Comissió del Lluntà Orient i el Consell Aliat per a Japó, abdós en l'objectiu de supervisar l'ocupació de Japó.
Referències
- ↑ Gordon (2003), pág. 226
Bibliografia
- Gordon, Andrew. A Modern History of Japan. New York: Oxford University Press, 2003. ISBN 0-19-511060-9