Nicolás Borrás
Nicolás Borrás Falcó (Cocentaina, 1530 - Monasteri de Sant Jeroni de Cotalba, 5 de setembre de 1610), fon un pintor renaixentiste valencià, discípul i continuador de l'estil de Joan de Joanes, que en ell es prolongarà fins al sigle XVII, quedant al marge de les noves corrents naturalistes representades per Francesc Ribalta i Juan Sariñena.
Biografia
Naixcut en Cocentaina, en la comarca alacantina d'El Comtat en l'any 1530.
Nicolás Borrás fon fill de Jeroni Borrás, sastre de professió, i d'Úrsula Falcó. Sembla provable, per lo que ell mateixa va declarar en alguna ocasió, que es formara en la ciutat de Valéncia en el taller de Joan de Joanes, a qui anys despuix nomenava «preceptor i volgudíssim mestre», en companyia d'un fill d'est, Vicent Joanes, en qui més avant apareixerà relacionat.
Les primeres notícies que es tenen de Nicolás Borrás com a pintor daten de l'any 1558, quan es trobava treballant en la conclusió del desaparegut retaule major de l'iglésia del Salvador en la seua pròspera localitat natal. Va rebre les órdens sacerdotals cap a 1560 i consta que en 1569 obtingué llicència com a confesor de clercs i seglars. Esta nova ocupació no li va fer abandonar la pintura, que va continuar practicant en la seua Cocentaina natal, a la que va seguir vinculat intermitentement i on va deixar diverses obres en l'iglésia de Santa Maria, el palau comtal i el convent franciscà de Sant Sebastià. Paralelament va treballar en distints llocs del Regne de Valéncia, entregat a la realisació de retaules per a iglésies i convents, d'els que es conserven, entre uns atres, el retaule dels Misteris del Rosari pintat per al convent de Sant Doménech d'Oriola, o el de les Ànimes de la Concatedral de Sant Nicolau de Bari en Alacant, datat en 1574. En ell seguí una tipologia molt difosa en Valéncia en el sigle XVI i que el propi Borrás abordaria en alguna atra ocasió, com en el retaule parcialment conservat de l'iglésia del monasteri de Sant Jeroni de Cotalba (Museu de Belles Arts de Valéncia).
Treballant en eixe monasteri es va sentir atret per la vida monàstica i, als 45 anys, va solicitar el seu ingrés en l'Orde de Sant Jeroni. Un any despuix, en 1576, feu testament i professà com a monjo en dit monasteri de Sant Jeroni de Cotalba. Va pintar en ell el seu retaule major, compost per catorze taules de format gran i complexa composició, conclós en 1579, i varis retaules menors junt en atres pintures per a distintes dependències, pintures que varen ser transferides en la seua major part, despuix de la desamortisació de Mendizábal, al Museu de Belles Arts de Valéncia on es conserven en part almagasenades pel seu tamany o en depòsit en el Monasteri del Puig. Dels retaules citats per les fonts lliteràries, s'han perdut els dedicats a Sant Llorenç i la Magdalena, aixina com les pintures a la fresca localisades en distints punts del monasteri. Únicament es conserva en el seu lloc El Sant Sopar, una grisalla pintada al temple que presidia un dels refectori del monasteri, havent-se perdut una atra pintura d'igual assunt localisada en el segon.
L'escritor i eclesiàstic Gaspar Juan Escolano en les seues Décades de l'història de l'insigne i coronada ciutat i reyno de Valéncia publicades en 1610, elogià les obres de Nicolás Borrás en el monasteri de Sant Jeroni de Cotalba, que li varen causar una gran impressió:
La seua inquietut espiritual el portà a passar-se a l'orde franciscana durant un breu periodo, no tardant en retornar al seu monasteri de Sant Jeroni de Cotalba del que ya solament s'absentaria per raons de treball. Aixina, en 1582 estava en Bocairent junt en Miguel Joan Porta, ocupat en la taxació del retaule que havia deixat inacabat Joan de Joanes i acabat pel seu fill Vicent Joanes.
En l'any 1588 es trobava en el monasteri jeroni de Sant Miquel dels Reis, per al que va pintar, entre atres obres, el Sant Miquel del retaule de la Concepció i un Crist en la columna en el claustre (actualment en el Museu de Belles Arts de Valéncia), assunt que repetirà en l'iglésia de Sant Nicolau de Valéncia i en el convent dels franciscans de Cocentaina. Segons Orellana deixà també el seu autorretrat en la cela del prior, davant una image de la Verge.
En 1591, de nou en la ciutat de Valéncia, va assistir a la consulta que la Generalitat Valenciana feu als millors pintors de la ciutat i del regne sobre la decoració de la Sala Nova del Palau de la Generalitat Valenciana.
El seu estil monumental i devot, ancorat en els models dels Macip, li va proporcionar gran cantitat d'encàrrecs en iglésies i convents, als que va poder atendre gràcies a les dispenses concedides pels seus superiors en el monasteri de Sant Jeroni de Cotalba, principal beneficiari dels ingressos proporcionats pel seu ingent treball. Degut a d'això, i a les numeroses concessions que Borrás havia fet al monasteri, en l'any 1601 la comunitat acordà celebrar cinquanta misses tots els anys per la seua ànima i incloure-ho en la llista dels benefactors del monasteri. Les últimes obres documentades de Borrás són les que realisà entre els anys 1602 i 1604 per al convent franciscà de Sant Sebastià en la seua Cocentaina natal, encara que sembla que encara va poder seguir en actiu fins a 1608.
Nicolás Borrás fallí en el monasteri de Sant Jeroni de Cotalba el 5 de setembre de l'any 1610.