Fonètica del valencià
La fonètica del valencià és el conjunt de sons, nomenats fonemes pels llingüistes, que posseïx la pròpia llengua en els quals forma totes les seues paraules. La fonètica valenciana és molt semblant a la de les llengües del seu entorn, sent especialment pareguda a la fonètica de l'italià estàndart i a la del català parlat en Andorra i les zones orientals de Catalunya. Presenta certa variació geogràfica, pero és mínima si la comparem en la variació que poden tindre unes atres llengües com l'anglés, el castellà o, en casos més extrems, l'àrap o l'alemà, que presenten una alta variació geogràfica fins al punt de que, en el cas de l'àrap, podem afirmar que les diferents modalitats se tracten, en realitat, de diferents llengües.
En est artícul s'usarà l'Alfabet Fonètic Internacional (AFI) per a representar els sons.
Sistema consonàntic
| Labials | Dentals/Alveolars | Palatals | Velars | ||
|---|---|---|---|---|---|
| Nassals | m (ma) | n (no) | ɲ (any) | ||
| Oclusives | Sordes | p (pa) | t (tu) | k (cap) | |
| Sonores | b (embut) | d (endur) | ɡ (sangós) | ||
| Africades | Sordes | ts (potser) | tʃ (chiquet) | ||
| Sonores | dz (dotze) | dʒ (gir) | |||
| Fricatives | Sordes | f (fi) | s (sò) | ʃ (peix) | |
| Sonores | v (vi) | z (casa) | |||
| Aproximants | Centrals | j (yo) | w (hui) | ||
| Laterals | l (la) | ʎ (lloc) | |||
| Vibrant múltiple | r (carro) | ||||
| Vibrant simple | ɾ (cara) | ||||
Nassals
La consonant [n], quan va davant d'una consonant velar ([g] i [k]) se pronuncia en el sò velar nassal [ŋ], que es fa en la part posterior de la llengua: sanc, angul. Les consonants [n] i [m], quan van davant d'una labiodental ([f] i [v]) prenen el sò labiodental nassal [ɱ], que és com una [m], pero feta posant els llavis inferiors en les dents superiors. Açò tots els valenciaparlants ho fan de manera natural, sense pensar i, la majoria de vegades, sense donar-se conte.
Oclusives
En valencià, les oclusives sonores ([b], [d] i [g]) realment només se pronuncien sonores quan van a principi de frase, despuix de pausa i despuix de nassal (en el cas de la [d], tamé despuix de [ɫ]): baló [ba'lo], ambició [am.bi.si'o], condena [kon'de.na], soldat [sol'dat], angul ['aŋ.guɫ]... En el restant de casos, tenen una pronunciació fricativa, més relaixada ([β], [ð] i [ɣ]): roba ['rɔ.βa], roda ['rɔ.ða], argument [aɾ.ɣu'ment]...
Sistema vocàlic
Vocalisme tònic
En valencià existixen sèt vocals diferents en sílaba tònica (és dir, la sílaba que pronunciem en més intensitat), que són estes:
| Vocal | Anteriors | Central | Posteriors |
|---|---|---|---|
| Tancada | i (cinc) | u (cuc) | |
| Semitancada | e (més) | o (món) | |
| Semioberta | ɛ (pèl) | ɔ (sò) | |
| Oberta | ä (mà) |
Vocalisme àton
En sílaba àtona (la que pronunciem en manco intensitat), les vocals semiobertes [ɛ] i [ɔ], nomenades popularment e i o obertes, se pronuncien com les semitancades [e] i [o], popularment conegudes com a e i o tancades. Aixina tenim paraules com "home", que du o semioberta tònica ['ɔ.me], pero "homenet", que té una o àtona i, per tant, semitancada [o.me'net]. Com a excepció tenim només els números dèsset, dèneu i dènou (variant de "dèneu"), a on la vocal àtona es pronuncia semioberta: ['dɛ.sɛt], ['dɛ.nɛw] i ['dɛ.nɔw]. Com que les vocals [ɛ] i [ɔ] només apareixen en sílaba àtona en tres paraules, se sol considerar que no formen part del vocalisme àton valencià, pero en est artícul les inclurem. Per tant, en posició àtona tenim estes vocals:
| Vocal | Anteriors | Central | Posteriors |
|---|---|---|---|
| Tancada | i (chiquet) | u (nugar) | |
| Semitancada | e (quatre) | o (homenet) | |
| Semioberta | ɛ (a soles en dèsset i deneu) | ɔ (a soles en denou) | |
| Oberta | ä (roca) |
Pronunciacions coloquials de les vocals
En moltes zones, la vocal [e] tendix, en contacte en una consonant palatal, a sonar com si fora una [i]: "menjar" i "senyor", pronunciades [min'd͡ʒaɾ] i [si'ɲoɾ]. També, en el nort valencià hi ha una tendència a pronunciar la vocal [a] com si fora [ɛ] en les paraules que comencen per lla-: "llarc" i "llapis", pronunciades ['ʎɛɾk] i ['ʎɛ.pis].
És molt comú en la majoria del domini llingüístic pronunciar la vocal [e] inicial com si fora una [a], especialment en les paraules escomençades per les combinacions eix-, em-, en-, es-: eixut, embrutar, entendre, escrit, pronunciats [aj'ʃut], [am.bɾu'taɾ], [an'ten.dɾe], [as'kɾit]. També, en certs contexts, la vocal [o] sol pronunciar-se [u]: poal, cosir, Josep, Joan, pronunciats [pu'aɫ], [ku'ziɾ], [d͡ʒu'zɛp], [d͡ʒu'an].
Estos fenómens propis de la llengua coloquial són inacceptables en valencià estàndart, que sempre pronunciarà les vocals com estan escrites.
Harmonia vocàlica
L'harmonia vocàlica és un procés complex que succeïx en gran part del domini llingüístic. És un fenomen que consistix a pronunciar la vocal [a] final àtona com si fora una [ɛ] o una [ɔ]. Hi han zones que pronuncien totes les [a] finals àtones com a [ɛ]: casa, dona i terra, pronunciades ['ka.zɛ], ['dɔ.nɛ] i ['tɛ.rɛ]. En atres zones se pronuncien totes les [a] finals àtones com a [ɔ]: casa, dona i terrra, pronunciades ['ka.zɔ], ['dɔ.nɔ] i ['tɛ.rɔ]. Finalment, en molts llocs la [a] final àtona es pronuncia [ɛ] o [ɔ] si en la sílaba anterior està eixa vocal: casa, dona i terra, pronunciades ['ka.za], ['dɔ.nɔ] i ['tɛ.rɛ].
Si bé és un fenomen molt estés i és difícil d'evitar per als parlants que el tenen, convé evitar-lo en valencià estàndart, que sempre pronuncia la [a] final com s'escriu.
Bibliografia
- Boronat i Gisbert, J. Fono (2000) Introducció a la fonologia valenciana, Valencia: Lo Rat Penat.
- Fullana Mira, Lluis (1915) La Palatalisació Valenciana
- Fullana Mira, Lluis (1915) Diferencies Fòniques, Gràfiques u Ortogràfiques, Lèxiques, Morfològiques i Sintàctiques entre el Valencià i el Català
- Fullana Mira, Lluis (1916) Diferencies dialectals en la llengua valenciana
- Fullana Mira, Lluis (1925) Evolució Fonogràfica de la llengua valenciana
