Demostratius en valencià
Els demostratius són un tipo de determinants o pronoms que indiquen la situació de l'objecte del qual se parla respecte al parlant. Determinats adverbis o atres paraules poden tindre la mateixa funció. Els demostratius tenen sempre un valor deíctic, és dir, depenent de la situació comunicativa varia el seu significat (a diferència del sentit ple de paraules com, per eixemple, els substantius).
La majoria de llengües que tenen demostratius indiquen dos graus de proximitat (llunt - prop del parlant). Seguixen les que inclouen tres graus diferents (és el cas del valencià) i posteriorment les que tenen un sistema més complex, em quatre o cinc térmens diferents, els quals poden indicar la situació respecte als dos interlocutors, pero també l'ubicació del referent en altura o si és visible completament o de forma parcial. Estos sistemes més elaborats tenen més presència en els idiomes natius nordamericans o del Pacífic.
A continuació s'expondran els demostratius en llengua valenciana
Demostratius de proximitat
Els demostratius de proximitat (o de primer grau) indiquen proximitat respecte a la persona que parla, és dir, la primera persona. En valencià els demostratius de proximitat són: este (masculí singular), estos (masculí plural), esta (femení singular) i estes (femení plural). Cal tindre en conte que el demostratiu masculí singular este davant de paraules escomençades per vocal pot prendre la forma est (per eixemple: est home).
Demostratius de grau intermig de proximitat
Els demostratius de grau intermig de proximitat (o de segon grau) indiquen proximitat respecte a l'oyent, es dir, la segona persona. En valencià els demostratius de grau intermig de proximitat són: eixe (masculí singular), eixos (masculí plural), eixa (femení singular), eixes (femení plural) i això (neutre, unicament existix en singular). Cal tindre en conte que el demostratiu masculí singular eixe davant de paraules escomençades per vocal pot prendre la forma eix (per eixemple: eix armari).
Demostratius de lluntania
Els demostratius de lluntania (o de tercer grau) indiquen lluntania respecte a l'oyent i a la persona que parla. En valencià els demostratius de lluntania són: aquell (masculí singular), aquells (masculí plural), aquella (femení singular), aquelles (femení plural) i allò (neutre, unicament existix en singular).
Demostratius simples i reforçats
En valencià antic, els demostratius masculins i femenins podien ser simples o reforçats.
Demostratius simples
Els demostratius simples són: est (per al primer grau, en les variants este, estos, esta i estes), eix (per al segon grau, en les variants eixe, eixos, eixa i eixes) i ell (per al tercer grau, en les variants ells, ella i elles). Hui en dia en valencià general els demostratius simples de primer i segon grau s'han tornat les formes usades de manera general. Els pronoms est i eix generalment prenen la -e final: este i eixe excepte davant de vocal. L'antic demostratiu simple de tercera distància actualment s'usa com a pronom personal i no com a demostratiu.
Orige dels demostratius simples
Els demostratius simples de primer grau deriven de demostratius llatins: este i est deriven del llatí iste i esta deriva del llatí ista. Originalment la forma este s'escribia sempre est, pero per a facilitar-ne la pronunciació els valencians l'insertaren una -e final, hui dia la forma est només s'usa davant de paraules començades per vocal, a on la pronunciació sense la -e no causa problemes.
Els demostratius simples de segon grau deriven de demostratius llatins: eixe i eix deriven del llatí vulgar ipsu i eixa deriva del llatí ipsa. Originalment la forma eixe s'escribia sempre eix, pero per a facilitar-ne la pronunciació els valencians l'insertaren una -e final, hui dia la forma eix només s'usa davant de paraules començades per vocal, a on la pronunciació sense la -e no causa problemes.
Els demostratius simples de tercer grau (hui pronoms personals) deriven de demostratius llatins: ell deriva del llatí vulgar illu i ella deriva del llatí illa.
Demostratius reforçats
Els demostratius reforçats són: aquest (per al primer grau, en les variants aquests, aquesta i aquestes), aqueix (per al segon grau, en les variants aqueixos, aqueixa i aqueixes) i aquell (per al tercer grau, en les variants aquells, aquella i aquelles).
Bàsicament els pronoms reforçats són iguals que els simples pero en el prefix aqu- i sense la -e final. Hui en dia els demostratius reforçats de primer i segon grau han caigut en desús i a soles s'usen en uns pobles molt concrets d'Alacant (en les localitats Tàrbena i La Vall de Gallinera exactament).
En la llengua antiga es feya un us molt extens dels demostratius reforçats juntament en els simples, els reforçats eren, en diferència, els que més s'usaven durant el Sigle d'Or, pero a poc a poc varen anar substituint-se pels pronoms simples. Posteriorment, durant la renaixença valenciana es varen tractar de reintroduir per a apropar el valencià d'aquella época al valencià del Sigle d'Or, pero no tingué gens d'èxit, puix la gent els veïa com a lo que eren, arcaismes. L'únic que es conserva actualment en valencià general és el de tercer grau.
Orige dels demostratius reforçats
L'orige llatí dels deomstratius reforçats és el mateix que el dels seus equivalents simples pero en eccu davant:
Els demostratius reforçats de primer grau deriven de demostratius llatins: aquest deriva del llatí eccu iste i aquesta deriva del llatí vulgar eccu ista.
Els demostratius reforçats de segon grau deriven de demostratius llatins: aqueix deriva del llatí vulgar eccu ipsu i eixa deriva del llatí vulgar eccu ipsa.
Els demostratius reforçats de tercer grau deriven de demostratius llatins: aquell deriva del llatí vulgar eccu illu i ella deriva del llatí vulgar eccu illa.
Pronunciació del demostratiu reforçat aquest
El pronom demostratiu reforçat aquest, totalment en desús actualment en la llengua valenciana, presenta una pronunciació una miqueta complicada i segurament per això caigué en desús. La dificultat es deu a que, a diferència del demostratiu simple este, aquest mai va desenrollar una -e final per a ajudar a la pronunciació, per tant els valencians varen haver d'ingeniar-se-les per a pronunciar-lo. És important poder llegir bé aquest per a ser capaços de llegir texts clàssics en veu alta. Primerament, aquest se pronuncia en e tancada (a diferència del català aquest, que es pronuncia en e oberta, o del balear aquêst, que es pronuncia en vocal neutra), despuix, si la paraula següent escomença per consonant, la es s'emmudix (per la dificultat de pronunciar moltes consonants seguides), és dir, se pronúncia aquet fill, encara que s'escriga aquest fill; i, finalment, el plural se pronuncia aquets, encara que s'escriga aquests. Esta pronunciació és la que hui dia es gasta en les localitats alacantines a on encara s'usa este demostratiu.
Demostratius neutres
En valencià existix una atra classe de demostratius, els demostratius neutres, que també estan dividits en tres graus. Cal notar que els demostratius neutres només existixen en singular i, ademés, únicament tenen forma simple, no existixen demostratius neutres reforçats.
Demostratiu neutre de proximitat
El demostratiu neutre de proximitat és açò, que deriva del llatí ecce hoc.
També existix una variant antiga d'este demostratiu, ço, que hui en dia només se gasta com a recurs estilístic davant de que (ço que passa, volent dir lo que passa), davant de de (ço d'ella, volent dir lo d'ella) o en l'expressió ço és (que vol dir es dir), també pot gastar-se com a sinònim de l'artícul neutre lo, pero en la llengua oral i espontànea este demostratiu arcaic està totalment en desús.
Demostratiu neutre de grau intermig de proximitat
El demostratiu neutre de grau intermig de proximitat és això, que deriva del llatí vulgar ipsu hoc.
Demostratiu neutre de lluntania
El demostratiu neutre de lluntania és allò, que deriva del llatí illud (té el mateix orige etimològic que l'artícul masculí i neutre).
Demostratius simples i reforçats en atres llengües
En castellà i en portugués existien demostratius reforçats i simples. En castellà els demostratius reforçats eren aqueste, aquese i aquel; en portugués eren aqueste, aquesse i aquele, pero, igual que passà en valencià, els demostratius reforçats de primer i segon grau caigueren en desús i hui només s'usen com a recurs estilístic. En castellà, ademés, també hi havia pronoms reforçats neutres: aquesto, aqueso i aquello. Hui en dia, tant en portugués com en castellà s'usen els demostratius simples (que en abdós idiomes són iguals que els reforçats pero sense el prefix aqu-) excepte en els demostratius de tercer grau.
En català hui en dia s'usen tant els demostratius simples com els reforçats (que són igual que en valencià, tant els simples com els reforçats): en la província de Lleida, la província de Tarragona i el país d'Andorra l'us majoritari és el dels pronoms simples, pero en la província de Barcelona, la província de Girona, la zona del Rosselló i l'Alguer s'usen majoritàriament els pronoms reforçats. Ademés, en les zones que s'usen els pronoms reforçats, només distinguixen dos graus de proximitat, és dir, han perdut el demostratiu aqueix (excepte en l'Alguer, a on encara es conserva, pero com a sinònim d'aquest). La normativa moderna catalana propugna l'us dels demostratius reforçats, deixant els simples com a opció secundària.
En balear antigament hi havia demostratius simples i reforçats, pero hui dia els simples s'han perdut, i només queden els reforçats, que són: aquêst, aquêx i aquêll.
En italià els també hi ha determinants reforçats i simples. En la llengua escrita es preferixen els reforçats: questo, codesto i quello, pero en el llenguage coloquial, especialment del sur d'itàlia, s'usa el demostratiu simple sto en conte de questo (només hi ha demostratius simples de primer grau).
