L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Vols de la mort (Argentina)

Els vols de la mort varen ser un método d'extermini consistent en tirar a persones a la mar des d'un avió, que va utilisar la dictadura militar que va governar Argentina entre 1976 i 1983, en la finalitat d'assessinar als detinguts desapareguts i eliminar les proves del delicte.

Erro al crear miniatura:
Avió L-188 Electra 5-T-3 de l'Armada Argentina, utilisat per als vols de la mort.[1]
La base militar ubicada en l'extrem sur del Aeroparque Jorge Newbery va servir per als vols de la mort.

Els ejecutores dels delictes denominaven «trasllat» al método. El nom servia per a convéncer als detinguts desapareguts de que serien traslladats a una presó. Abans dels vols aplicaven el fusilament. Les víctimes eren injectades en pentotal sòdic aduint ser una vacuna i tirades vives, semi nuetes i en estat de somnolència des d'aeronaus militars en vol sobre la mar o el Riu de l'Argent, en la finalitat de fer desaparéixer els cadàvers i les proves dels crims.[2][3][4]

Testimonis

editar

En 1976 varen aparéixer en la costa de l'est del Uruguay varis cossos destruïts, segons documenten testimonis de varis testics en Cap Poloni. Ya en 1977, durant el règim militar, varen aparéixer varis cossos en les costes dels balnearis atlàntics de Santa Teresita i Mar del Tuyú, uns 300 km al sur de la Ciutat de Buenos Aires. Els cadàvers varen ser enterrats ràpidament com NN en el cementeri de General Lavalle, pero prèviament els meges policials que varen intervindre varen informar que la causa de mort va ser el «choc contra objectes durs des de gran altura».[5]

Numerosos cossos recuperats en les costes argentines i uruguayanes varen poder ser identificats com a provinents de diferents centres clandestins de detenció. Els primers, tirats a la mar en maig de 1976, varen estar seqüestrats en Camp de Maig. Un atre grup, tirat a la mar en decembre de 1977, provenia de l'ESMA (Escola Superior de Mecànica de l'Armada). Un tercer grup tirat en febrer de 1978 hauria estat en El Campito. Els últims cossos recuperats, tirats a finals de 1978, havien passat els seus últims dies de vida en L'Olimp.[6]


En el seu Carta oberta d'un escritor a la Junta Militar, el periodiste Rodolfo Walsh donava conte de la situació, encara en l'escassa informació disponible en aquells anys. En març de 1977, Walsh escrivia:

Entre mil cinccentes i tres mil persones han segut massacrades en secret en acabant de que vostés varen prohibir informar sobre troballes de cadàvers que en alguns casos han transcendit, no obstant, per afectar a atres països, per la seua magnitut genocida o per l'espante provocat entre les seues pròpies forces. Vinticinc cossos mutilats varen aflorar entre març i octubre de 1976 en les costes uruguayanes, chicoteta part potser del carregament de torturats fins a la mort en l'Escola de Mecànica de l'Armada, fondejats en el Riu de l'Argent per bucs d'eixa força, incloent el chic de 15 anys, Floreal Avellaneda, nugat de peus i mans, «en lastimaduras en la regió anal i fractures visibles» segons la seua autòpsia. Un verdader cementeri llacustre va descobrir en agost de 1976 un veí que bucejava en el llac Sant Roque (de Còrdova), va acodir a la comissaria a on no li varen rebre la denúncia i va escriure als diaris que no la varen publicar. Trentaquatre cadàvers en Buenos Aires entre el 3 i el 9 d'abril de 1976, huit en Sant Telmo el 4 de juliol, dèu en el riu Luján el 9 d'octubre, servixen de marc a les massacres del 20 d'agost que varen apilar 30 morts a 15 quilómetros de Camp de Maig, i 17 en Lomas de Zamora. En eixos enunciats s'agota la ficció de bandes de dreta, presuntes hereues de les 3 A de López Rega, capaces de travessar la major guarnició del país en camions militars, de alfombrar de morts el Riu de l'Argent o de tirar presoners a la mar des dels transports de la Primera Brigada Aérea, sense que s'enteren el general Videla, l'almirant Massera o el brigadier Agosti...
Fragment de la Carta Oberta d'un Escritor a la Junta Militar. Rodolfo Walsh, 24 de març de 1977.[7]

L'argentí Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel va declarar ser un sobreviviente dels vols de la mort..[8]

CONADEP i Juí a les Juntes

editar

Durant el primer govern democràtic despuix de la dictadura, baix la presidència de Raúl Alfonsín, i davant la CONADEP (la comissió que va investigar els crims comesos per la dictadura cívic-militar), Arnoldo Bondar, empleat civil de la base El Colomer va sugerir que també la policia de la província de Buenos Aires eliminava a les víctimes de la repressió illegal d'esta manera.

En reiterades oportunitats vaig vore aplegar camions de la policia de la província carregats de jóvens d'abdós sexes que eren embarcats en avions a motor de dos hèlices, generalment de l'Armada. Desconec el destí.
Arnoldo Bondar.[9]

En 1983 i 1984, els repressors Raúl Vilariño i Roberto Pelegrí Fernández varen reconéixer que en la ESMA varen ocórrer [sic] «vols sense porta», tal i cóm es referien al método de tirar persones vives a el mar.[10]


El 13 de maig de 1985, l'expresident de facto Alejandro Lanusse va comparéixer al Juí a les Juntes per a donar testimoni en relació en la seua busca per la seua primera germana, la diplomàtica Elena Holmberg, desapareguda el 20 de decembre de 1978. En el seu testimoni va contar d'una reunió que Enrique Holmberg, germà d'Elena, va tindre en el llavors comandant del I Cos d'Eixèrcit Guillermo Suárez Mason:

El cap de l'unitat li reconeix al seu superior que en un riu de Tigre varen trobar un cadàver en un anell que tenia les inicials E.H.
Suárez Mason va enfurir i li va demanar li entregar eixe cadàver. El cap de l'unitat diu que no ho té.
El cap de l'unitat del Tigre li va dir llavors a Suárez Mason que ell tenia raó en recriminar-li, pero ell s'oblidava que si han tirat més de 8000 cossos al riu, cóm reconéixer cada u.[11]

Adolfo Scilingo

editar

En 1995, el exrepresor de l'ESMA Adolfo Scilingo, va narrar en extens al periodiste Horacio Verbitsky el método d'extermini al que els verducs es referien com a «vols». L'admissió va ser publicada com a llibre, en el títul de El vol. Scilingo, en els seus testimonis, detalla el procediment, l'utilisació d'injeccions anestésicas, la participació de meges en les operacions, el tipo d'avions (Electra i Skyvan) l'àmplia participació dels oficials, l'utilisació d'un sector especial dins del Aeroparque de la ciutat de Buenos Aires, i atres precisió.[12] En una entrevista va afirmar:


Si be existixen poques senyes, la desaparició dels detinguts-desapareguts tirant-los a la mar des d'avions sembla haver segut un método generalisat aixina com les fosses comunes clandestines. El propi Scilingo va indicar que el procediment dels vols de la mort va costar la vida d'unes 4400 persones i depenia en forma directa de l'almirant Emilio Massera i un gabinet especial que ho assessorava.[13]

Segons el testimoni de Scilingo en El Vol, l'armada en el seu conjunt estava involucrada en este método de mort, que no era una mida aïllada ni realisada per una banda dins de la força, sino per la força com a tal en tot l'aval institucional.

Si vosté creu que una banda de dèu tipos pot aplegar a movilisar avions de Prefectura i de l'Armada està una miqueta equivocat. Era una força armada que s'estava movilisant. La gran diferència que tenim és que vosté li crida la banda. Yo dic que l'Armada va actuar com a Armada fins que se'm varen crear dubtes. ¿Per qué no es diu la veritat si es va actuar com a Armada Argentina, si estàvem complint órdens perfectament donades a través de la cadena de comando? Tota l'Armada sabia lo que s'estava fent.
Adolfo Scilingo en l'entrevista en Horacio Verbitsky en El vol.[14]


Ademés de l'ESMA, hi ha referències als mateixos en l'Olimp,[15] en la Perla i en el Campito (Camp de Maig). En este últim, el Centre clandestí de detenció (CCD) es va instalar pròxim a l'aeròdrom precisament per a facilitar el trasllat dels detinguts als avions.[16]
La Força Aérea uruguayana ha reconegut en 2005 que es realisaven vols de la mort en combinació en les Forces Armades argentines (Operació Còndor).[17]
Scilingo va declarar davant el juge espanyol Baltasar Garzón, a qui li va indicar que també es varen arreplegar presoners en la base que la Marina de Guerra posseïx en Punta Indi (Província de Buenos Aires).[18]
El CCD conegut com Quinta de Funes en Rosario es trobava a 400 metros de l'aeroport i hi ha constància de que detinguts desapareguts allí varen ser tirats a la mar, en la zona de la Baïa de Samborombón (província de Buenos Aires).[19][20]

Jorge Vildoza

editar
Artícul principal → Jorge Vildoza.


En 2015 Javier Penino Vinya, fill de desapareguts i naixcut en la ESMA, va contar a la prensa que la seua apropiador, el excapitán de navío Jorge Vildoza, li havia contat en detalle com funcionava eixe centre clandestí de detenció, aixina com els vols de la mort, en els que ell era un dels pilots. Penino Vinya va confirmar que va ser una decisió presa en el més alt nivell del govern cívic-militar, per recomanació de l'Iglésia catòlica:[21]

L'idea era que ser tirats de l'avió vius encara que dormits, era una forma humana i cristiana de portar a terme l'eixecució. Al meu em va semblar un horror.[21]

Peniño Vinya va transmetre també que la seua apropiador li va contar que les persones eren tirades en vida i nuetes, per a que no pogueren ser identificades per les seues vestimentes.[21]

Recuperació de restants humans

editar

Els primers restants humans varen començar a aparéixer a mitan de 1977 sent recuperats pel cos de bombers de Vila Gesell en signes de l'impacte de la caiguda a la mar quedant completament destrossats (sense ser cossos complets) ademés de ser menjats parcialment pels peixos. Els cadàvers varen ser traslladats pels bombers a un centre mèdic a on el doctor Roberto León Deu els va practicar les autòpsia a dos cossos. En tractar de realisar-la en un tercer cadàver, va rebre una orde militar de no seguir realisant més autòpsia i sepultar els cadàvers com NN. Més i mig despuix de l'orde, el doctor Deu va fallir en circumstàncies dubtoses no aclarides.[22][23][24]

En novembre de 2004, l'Equip Argentí d'Antropologia Forense (EAAF) va descobrir que els restants d'una persona enterrada com NN en el cementeri de General Lavalle corresponia a un desaparegut durant la dictadura militar. Varen procedir llavors a revisar els llibres del cementeri. Varen descobrir que eixa persona i atres cinc havien segut trobades en les plages entre els dies 20 i 29 de decembre de 1977, sospitant llavors que podrien haver segut totes víctimes d'un mateix vol de la mort. Pocs dies despuix, els cossos varen ser exhumats. En el lapsus d'uns mesos, es va poder establir que es tractava dels restants de les mares de Plaça de Maig Esther Ballestrino, María Eugenia Ponce i Azucena Villaflor,[25] la militant Ángela Auad,[26] i la monja francesa Léonie Duquet.[27]

És la primera volta que es recuperen cossos de la mar, li'ls identifica i li'ls vincula clarament a la detenció, posterior desaparició i reclusió en un centre clandestí de detenció, en este cas l'Escola de Mecànica de l'Armada (ESMA).
Ana María Careaga, filla d'una de les víctimes.[25]


l'Equip Argentí d'Antropologia Forense va determinar també que els cossos presentaven «fractures múltiples a nivell de membres superiors i inferiors i cràneu, compatibles en la caiguda des d'altura contra una superfície dura que podria ser la mar».[28]

Totes elles es reunien regularment en l'Iglésia de la Santa Creu, en el barri de Sant Cristóbal, a on varen ser seqüestrades entre el 8 i el 10 de decembre de 1977, dutes a la ESMA, torturades durant aproximadament 10 dies, traslladades en avió i tirades vives a l'oceà, a l'altura del balneari turístic de Santa Teresita al voltant del 20 de decembre de 1977. Els seus cossos varen ser arrastrats per les corrents fins a la plaja i enterrats ràpidament per la policia local com NN, no sense abans deixar constància de que la mort es va produir per una caiguda des de gran altura.

L'informació suministrada per Adolfo Scilingo no va ser l'única que va permetre reconstruir els Vols de la Mort. Pese als amplis pactes de silenci entre els involucrats, alguns membres de l'armada es varen quebrar en el córrer dels anys i varen narrar a uns atres lo succeït. Un d'ells va ser Emir Sisul Hess, qui va integrar la Escuadrilla Aeronaval d'Helicòpters entre els anys 1976 i 1977, en assent en la Base Aeronaval Comandant Espora. Retirat de la força i mentres treballava en Vila La Angostura, Hess va contar a José Luis Bernabei, empleat del mateix complex turístic a on treballava Hess, cóm tiraven [a les persones] al Riu de l'Argent i que ell era pilot. Va nomenar com a companyer a Ricardo Cavallo. Dia que els vols eixien de Colomer o Morón, que els posaven una bossa en el cap, els pujaven a avions i els traslladaven fins que eren tirats», va indicar Bernabeí davant el jujat de Juan José Galeano. La causa iniciada pels testimonis de Hess està a càrrec del Juge Sergio Torres, a càrrec de la megacausa ESMA, a on es troba també la causa 3227/02 pels vols de la mort. En eixe marc, la justícia argentina conta en una recopilació de llistats i legajos de marins que seguixen sense processar davant la justícia.[29]

Juïns

editar

Durant la Megacausa ESMA, el repressor Antonio Pernías va admetre l'existència dels vols de la mort en els quals es tirava persones vives al Riu de l'Argent.[30]

En 2014 es va realisar la megacausa coneguda com ESMA III, en la qual varen ser jujats huit aviadors navals i de la Prefectura acusats pels vols de la mort.[31]


El 23 d'abril de 2014 la Cambra Federal de Cassació Penal va confirmar la pena a presó perpètua pels crims de lesa humanitat comesos en l'Escola de Mecànica de l'Armada durant la dictadura militar dels anys 1970 a Jorge Eduardo Acosta, Alfredo Astiz, Antonio Pernías, Oscar Montes, Raúl Scheller, Ricardo Cavallo, Alberto González, Néstor Savio, Adolfo Donda, Juliol Coronel, Ernesto Weber i Jorge Radice.[32] El 29 de novembre de 2017 en la sentència ESMA varen ser condenats per primera volta en l'història a cadena perpètua els pilots Mario Daniel Arru i Alejandro Dumenge D’Agostino donant per provada l'existència dels vols de la mort com a estratègia sistemàtica d'extermini durant l'última dictadura cívic militar.[33][34]

Recuperació de Skyvan PA-51

editar
Erro al crear miniatura:
Short Skyvan PA-51 de la Prefectura Naval Argentina (PNA) en exposició en l'ex ESMA.

Durant 2023 va ser repatriada una de les aeronaus utilisades durant els vols de la mort, el Short Skyvan PA-51 de la Prefectura Naval Argentina (PNA). Del mateix, hi ha registres de que el 14 de decembre de 1977 va ser utilisat per a desaparéixer a tres mares de Plaça de Maig --la seua fundadora, Azucena Villaflor, i atres dos integrants, Esther Ballestrino de Careaga i María Eugenia Ponce de Bianco-- i les monges franceses Alice Domon i Leonie Duquet. L'aeronau que forma part d'una exhibició com una prova material de l'horror, va ser localisada gràcies a la busca impulsada pel fotógraf italià Giancarlo Ceraudo i la periodista argentina Miriam Lewin i repatriada per l'Estat argentí.[35][36]

Vore també

editar

Referències

editar
  1. ↑ «[1]», Pàgina/12. Consultat el 12 d'octubre de 2019.
  2. ↑ «Vols de la mort: per a pujar-los els dien que anaven a un camp de treball en Rawson».
  3. ↑ Alejandro Rebossio. «Rostres dels vols de la mort».
  4. ↑ «Una atra víctima dels vols de la mort».
  5. ↑ «Scilingo: "Els vols de la mort eren aprovats per la jerarquia de l'Iglésia"», artícul del 27 de giner de 2005 en el diari L'Opinió (de Rafaela).
  6. ↑ Diego Martínez. «Els vols provats».
  7. ↑ «24 de març de 1977 - Carta Oberta d'un escritor a la Junta Militar». Archivat des d'el original, el 21 de setembre de 2011. Consultat el 6 d'agost de 2010.
  8. ↑ Adolfo Pérez Esquivel conta la seua pròpia història en les escoles (Video) - del seu Canal Oficial d'Adolfo Pérez Esquivel en Youtube: "Yo soc un sobreviviente dels vols de la mort... pero ¿quànts no hi ha? ¿quants chics i chiques varen desaparéixer?"
  9. ↑ «Vols de la mort II - Un cas emplemático que mostra la falta d'una estrategis judicial per a investigar els vols de la mort».
  10. ↑ «[2]». Consultat el 18 de setembre de 2020.
  11. ↑ «Lanusse contra la Junta Militar».
  12. ↑ Horacio Verbitsky. «El vol». Grup Editorial Planeta.
  13. ↑ ««Unes 4.400 persones varen ser eliminades en els vols de la mort»». Archivat des d'el original, el 24 d'agost de 2017. Consultat el 4 d'agost de 2010.
  14. ↑ Horacio Verbitsky. «El vol». Grup Editorial Planeta.
  15. ↑ Tomás Eloy Martínez. «L'Olimp de l'horror».
  16. ↑ «Capítul III. El Campito». Archivat des d'el original, el 25 d'agost de 2002. «L'elecció del lloc a on va ser instalat el camp no va ser casual. Responia a una estratègia repressiva del govern militar. Es trobava a pocs passos de la pista de l'aeròdrom de Camp de Maig i a poca distància de la base de paracaigudisme. Això facilitava l'embarque dels presoners en els avions de l'Eixèrcit abans de cada vol.»
  17. ↑ «Uruguay: la Força Aérea admet que va haver vols de la mort».
  18. ↑ «Catàlec de l'horror de la llista de genocida argentins». Archivat des d'el original, el 12 de març de 2007.
  19. ↑ Javier Felcaro. «L'informe dels antropòlecs és la clau». Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2006.
  20. ↑ «TD Informes Especials va reconstruir les històries de vida dels més de trenta morts i desapareguts riocuartenses.». Archivat des d'el original, el 28 de setembre de 2007.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 «L'història de Javier Penino Vinyes, fill de desapareguts apropiat pel cap del Grup de Tasques de la ASMA, Jorge Vildoza: 'Vildoza va ser pilot en els vols de la mort'». Pàgina/12.
  22. ↑ https://www.bbc.com/mundo/noticias-america-llatina-56035468
  23. ↑ https://www.lmneuquen.com/los-vols-la-mort-varen ser-un-metodo-extermini-sistematico-n171165
  24. ↑ https://www.eluniversal.com.mx/mundo/los-vols-de-la-mort-en-argentina-com-la-justícia-busca-tancar-una-ferida-despuix de-45-anos/
  25. ↑ 25,0 25,1 «Per primera volta troben cossos de 'vols de la mort'». Editorial Riu Negre.
  26. ↑ «Identifiquen a un atre NN».
  27. ↑ «trobar-els-restants-de-una-monja-francesa-desapareguda Varen trobar els restants d'una monja francesa desapareguda».
  28. ↑ «Identifiquen els restants d'una de les dos monges franceses».
  29. ↑ Diego Martínez. «Les hormiguitas del capità Hess».
  30. ↑ «Antonio Pernías va reconéixer els "vols de la mort"», artícul del 26 d'agost de 2010 en el diari Pàgina 12 (Buenos Aires).
  31. ↑ «Lesa humanitat: Hi haurà quatre nous juïns i continuaran atres nou en 2014». Télam - Agència Nacional de Notícies. Archivat des d'el original, el 3 de giner de 2014. Consultat el 3 de giner de 2014.
  32. ↑ a-alfredo-astiz-i-el-tigre-acosta «Causa ESMA: confirmen les condenes a perpètua per a Alfredo Astiz i "El Tigre" Acosta» a-alfredo-astiz-i-el-tigre-acosta archivat en Wayback Machine., artícul en el diari La Nació (Buenos Aires), 23 d'abril de 2014
  33. ↑ Alejandra Dandan. «Els vols també tenen condenes».
  34. ↑ Luciana Bertoia. «ESMA: a symbol of state terror» (en anglés).
  35. ↑ «ser-repatriat-el-avion-que-es-use-per a-els-vols-de-la-mue ». Consultat el 5 d'octubre de 2023.
  36. ↑ «[3]». Consultat el 6 d'octubre de 2023.

Fonts informatives

editar

Enllaços externs

editar


Referències

editar


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Vols_de_la_mort_(Argentina)&oldid=1293884»