L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Escola de Mecànica de l'Armada (centre clandestí de detenció)

En el Cassino d'Oficials de l'Escola de Mecànica de l'Armada (ESMA) va funcionar durant l'última dictadura cívic militar argentina, entre els anys 1976 i 1983, un centre clandestí de detenció, tortura i extermini (CCD), a on es va mantindre en captiveri a al voltant de cinc mil persones que varen ser seqüestrades per les Forces Armades, de Seguritat i Policials.[1][2]

Escola de Mecànica de l'Armada (centre clandestí de detenció)
Erro al crear miniatura:
Sòtol del Cassino d'Oficials.
Front actual de l'ESMA.
Sòtol del Cassino d'Oficials a on funcionava el CDD.
Mares i Yayes entrant en l'acte de traspàs de la ESMA.
Capucha.
Declaració de l'ex CDD ESMA com a monument nacional.
Mostra sobre terrorisme d'Estat en el predio del Espai Memòria i Drets Humans en fotos dels detinguts en el CCD preses pels militars.

Els primers seqüestrats per la dictadura varen ser duts allí a partir del 24 de març de 1976, dia en que es va produir el colp d'Estat que va desplaçar al govern constitucional. Les instalacions del centre clandestí de detenció varen ser desmantellades ans que la dictadura militar entregara el poder el 10 de decembre de 1983.

Per la seua ubicació es trobava baix la responsabilitat de l'Àrea IIIA (a càrrec de la pròpia ESMA), dependent de la Subzona Capital Federal, Zona 1 (I Cos d'Eixèrcit).[3]

El predio a on tenia la seua sèu la ESMA està ubicat en la zona nort de la Ciutat de Buenos Aires, barri de Núñez, sobre l'Avinguda del Libertador al 8200 (34°32′18″S 58°27′49″O / -34.53833, -58.46361</noinclude>). Ocupa 17 hectàrees, i allí varen funcionar també el Liceu Naval Militar Almirant Brown, l'Escola de Guerra Naval, la Direcció d'Educació Naval, l'Escola Nacional de Nàutica i l'Escola Nacional Fluvial.


El 24 de març de 2004, el llavors president Néstor Kirchner va anunciar que en el predio de la ESMA funcionaria l'Espai per a la Memòria i per a la Promoció i Defensa dels Drets Humans.[4] L'Armada Argentina va escomençar a desestajar les instalacions de forma paulatina i l'entrega total del predio es va fer efectiva el 20 de novembre de 2007. En agost de 2008 la totalitat del predio va ser declarat «Monument Històric Nacional» pel decret 1333/2008.[5]

Context històric

editar

Durant les presidències de Raúl Alberto Lastiri i María Estela Martínez de Perón va haver denúncies respecte de persones que havien desaparegut després de ser detingudes per grups armats en els que participaven forces de seguritat. Les autoritats militars que varen derrocar al govern d'esta última havien decidit abans del colp d'Estat, la desaparició com un procediment sistemàtic per a eliminar a els qui consideraven opositors.

Els operatius de detenció eren realisats comunament per militars o paramilitars fortament armats que es movien en automòvils en grups de quatre o cinc persones. Prèviament, acordaven en les forces de seguritat la lliberació de la zona a on anaven a actuar. Atrapaven a les víctimes en el carrer, en bars, cines, en els seus treballs, en les seues cases o en el lloc a on es trobaren en eixe moment i les traslladaven a un centre clandestí de detenció a on li'ls interrogava baix tortura per a després decidir el seu destí. Cap organisme estatal brindava informació sobre el parador de les víctimes als familiars. Els juges no donaven curs als habeas corpus presentats i, en molts casos, els advocats que presentaven eixos recursos resultaven ells mateixos desapareguts. Durant els primers anys, si ben els mijos de prensa no donaven informació directa sobre lo que estava ocorrent, a voltes publicaven notícies sobre la detenció de persones o l'aparició de cadàvers. Atres voltes, en complicidad con la dictadura, informaven sobre “subversivos abatuts en un enfrontament“ quan en veritat les víctimes eren seqüestrades i assessinades.[6]

Funcionament del centre clandestí

editar

El centre clandestí de detenció ocupava part del Cassino d'Oficials, edifici residencial per als oficials principals de la ESMA.[7] Atres edificis del predio també varen estar al servici de l'activitat repressiva.[8] En la ESMA va haver seqüestrats des del primer dia del colp d'Estat[9][10][11] i es va clausurar en novembre de 1983, després de les eleccions en les que va guanyar Raúl Alfonsín i pocs dies ans que assumiren les autoritats constitucionals. El centre clandestí de tortures i extermini depenia del comandant en cap de l'Armada, que entre 1976 i 1978 va ser l'almirant Eduardo Massera, i del director de la ESMA per a eixe llavors, Rubén Jacinto Chamorro. Els integrants del grup de tasques tenien estrictes instruccions de no revelar la seua identitat ni la seua afiliació militar en realisar la captura dels presunts subversivos.

S'estima que per este centre varen passar prop de cinc mil detinguts-desapareguts i que més del 90% d'ells varen ser assessinats. Normalment en estos casos se li dia al detingut que anava a ser traslladat a una presó comuna, se li injectava una droga en efecte sedante i després eren pujats a avions de les forces armades i tirats, inconscients, al Riu de l'Argent o al mar territorial argentí des de gran altura en els denominats vols de la mort.[12] L'impacte contra l'aigua era mortal. També es va saber que els grups de tasques utilisaven atres métodos d'eliminació de cossos com les incineracions conegudes vulgarment en la gerga naval com “asaditos“[3], que tenien lloc en el camp de deports de l'escola, ubicat de l'atre costat de l'Avinguda Lugones.

Quan els seqüestrats ingressaven al centre clandestí se'ls prenia una fotografia, li'ls interrogava sobre les seues senyes personals i es registrava el seu ingrés modificant la seua identitat en un número, despersonalizándolo. L'obrer gràfic i militant del Peronisme de Base Víctor Melchor Basterra, que va estar seqüestrat allí des de 1979 fins al tancament del centre clandestí, va declarar que li va encarregar prendre fotografies de repressors, que després eren utilisades, entre atres fins, per a confeccionar documents falsos i fer propaganda. Basterra va fer còpies d'algunes fotos, que va traure del centre clandestí quan va ser ingressat en el sistema que els marins denominaven “llibertat vigilada“. Posteriorment les va aportar al CELS i les va presentar en el Juí a les Juntes Militars, a on va realisar una llarga declaració.[13][14]


En el lloc també va funcionar un sector encarregat de produir material per a la prensa a on alguns detinguts eren forçats a traduir artículs periodístics proporcionats pel Ministeri de Relacions Exteriors, i preparar notes per a la televisió nacional i el servici de Radiodifusió Argentina a l'Exterior.[15] Despuix del retir de Massera a fins de 1978, es preparava allí també un resum diari de notícies per a ell. Atres detinguts estaven assignats a la classificació dels bens furtats als desapareguts, que es guardaven en el sector cridat pañol, i uns atres a tasques de manteniment del centre.

Alguns seqüestrats eren obligats a falsificar passaports, cèdules d'identitat, documents nacionals d'identitat, registres de conductor i atres documents per a les operacions clandestines que feya el grup de tasques de la ESMA.[7]

Com a part de la tortura sicològica, va ser exhibit en el centre clandestí a un grup de seqüestrats el cos sense vida d'Horacio Dumenge Maggio, qui havia segut assessinat en un operatiu coordinat entre les forces armades (Eixèrcit i Armada Argentina).

Organisació i grup de tasques 3.3.2

editar
Artícul principal → Grup de Tasques 3.3.

El 21 de novembre de 1975, el Comando d'Operacions Navals de l'Armada Argentina va publicar el Pla de Capacitats de l'Armada, que va establir la creació d'onze forces de tasques en l'objecte d'incrementar la capacitat d'operacions de la força naval.[16] Dites forces de tasques estaven integrades per unitats de l'Armada i algunes de la Prefectura Naval Argentina i responien directament al Servici d'Inteligència Naval (a inicis del Procés de Reorganisació Nacional en 1976 a mans d'Eduardo Osvaldo Hivern),[17] dependent del comandant d'Operacions Navals.[18]


En el CDD actuava el Grup de Tasques 3.3 (UT 3.3.2) que inicialment depenia del Servici d'Inteligència Naval, pero que paulatinament va cobrar autonomia fins a quedar configurat en el segon semestre de 1976 per tres grups que depenien directament del director de la ESMA, que en eixe moment era el capità de navío Rubén Jacinto Chamorro,[n. 1] que, a la seua volta, reportava directament a Massera. L'àrea d'actuació d'estos grups era: Inteligència, conduït pel tinent de fragata Jorge Acosta, que es dedicava a l'interrogatori i tortura dels presoners i recopilació i classificació de les informacions obtingudes; Operacions, al mando del capità de navío Jorge Vildoza, que ademés d'oficials i suboficials de l'Armada tenia entre els seus membres a personal de la Prefectura Naval Argentina, de la Policia Federal Argentina i del Servici Penitenciari, i a oficials i suboficials retirats de l'Eixèrcit i de la Marina. Tenia com a activitat els seqüestres de persones i bens que eren duts a el CDD i Llogística, que s'ocupava del manteniment de les instalacions i administració de les finances, aixina com dels bens obtinguts dels seqüestrats, entre els quals, en el temps, es trobaven immobles transferits baix pressió.[19]

Edifici

editar

L'edifici es localisa en un predio de Buenos Aires rodejat per l'avinguda del Libertador, el carrer Pique, l'avinguda Leopoldo Lugones i l'avinguda Comodoro Rivadavia.[20] Constava de tres pisos, sòtol i altillo, i estava assignat al Grup de Tasques 3.3.2[21] Els detinguts estaven distribuïts en el tercer pis (altillo) i en el sòtol.[22]

Sòtol

editar

L'ingrés al sòtol es feya per una escala que era part de l'escala principal que es vea en entrar a el "Saló Dorat" de la planta baixa i tenia una gran porta verda de ferro, custodiava en guàrdia armada. Abans de l'inspecció de la Comissió dels Drets Humans, l'escala es va demolir i el pas al sòtol va escomençar a realisar-se per una entrada posterior.

El sòtol estajava les celes i sales de tortura a on es duya als nouvinguts al centre. Entre 1976 i octubre de 1977 varen funcionar també el laboratori fotogràfic, les habitacions de treball d'acció política, finances, prensa, acció militar i acció sicològica, la biblioteca, la peça dels "verts", l'enfermeria i la guàrdia. A partir de llavors i fins a decembre de 1978, estaven l'Oficina de diagramación per a la confecció d'artículs periodístics, l'Oficina de falsificació de documents, l'enfermeria, el laboratori de fotografia, Fotomecánica, la "huevera" (una habitació insonora de tortura), les sales de tortura i la guàrdia. Separant els distints espais hi havia un passadiç, que havia segut batejat pels oficials com "Avinguda de la Felicitat".[7]

 
Altillo del Cassino d'Oficials a on funcionava el CCD

En l'enfermeria es varen portar a terme els primers parts de dònes seqüestrades i allí se'ls aplicava una injecció de pentotal (cridat pentonaval pels marins) que adormecía als detinguts que serien traslladats ( "trasllat" era l'eufemisme per a la desaparició final), per a després ser conduïts cap als cridats vols de la mort.[23]

Planta baixa

editar

En la planta baixa estava el Saló Dorat. En les dependències destinades en principi a saló de conferències i sala de reunions es realisaven l'inteligència i la planificació dels operatius de seqüestre. En la branca nort de planta baixa es trobaven les habitacions i oficines de l'oficial superior, conegut com "casa de l'almirant". També estava l'àrea coneguda com "els Jorges", oficines dels caps del Grup de tasques 3.3.2, cridada aixina per una série consecutiva de directius cridats "Jorge".[23]

Primer i segon pis

editar

En el primer i segon pis estaven els dormitoris dels oficials, a on els detinguts no tenien accés.

Tercer pis

editar

El tercer pis era un altillo a on eren estajats els detinguts-desapareguts que ya havien passat pels interrogatoris inicials. Els llocs destinats específicament a l'estage dels detinguts eren coneguts com "capucha" i "capuchita", cridats aixina perque els presoners estaven obligats a mantindre el cap tapat. Dins del mateix pis es trobaven els banys, la "peça de les embarassades" i el "pañol".[7][24]

L'àrea malnomenada capucha estava ubicada sobre l'ala dreta de l'edifici. No tenia finestres, sino menuts ventiluces que donaven a celes chicotetes denominades "camarotes". Per l'escassa circulació d'aire s'utilisaven dos extractors que produïen molt soroll. S'accedia per una escala i en l'entrada hi havia un guàrdia armat en un llibre en el que s'anotaven tots els moviments. Els seqüestrats mantenien els seus caps lliteralment baix una capucha, alguns durant mesos i inclús per anys. Aixina devien alimentar-se, alçant la capucha fins a una altura que li facilitara menjar sense saber qué, fins que el seu sentit gustativo ho dessifrara.[7]

En el centre del pis, prop del pañol, estava la peça de les embarassades, una habitació a la que es traslladava a les detingudes per a parir. En cas que hi haguera complicacions durant el part li les traslladava a l'Hospital de la Marina.[7]

El pañol era el depòsit de lo que s'obtenia en els robos de les vivendes dels seqüestrats. Ocupava la mitat nort del altillo. En el testimoni d'Ana María Marti, María Alicia Pirles i Sara Osatinsky, en 1979 descriuen "Hi havia dos grans piles de roba de tot tipo, les bases del qual tenien quatre metros de llarc i tres d'alt. Allí estaven els vestits, pantalons, camises de mils de desapareguts... el restant de el "botí" estava perfectament ordenat i classificat: heladeras, cuines, estufes, mobles, etc.".[7]

En una part de lo que va anar el pañol, l'ala més al nort del altillo, va ser construïda a fins de 1977 lo que es va denominar la pecera. Era una série de chicotetes oficines, unides per un passadiç central al que s'accedia per una porta controlada per un guàrdia munido d'un registre d'entrades i eixides. Allí permaneixien una part del dia alguns presoners forçats a treballar. Varen traslladar des del sòtol l'archiu de prensa i la biblioteca. Els banys estaven ubicats entre la capucha i el pañol.


Des del altillo es podia accedir a una escala situada enfront de la porta d'entrada, que conduïa a un segon altillo cridat capuchita. Est era el lloc a on originàriament estava el tanc d'aigua que abastia a l'edifici; allí hi havia dos sales de tortura i un espai a on es mantenia als presoners de la mateixa forma que en capucha, encara que en pijors condicions. Constava d'uns 15 a 20 tabics que separaven als seqüestrats entre sí.

Els tabics eren fàcils de desmontar. De fet, esta distribució va ser modificada en octubre de 1977 i es va mantindre fins a la visita de la Comissió de Drets Humans de l'Organisació d'Estats Americans.[22] Durant la visita de l'OEA els presoners varen ser traslladats fòra de l'edifici. Héctor Febres va ser l'encarregat de tornar a el CCD al grup de presoners que havien segut duts al centre clandestí que funcionava en una illa del Tigre.[25]

Este lloc va ser utilisat pels membres del Servici d'Inteligència Naval, SIN, per a torturar i mantindre als seus seqüestrats separats dels de la ESMA. Capuchita també es prestava a la Força Aérea i a l'Eixèrcit.

Repressors

editar
Vore també: Grup de Tasques 3.3

El cap màxim era Emilio Eduardo Massera pero el director de el CDD era el capità de navío Rubén Jacinto Chamorro.[n. 1]

Entre els repressors que es coneixen que varen passar per allí es té constància de Jorge "Tigre" Acosta, Alfredo Astiz, Ricardo Cavallo, Pablo García Velasco, Manuel Jacinto García Tallada, Adolfo Scilingo, Juan Carlos Rolón, Antonio Pernías, Juliol César Coronel, Héctor Antonio Febrés, Juan Antonio Azic, Oscar Antonio Montes, Alberto Eduardo González, Jorge Carlos Rádice, Néstor Savio, Raúl Enrique Scheller, Juliol César Coronel, Carlos Eduardo Daviou, Jorge Luis Magnacco, Juan Carlos Fotea, Adolfo Miguel Donda, Jorge Perrén, Carlos José Pazo, Ernesto Weber, Carlos Capdevilla i Carlos Orlando Generós.[26][27][28][29][25]

Ademés treballaven en la repressió dins de el CDD molts uns atres, incloent a varis meges que no varen ser condenats.[30][31]


Cap a fins de 1976 la relació en la tortura va començar a fer mella en la personalitat d'alguns dels torturadores, que varen escomençar a patir quadros prepsicóticos: alucinacions, visions de cadàvers semidescompuestos que se'ls abalançaven mostrant-los les seues ferides, eixercici de violència domèstica i atacs de misticisme, entre atres síntomes. Per la mateixa época Massera posa en marcha un mecanisme buscant una distribució de les culpes i donar-li una dosis de llegitimitat a les tasques que allí es desenrollaven, per ad açò dispon que marins que estaven assignats a atres destins passaren 45 dies integrant el grup de tasques de la ESMA. Els qui no acceptaven fer-ho sabien que estaven renunciant a tot futur ascens, situació que devia desembocar en el seu retir. També va impulsar visites d'oficials de l'Eixèrcit al centre clandestí de detenció. En tot això procurava llegitimar les atrocitats: els torturadores no devien sentir que actuaven per orde de Massera ni de l'Armada, sino que integraven un cos molt més ampli que estava complint una missió patriòtica i, pels mateixos motius, els qui estigueren pròxims a ell devien tindre les mans tacades de sanc.[32]

Processos judicials

editar
Artícul principal → Megacausa ESMA.

En la Ciutat Autònoma de Buenos Aires el procés judicial de major envergadura va ser el de la ESMA. Va haver un primer juí conegut com megacausa ESMA I, un segon conegut com megacausa ESMA II i un tercer conegut com megacausa ESMA III. En 2014 es realisa el tercer en huit aviadors navals imputats pels vols de la mort, en els que es tirava a presoners vius al riu.[33]

Nou destí del predio

editar

AP El 20 de novembre de 2007 la Nació i la Ciutat Autònoma de Buenos Aires varen firmar el conveni de creació de l'Ent Públic Interjurisdiccional Espai per a la Memòria i per a la Promoció i Defensa dels Drets Humans, que té al seu càrrec l'administració del predio a on va funcionar el centre de detenció. Es tracta d'un organisme de dret públic, integrat per representants de l'Estat Nacional, la Ciutat Autònoma de Buenos Aires i els organismes de drets humans. Posseïx autarquia administrativa i financera, i autonomia en els temes del seu incumbencia. Està presidit per un Orgue Eixecutiu conformat per un delegat del Poder Eixecutiu Nacional (PEN), un delegat del Govern de la Ciutat Autònoma de Buenos Aires (GCABA) i un representant del Directori d'organismes de drets humans. La Nació va facultar per a la seua representació a l'Archiu Nacional de la Memòria i, la Ciutat, a l'Institut Espai per a la Memòria.

La finalitat de l'Espai és realisar activitats en l'objectiu de preservar la memòria, i promoure i defendre els drets humans,[34] entre les que es troben visites guiades pel predio.[35]

Vore també

editar

Notes

editar
  1. ↑ «Argentina tanca el juí per les tortures durant la dictadura en la ESMA». El País. Consultat el 15 d'agost de 2013.
  2. ↑ «La ESMA va ser l'únic lloc a on es torturava per plaure». El País. Consultat el 15 d'agost de 2013.
  3. ↑ «Anexe V. Llistat de centres clandestins de detenció i atres llocs de reclusió illegal del terrorisme d'Estat en l'Argentina entre 1974 i 1983».Registre unificat de víctimes del terrorisme d'Estat.
  4. ↑ «La recuperació del predio de l'ex-ESMA». Archivat des d'el original, el 6 d'agost de 2017. Consultat el 6 de giner de 2014.
  5. ↑ La ESMA monument històric [1] archivat en Wayback Machine.. Public. en La Nació del 23-8-2008. Accés 6-1-2014
  6. ↑ Infojus Notícies. «La fiscalia va demanar 52 perpètues i que els mijos es rectifiquen».
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 Tavani, Eduardo (2012). Les Marques de la Memòria, Institut Espai per a la Memòria. ISBN 978-987-28921-3-5.
  8. ↑ «Espai Memòria i Drets Humans:Mapa de l'espai». Archivat des d'el original, el 30 de juny de 2013. Consultat el 22 de juliol de 2013.
  9. ↑ Centres Clandestins de Detenció (C.C.D.)
  10. ↑ Informe del Mai Més
  11. ↑ Mai Més Legajo 5.013, CONADEP
  12. ↑ Legajo 1.293 de la CONADEP, de Norma Susana Burgos, Informe del Mai Més
  13. ↑ «Juí a les Juntes Militars Testimoni de Víctor Basterra». Consultat el 3 de decembre de 2016.
  14. ↑ «Les fotos de la ESMA». Consultat el 3 de decembre de 2016.
  15. ↑ «Dia 57. Sobreviviente de la ESMA va denunciar a el "Tigre" Acosta per delictes sexuals». Archivat des d'el original, el 20 de decembre de 2016. Consultat el 3 de decembre de 2016.
  16. ↑ (2015) Relevamiento i anàlisis documental dels archius de les Forces Armades 1976-1983, 1.ª edició, Buenos Aires: Ministeri de Defensa, p. 339. ISBN 978-987-3689-33-8.
  17. ↑ La vida del Capità Hivern. Per Susana Viau. Publicat el 17 d'agost de 1998
  18. ↑ (2015) Relevamiento i anàlisis documental dels archius de les Forces Armades 1976-1983, 1.ª edició, Buenos Aires: Ministeri de Defensa, p. 340. ISBN 978-987-3689-33-8.
  19. ↑ Claudio Uriarte: Almirant Zero. Biografia no autorisada d'Emilio Eduardo Massera pág. 110/2. Editorial Planeta Argentina S.A. Buenos Aires. 1992 isbn 950-742-134-3
  20. ↑ (2015) Relevamiento i anàlisis documental dels archius de les Forces Armades 1976-1983, 1.ª edició, Buenos Aires: Ministeri de Defensa, p. 345. ISBN 978-987-3689-33-8.
  21. ↑ Grup de Tasques 3.3.2
  22. ↑ 22,0 22,1 ESMA (Escola de Mecànica de l'Armada). Descripció
  23. ↑ 23,0 23,1 «La dictadura 1976-1983» (en espanyol). Espai Memòria i Drets Humans, ex ESMA. Archivat des d'el original, el 23 de novembre de 2016. Consultat el 4 d'agost de 2013. «El centre clandestí de Detenció, Tortura i Extermini»
  24. ↑ Llistat General de CCD: ESMA
  25. ↑ 25,0 25,1 «Cap al fi del Punt Final», El País, 2003.
  26. ↑ Juí de la ESMA: Astiz i Acosta varen ser condenats a presó perpètua
  27. ↑ Revaliden el juí pel cas del periodiste Rodolfo Walsh
  28. ↑ «Els qui són i quins varen ser els crims dels condenats». Archivat des d'el original, el 4 de maig de 2014. Consultat el 3 d'agost de 2013.
  29. ↑ Condena [2] archivat en Wayback Machine.
  30. ↑ Llistat de Meges Relacionats en la Repressió
  31. ↑ Llista parcial d'integrants de l'organisació criminal organisada per la Marina Argentina i que va dirigir la ESMA
  32. ↑ Claudio Uriarte: Almirant Zero. Biografia no autorisada d'Emilio Eduardo Massera pág. 135&7. Editorial Planeta Argentina S.A. Buenos Aires. 1992 isbn 950-742-134-3
  33. ↑ «Lesa humanitat: Hi haurà quatre nous juïns i continuaran atres nou en 2014». Archivat des d'el original, el 3 de giner de 2014. Consultat el 3 de giner de 2014.
  34. ↑ «Activitats en Espai Memòria». Archivat des d'el original, el 9 de febrer de 2014. Consultat el 7 de giner de 2014.
  35. ↑ «Visites guiades en Espai Memòria». Archivat des d'el original, el 13 de giner de 2014. Consultat el 7 de giner de 2014.

Referències

editar

Enllaços externs

editar


Referències

editar



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n.", pero no es trobà una etiqueta <references group="n."/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Escola_de_Mecànica_de_l%27Armada_(centre_clandestí_de_detenció)&oldid=1299275»