La Robigalia era una festivitat romana que se celebrava el 25 d'abril, en el periodo en el que comencen a formar-se les mechons.[1] Esta festivitat du el seu nom per Robigo o Tizón, el deu romà de la roya del blat, una malaltia provocada per un fongo.[2] Verrio Flac la situa en un bosc sagrat (lucus), dedicat en la quinta milla de la Via Clodia, al nort de Roma, de l'atre costat del mont Milvio.[3] La celebració incloïa jocs (ludi) i un sacrifici en el que s'oferien la sanc i les vísceres d'un cadell que encara no havia segut desmamat (catulus).[4]

Celebració pagana de la festa de Robigalia, celebrada anualment pels colon del Llogaret Pagà

En Ovidio

Ovidi descriu en el quart llibre dels Fastos la cerimònia de la Robigalia, escrita en primera persona. Diu que, mentres retornava de Nomento a Roma, va observar en el camí una multitut vestida de blanc celebrant la Robigalia. Un flamen es dirigia cap al bosc del vell Tizón (Robigo) per a oferir en el fòc les entranyes d'un gos i d'una ovella. El flamen, dedicat a Quirino, pronunciava estes paraules:[5]

«Tizón inmundo, respecta les plantes de Ceres i permet que el blat creixca sà sobre la terra, fertilisat pels astres favorables. El teu poder no és llauger: els camps marcats per tu ya són motiu de preocupació per als agricultors. Ni els vents ni les pluges ni el gèl danyen tant al blat com ho fa el teu sol abrasador quan decidixes el teu còlera. Per això et suplique que t'abstingues i apartes les teues mans destructives dels sembrats. No abraces els tendres trigales, sino les armes; que el teu còlera es llibere sobre lo que pot causar dany, i no sobre lo que dona vida. Que els utensilis del camp, la reixa, el escardillo i el llaurat resplandezcan, mentres les armes permaneixquen inactives. No atacs a Ceres i deixa que els agricultors complixquen en sus labores».[5]

El motiu del sacrifici canino és explicat pel mateix sacerdot a Ovidi: quan la “Estrela del Gos” (és dir, Siri) apareix en el cel inicia l'estació càlida (canícula) i existix el risc que els fruts maduren massa primerenc; per a evitar este risc se sacrifica un gos (o gossa) per la seua analogia en el nom de la constelació. En realitat és provable que el gos anara sacrificat per la seua condició d'animal relacionat en divinitats infernals com Robigo.[5]

Robigo i Robigus

Artícul principal → Robigus.

La tradició més arcaica registra a Robigus com a deu masculí, lligat al dany que pot causar la roya. Des de l'época de Ovidio fins als escritors cristians, Robigo és tractada com a deesa, especialment en texts que emfatisen la personificació i el rito de la Robigalia.[6]

Com Robigus (masculí)

autor referència
Varró Explica el nom Robigalia derivat de robigo (roya del blat) i menciona a Robigus com la divinitat masculina que protegix o amenaça els trigales.[7]
Verrio Flac Enumera a Robigus entre els deus menors, com a protector de l'agricultura, usant forma masculina.[8]
Festo Confirma la forma masculina Robigus, seguint a Verrio; cita el rito de la Robigalia.[9]

Com Robigo (femení)

autor referència
Ovidi Descriu la Robigalia i el sacrifici, usant la forma femenina Robigo; parla de “el vell Tizón (Robigo)” i la personifica en característiques divines femenines.[5]
Columela Menciona a Robigo com a deesa que protegix els sembrats i explica rituals agrícoles relacionats en ella; la tracta com a femenina.[10]
Tertulià Critica el politeisme romà, citant a Robigo com a deesa de la roya (forma femenina) entre els deus especialisats.[11]
Lactancio Senyala l'existència de deïtats menors, incloent a Robigo com a deesa de la malaltia del blat.[12]
Sant Agustí Presenta a Robigo en forma femenina (“Robigine”), eixemple de deu especialisat de l'agricultura.[13]

Notes

  1. ↑ En els Fasti Praenestini (calendaris epigràfics) es confirma la data del 25 d'abril no és una invenció lliterària de Ovidio sino que és la data històrica per al festival de la Robigalia.
  2. ↑ [DRAE: 4ª:Fongo de tamany molt menut, del com es coneixen moltes espècies, que viu paràsit sobre diversos vegetals, ocasionant en ells perilloses malalties. Les seues espores són de color variat en les diferents espècies i formen en conjunt taques grogues, negres, etc., en els fulls de les plantes atacades pel paràsit.]
  3. ↑ CIL 12 pp. 236, 316
  4. ↑ Columela: De re rustica X, 337–343
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Ovidio: Fastos, IV, 901–942
  6. ↑ Provablement el canvi va ser per a fer coincidir el gènero de la divinitat en el nom comú Robigo que en llatí és femení i indica la roya. Se supon que pel canvi de gènero de la divinitat s'haja canviat el gènero de les víctimes, per lo que originalment varen deure ser sacrificats un gos chicotet i un corder.
  7. ↑ Varrón: De lingua Llatina, VI
  8. ↑ Verrio Flac: De Verborum Significatu
  9. ↑ Sext Pompeyo Festo: De Verborum Significatu
  10. ↑ Columela: De re rustica IX, 2–3
  11. ↑ Tertuliano: Apologeticum XX (i atres obres)
  12. ↑ Lactancio: Divinae Institutiones I, 19
  13. ↑ Agustín de Hipona: De Civitate Dei IV, 21 i VI, 9


Referències