Real Monasteri de Santa Maria de Poblet

Real Monasteri de Santa Maria de Poblet

El Real Monasteri de Santa Maria de Poblet, és un monasteri de l'orde del Císter fundat en l'any 1150. Està situat al peu de les montanyes de Prades, en la comarca de la Conca de Barberà. Poblet constituïx un impressionant conjunt arquitectònic i es pot contar entre els conjunts monàstics més importants d'Europa, sent de fet, el conjunt monàstic habitat més gran del continent europeu. Des de l'edat mija és un important referent simbòlic dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó.

Pertany civilment al terme municipal de Vimbodí i Poblet i eclesiàsticament a la parròquia de Sant Miquel de l'Espluga de Francolí (de l'archidiòcesis de Tarragona), abdós poblacions pròximes a la vila de Montblanc, en vínculs molt estrets en el monasteri.

Des del regnat de Pere el Cerimoniós i durant els sigles XIV i XV fon el panteó real dels sobirans de la Corona d'Aragó, encara que també acull les tombes d'alguns monarques anteriors, d'atres individus de la família real i de diferents llinages nobiliaris.

En l'any 1921, despuix de la visita del rei Alfons XIII, fon declarat Monument Nacional pel Govern Espanyol. En l'any 1991 va ser declarat Patrimoni de l'Humanitat per la UNESCO.

En l'any 2005 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya "per l'important paper que ha tingut en l'història de Catalunya a partir del sigle XII, quan, en l'implantació de l'Orde del Císter, se configurà com a un dels actius espirituals de la Corona d'Aragó, de les tombes reals de la qual el monasteri és la sèu principal. Declarat este cenobi Patrimoni de l'Humanitat per la UNESCO, l'adscripció a la Ruta del Císter constituïx hui un dels referents del turisme cultural".

Història

L'història del monasteri de Poblet ha estat estretament vinculada al del restant de la Corona d'Aragó, especialment dels comtats catalans.

Fundació i engrandiment

Genealogia del Real Monasteri de Santa Maria de Poblet

El Real Monasteri de Poblet va ser fundat el 18 d'agost de 1150, quan Ramon Berenguer IV, una volta enllestida la conquista de Lleida als sarraïns, va donar a l'abadia de Fontfreda unes terres de la Conca de Barberà, per a que establiren un monasteri cistercenc. Esta donació tenia una finalitat doble: una espiritual (crear un foc de cristianisació en terres conquistades als sarraïns) i una econòmica (cultivar terres ermes i abandonades). El nou monasteri havia de ser un lloc de treball i oració. Per tant, en l'any 1151 un chicotet grup de monges va arribar a Poblet i en 1153, una volta conquistats els últims reductes sarraïns de Prades i Siurana de Prades, dotze monges varen prendre possessió de les terres. S'acabava d'establir la comunitat. La nova comunitat va escomençar la construcció de l'iglésia, que seguint la tradició mariana de l'Orde, va ser consagrada a Santa Maria.

El patrimoni inicial del monasteri es va incrementar en noves donacions del mateix Ramon Berenguer IV, aixina com de facendats i senyors que cedien bens i terres a la comunitat a canvi de ser considerats "familiars" del monasteri, participar dels bens espirituals i ser soterrats ahí. El senyoriu de Poblet va arribar a ser el més extens de Catalunya, despuix del dels ducs de Cardona. Incloïa sis baronies (l'Abadiat, Prenafeta, la Segarra, L'Urgell, Algerri, les Garrigues i la de Quart de Poblet, en el Regne de Valéncia), trentaquatre pobles i trentasset llogarets, diverses granges i cinc priorats, aixina com beneficis en diverses iglésies. Ademés incloïa drets de pastura per als ganados en la Cerdanya i el Berguedà, i de peixca en Empúries i en l'estany de la Pineda, prop de Salou (est últim dret és important, si tenim en conte l'abstinència de carn de l'Orde).

El rei Alfons el Cast (1172-1196) va fer numeroses donacions per a les obres i va ser una peça clau per al futur del monasteri, fins al punt de que va decidir ser enterrat en Poblet i, en sa mort, va entregar al monasteri la seua corona real i les terres reals de Vinaròs (en el Regne de Valéncia) i Palomera (en Lleida). Son net, Jaume el Conquistador, va continuar engrandint el monasteri. En l'any 1232 va revocar la seua decisió prèvia de ser enterrat en Sixena (en el Regne d'Aragó) -lloc de sepultura de son pare Pere el Catòlic- i va optar per Poblet. Ademés, en el seu testament, va entregar al monasteri cinc mil morabatins, la seua cinta d'or, huitcents quilos en coberts de plata, pedres precioses i anells, i la seua capella oratòria personal. Ademés, va fer-li donació de moltes possessions, viles i castells, en part fruit de les seues conquistes.

Ponç de Copons, abat de Poblet entre els anys 1316 i 1348, va promoure importants remodelacions al monasteri i en este periodo es construïx el cimbori (anterior a 1339), les voltes de la nau del sur i les capelles orientades al nort de l'iglésia. Han quedat traces d'aquelles transformacions en la presència del seu emblema: un copó.

El rei Pere el Cerimoniós el va protegir, enriquir i va convertir-lo en símbol de la dinastia i del mateix estat, a l'hora que va voler tindre una fortalea entre Lleida i Tarragona. En esta intenció, el va fortificar, alçant muralles en dotze torres de defensa i portals de fàcil protecció, i va tindre la ferma voluntat d'acabar definitivament les obres de construcció del cenobi. Va regalar la seua colecció de llibres d'història a la biblioteca del monasteri en la condició de que s'esculpira el seu escut en les armes reals. Va enterrar-se ahí i va fer el panteó de la Corona d'Aragó. Son fill, Martí l'Humà, també va residir ahí a sovint i es va fer construir un Palau, situat a l'entrada del recinte emmurallat, vora la monumental Porta Real.

Els reis de la dinastia Trastàmara també varen cedir privilegis a Poblet i varen fer-li numeroses donacions. Aixina, el rei Ferran d'Antequera va visitar Poblet diverses vegades i va recordar-se'n en el seu testament. Son fill, Alfons el Magnànim, va enviar des de Nàpols dos cofres en ornaments per a l'iglésia i va otorgar-li una assignació anual de cent florins d'or.

Maqueta de Poblet en Catalunya en Miniatura

El rei Joan II va fer enterrar a son fill, Carles de Viana, a Poblet, aixina com a les seues esposes. Al quedar viudo per segona vegada, va donar al monasteri cent sòus anuals per a celebrar una missa perpètua, i en el seu fastuós enterrament se varen haver d'empenyorar les seues joies. Va ser l'última sepultura real en Poblet, ya que el seu successor, Ferran el Catòlic, ya no està enterrat. Encara aixina, el Rei Catòlic fon un gran benefactor del monasteri i, en l'any 1509, li va donar el santuari del Tallat com a priorat.

La noblea catalana també va fer donacions al monasteri i, en un bon número de casos, va decidir enterrar-se. Entre els llinages nobiliaris que varen tindre el panteó familiar en Poblet destaca la dels ducs de Cardona, que en l'època moderna varen eixercir de patrons del cenobi.

A lo llarc dels sigles, Poblet fon un important núcleu de poder temporal, protegit tant pels reis de la Corona d'Aragó com pels nobles catalans, que va actuar com un potent senyor feudal fins a la fi de l'Antic Règim. Exageradament, pero també significativament, se deya que el seu abat podia desplaçar-se des dels Pirineus fins a Valéncia sense eixir dels propis dominis. En efecte, gràcies a les donacions de reis i nobles, el cenobi va arribar a tindre, en el seu moment de màxima esplendor (sigles XIV i XV), jurisdicció sobre sèt baronies i setanta pobles i llogarets, i facultat per a nomenar bales d'una decena de viles. Ademés, Poblet va arribar a tindre una certa influència i pes polític, destacant els abats Juan Payo Coello i Francesc Oliver de Boteller, els quals foren presidents de la Generalitat de Catalunya en els sigles XV i XVI. Poblet també va ser un foc de cultura, en una rica biblioteca, engrandida pels monarques i pels ducs de Cardona (Pere Antoni d'Aragó), i un escritori per a la còpia de llibres. D'entre els volums que varen eixir destaca el manuscrit més antic dels conservats de la Crònica de Jaume I, fet copiar per l'abat Copons l'any 1343.

Sigles de desafortunades vicissituts

Entrada d'estil barroc a l'iglésia

Litografia de Parcerisa de 1839

El Panteó Real destruït en el sigle XIX

Un llibre de la Biblioteca del monasteri, dispersada despuix de l'exclaustració

Durant la Guerra de Successió, Poblet va recolzar el pretendent de la casa d'Habsburg, davant la por a l'absolutisme dels Borbons francesos. Una vegada l'aspirant Borbó va ser coronat rei en el nom de Felip V, el cenobi va passar per una situació delicada.

En l'any 1809 el monasteri fon saquejat pels francesos i en 1811 confiscat, pero en l'any 1813 els monges se varen poder reinstalar.

Durant el Trieni Lliberal (1820-1823), els anticlericals saquejaren el monasteri, que va quedar considerablement danyat, i es varen cremar els altars, el cor del sigle XVI, l'orgue, les sacristies, l'aixovar sagrat, les imàgens i els bancs de fusta; les tombes reals, en canvi, se varen respectar. El Palau de l'Abat Copons i les granges dependents del monasteri varen ser saquejades.

La fi del periodo anticlerical del Trieni i l'inici de la Primera Guerra Carlina, en 1834, varen culminar en nous atacs als bens de l'isglésia, que havia pres partit en bloc pels carlistes. Poblet no fon una excepció. En l'any 1835 se produí l'exclaustració dels cinquanta monges, onze conversos i onze novicis de Poblet i la venda de totes les seues propietats. El monasteri va passar a mans de l'Estat i va quedar abandonat a mans de saquejadors i destructors.

Els saquejadors varen buscar els tesors que creen amagats pels monges en el monasteri. En conseqüència, varn trencar les parets laterals dels sarcòfecs a la busca de les supostes joyes reals i varen quedar escampades pel terra de l'iglésia les despulles de Jaume I, Pere el Cerimoniós, Joan I i les esposes d'estos dos últims. Atres tombes també varen ser obertes, pero els cossos no varen ser extrets dels sarcòfecs. Fins dos anys més tart (1837) no va ser concedit permís al retor de l'Espluga de Francolí, Antoni Serret, per a arreplegar els restants escampats dels monarques. Ell i els seus colaboradors les varen embolicar i les varen traslladar en carro fins a l'iglésia de l'Espluga, a on se guardaren juntament en les d'una vintena més de membres de la Casa real d'Aragó. En 1841, davant de l'espoli i saqueig imparable de Poblet, principalment per la gent dels pobles de l'entorn, Josep Criviller i Mn. Serret varen rescatar els cossos que encara descansaven en les tombes, entre els quals els d'Alfons el Cast i Ferran d'Antequera. L'ajuntament de l'Espluga de Francolí va decidir colocar els restants en caixes; les de Jaume I foren depositades en una caixa de fusta de noguera i els atres en sèt caixes de pi. La ciutat de Valéncia va intentar conseguir la custòdia de les despulles de Jaume I, pero en l'any 1843 varen ser traslladades a la catedral de Tarragona, a on se construí un monument funerari per al Conquistador.

El monasteri va ser saquejat a consciència, convertit en pedrera dels pobles pròxims i a mercé de qualsevol que s'acostara. La Comissió de Monuments de la Província de Tarragona, organisme responsable del monasteri des de 1857, no va millorar-ne la situació, puix la rapinya va ser amparada pel funcionariat local i pel mateix governador civil, arribant-se a donar llicències per a la busca de suposts tesors amagats pels monges; llegendes facilitades per l'antic esplendor del cenobi. Els governs espanyols se varen mostrar greument negligents en la protecció del monument, a diferència de lo que es va fer en atres panteons reals castellans. De fet, Poblet no va ser reconegut com a 'monument nacional' fins a l'any 1921, despuix de la visita del Rei Alfons XIII, que, referint-se a l'estat de conservació del monasteri, va declarar que era "una vergonya nacional" i es va comprometre a promoure'n la restauració.

Restauració

Poblet va viure en esta situació de protecció incerta durant casi un sigle, en obres de consolidació i poc més. Pero el clam pel redreç d'est estat de coses, com a símbol històric i nacional que era el cenobi, va ser creixent entre una part de lointelectualitat, fins que en l'any 1930 començà la restauració en ferm en el patrocini del Patronat de Poblet, presidit per Eduard Toda i Güell, autèntica ànima de la recuperació del monasteri. En 1935 varen tornar a Poblet els suposts restants mortals del príncip Carles de Viana. En l'any 1940, despuix de llargues negociacions interrompudes per la Guerra civil, se va reinstalar una comunitat de monges cistercencs, els primers des de feya 105 anys. En 1945 se creà la Germandat de Poblet, per part del pare Bernat Morgades, i, finalment, les despulles de Jaume el Conquistador i dels atres monarques varen retornar el 4 de juny de 1952, despuix de la restauració dels sepulcres efectuada per Frederic Marès en el patrocini del govern espanyol.

La dictadura franquista va explotar esta restauració, fins al punt de que el mateix Franco va presidir la cerimònia de retorn de les despulles reals, i va atraure per això l'atenció dels grups de la resistència antifascista, que varen intentar infructuosament amparar-se de les despulles de Jaume I, en l'intenció de depositar-les en el monasteri nortcatalà de Sant Miquel de Cuixà com a protesta.

Els reconeiximents recents, indicats al principi, coronen un llarc procés de restauració, que ha continuat sense pausa fins a recuperar pràcticament totes les instalacions.

El Panteó Real i atres sepultures

L'iglésia major de Poblet (Santa Maria) i atres llocs del monasteri serviren de lloc d'enterrament de monarques, infants i atres persones de la Corona d'Aragó, de membres d'atres importants llinages nobiliaris, d'abats i monges del monasteri i d'atres persones destacades.

Entre els dos pilars immediats a l'altar major està el Panteó Real, situat sobre dos grans arcs rebaixats, un al costat de l'Epístola i l'atre al de l'Evangeli. El restant de sepultures de la família real estan en la cripta-ossari o repartides per l'interior del temple, com per eixemple, la del príncip de Viana, situada a la dreta de l'entrada principal.

Entre els llinages nobiliaris que triaren Poblet com a panteó destaca la dels Aragó-Cardona.

La llista elaborada pel gran historiador del monasteri Jaume Finestres (1751) és un punt de referència ineludible, i a sovint únic, per a conéixer l'identitat de les persones enterrades en el monasteri i l'ubicació original dels seus sepulcres, molts d'ells mal conservats o inclús desapareguts despuix de les destruccions del sigle XIX.

Panteó Real

Panteó Real tal com el va vore Alexandre de Laborde l'any 1806

Panteó Real (nau de l'Evangeli) en l'actualitat. Restauració de Frederic Marès

Panteó Real (nau de l'Epístola), restaurat per Marès

Pere el Cerimoniós, d'acort en l'abat Copons, decidí en l'any 1340 convertir Poblet en panteó oficial del Casal d'Aragó. En els anys següents el rei va encarregar les obres, que seguí d'a prop, a mestre Aloi, a Jaume Cascalls i també a Jordi de Deu, alguns dels millors escultors, que per voluntat del monarca obraren els sepulcres en el més fi alabastre de Catalunya, el de les pedreres de Beuda. En els magnífics sepulcres, les figures jacents tenien als peus lleons, símbol de força i poder, mentres que les reines tenien gossos, símbol de fidelitat i llealtat. Els sepulcres estaven originalment coberts per baldaquins de fusta dorada i decorats, per l'interior, en una representació del cel i el firmament, que no han segut reconstruïts.

Els sepulcres d'este panteó contenen les despulles de les següents persones reals:

• Arc del costat de l'Epístola (dret) de l'Altar Major

1. El Rei Alfons el Cast (part dels restants estan en Santa Maria de Vilabertran).
2. El Rei Joan el Caçador.
3. Mata d'Armanyac, primera esposa del rei Joan.
4. Violant de Bar, segona esposa del rei Joan.
5. El Rei Joan el Gran.
6. Joana Enríquez, segona esposa del rei Joan.

• Arc del costat de l'Evangeli (esquerre) de l'Altar Major

1. El Rei Jaume el Conquistador.
2. El Rei Pere el Cerimoniós.
3. Maria de Navarra, primera esposa del rei Pere.
4. Elionor de Portugal, segona esposa del rei Pere.
5. Elionor de Sicília, tercera esposa del rei Pere.
6. El Rei Ferran d'Antequera.

• Fòra dels arcs reals

1. El Rei Alfons el Magnànim. (*)
2. El Rei Martí l'Humà.

(*) Traslladat des de Nàpols per Pere Antoni d'Aragó l'any 1671.

Atres tombes reals

Panteó Real (costat de l'Evangeli) en l'actualitat. Restauració de Frederic Marès

Fragment procedent del Panteó Real de Poblet, obra de Jordi de Deu (Musée National du Moyen Age, París)

• Pere d'Aragó, infant d'Aragó, fill del rei Pere II el Gran.
• Joana de Foix, esposa de l'infant Pere d'Aragó, comte de Ribagorça i de Prades.
• Joana d'Aragó, filla del rei Pere III i esposa del comte Joan I d'Empúries.
• Atres quatre infants, fills del rei Pere III
• Joana d'Aragó, filla del rei Joan I i esposa del comte Mateu I de Foix.
• Atres quatre infants, fills del rei Joan I.
• Maria de Luna, reina d'Aragó, primera esposa del rei Martí I.
• Pere d'Aragó, duc de Noto, fill del rei Ferran I. (*)
• Enric d'Aragó, comte d'Empúries i senyor de Sogorp, fill del rei Ferran I, en les seues esposes Caterina de Castella i Beatriu Pimentel.
• Beatriu d'Aragó, filla del rei Ferran I de Nàpols, reina d'Hongria, esposa de Maties I d'Hongria i de Ladislau II d'Hongria. (*)
• Maria d'Aragó, filla del rei Joan II.
• Carles de Viana, príncip de Girona i de Viana, fill del rei Joan II.
• l'infant Joan d'Aragó, príncip de Girona, fill del rei Ferran II.
• Alfons d'Aragó, duc de Vilafermosa i comte de Ribagorça, fill illegítim del rei Joan II d'Aragó.
• Enric d'Aragó, net del rei Joan II d'Aragó.

(*) Traslladats des de Nàpols per Pere Antoni d'Aragó en l'any 1671.

Més tart fon sepultat Carles Pius d'Habsburg-Lorena i Borbó, príncip de Toscana i, entre els anys 1943 i 1953, pretenent carliste al tro d'Espanya en el nom de Carles VIII.

Panteó dels Aragó-Cardona

El llinage dels Aragó-Cardona, descendent dels Trastàmara, també ubicà els seus panteons familiars en l'iglésia de Poblet. Este panteó, del sigle XVII, estava situat originalment devall dels arcs del Panteó Real, pero en la restauració les seues despulles, molt malmeses, foren traslladades a la capella nomenada de les relíquies. En este panteó foren sepultades les següents persones:

• Alfons d'Aragó i Sicília, besnet del rei Ferran d'Antequera, i la seua esposa Joana III de Cardona.
• Guiomar d'Aragó, rebesneta del rei Ferran.
• Alfons d'Aragó i Cardona, rebesnet del rei Ferran.
• Joan d'Aragó i Sicília, besnet del rei Ferran.
• Enric Folc de Cardona i la seua segona dòna Catalina Fernández de Córdoba-Figueroa y Enríquez de Ribera.
• Lluís Folch de Cardona, comte de Prades i la seua esposa Ana Enríquez de Cabrera.
• Pere Antoni d'Aragó.
• Joaquim d'Arago, duc de Cardona i sa mare M. Teresa de Benavides.
• Caterina d'Aragó.
• Luis Francisco de la Cerda y Aragón.
• Francesc Pau de la Cerda.
• Ana Fernández de Córdoba, duquesa de Feria.
• Diego Fernández de Córdoba i la seua esposa Joana Folch i Aragó, en sos fills Brianda, Magdalena i Francesch.
• Enric d'Aragó, Infant Fortuna, i la seua esposa Guiomar de Portugal.
• Ambrosi d'Aragó i Sandoval.
• Antoni d'Aragó Castro, canonge de Córdoba.
• Francesc Ramon I d'Aragó i de Cardona i Ángela de Cárdenas.
• Vicenç d'Aragó i Cardona.

Investigació científica en els panteons

La profanació dels sepulcres, les circumstàncies del salvament i els trasllats del sigle XIX han fet que la gran majoria de les despulles humanes conservades en el Panteó Real no hagen pogut ser identificades en seguritat, excepte les d'alguns monarques. Des de la reinstalació de les despulles reals als sepulcres restaurats en l'any 1952 no s'ha efectuat cap estudi.

El panteó dels Aragó-Cardona, en canvi, ha segut objecte d'un recent estudi antropològic i de faenes de neteja i restauració. Est estudi ha determinat que els restants conservats estan constituïts per, com a mínim, 104 individus: 6 chiquets menors de 12 anys, 4 jóvens, 74 adults, 10 persones d'edat madura i 10 ancians. Molts dels ossos demostren que varen estar exposts algun temps a l'aire lliure, circumstància que els va deteriorar de forma notable. Igualment, s'ha notat que hi ha molt pocs ossos menuts, cosa que fa supondre que hi hagué una selecció d'ossos quan es varen arreplegar despuix dels saquejos del sigle XIX.

Claustre Major

El claustre major, gòtic, del monasteri de Poblet va ser construït l'any 1313 per orde de Jaume II, per a substituir un de més antic, d'estil romànic, del qual se conserva el templet hexagonal del llavatori. Les obres de construcció es varen allargar fins a principis del sigle XVI.

Archius de Poblet

El Palau de l'Abat, situat a l'exterior del recinte de Poblet, és la sèu de l'Archiu Montserrat Tarradellas i Macià i de l'Archiu de la Casa Ducal de Medinaceli en Catalunya. En els últims temps, també han estat cedits els archius del periodiste Carles Sentís.

Lo que es va poder salvar de l'archiu propi del monasteri es conserva en l'Archivo Histórico Nacional (en Madrit) des de la desamortisació de Mendizábal (1836).

Bosc de Poblet

Artícul principal → Bosc de Poblet.

El Parage natural de Poblet (en català, Paratge natural de Poblet) està en el nort de les montanyes de Prades i correspon al principi del riu Francolí. Ha segut declarat Parc Natural d'Interés Nacional (PNIN) per la Generalitat de Catalunya. A banda de la riquea monumental i cultural del monasteri de Poblet, est espai dispon de molts valors naturals. Oferix moltes possibilitats de fer excursions i caminades o simplement de passejar fruint del païsage i d'una cinquantena de fonts naturals, moltes d'aigua ferruginosa.

Llegendes de Poblet

El llegendari de Poblet fon arreplegat per Jaume Ramon i Vidales (1910), Eduard Toda i Güell (1922 i 1935), Joaquim Guitert i Fontserè (1937), Manuel de Montoliu (1945), Joan Amades (1947) i Eufemià Fort i Cogul (1979). Destaquen les següents:

Llegenda de la fundació del monasteri

Vista del monasteri, en la muralla

En el sigle XII s'instalà en una vella ermita chicoteta i mig ruïnosa en un bosc al peu de les montanyes de Prades un sol ermità, de nom Poblet. El rei moro de Siurana de Prades, Almemoniz, propietari de les terres, el feu presoner tres voltes, pero tres voltes el vell ermità desaparegué miraculosament de la presó. El musulmà, desconcertat, pensà que era un mensage diví. Aixina que prohibí als seus hòmens molestar al monge per tal que poguera resar en pau.

El rei moro de Lleida se n'assabentà i ho considerà una mostra de debilitat. Llavors va enviar un pilot de soldats que el varen capturar i el varen tancar en una masmorra. Pero Poblet s'escapà tres voltes més d'aquella presó lleidatana. Aixina, el rei moro de Lleida també li concedí la llibertat a l'ermità.

El comte Ramon Berenguer IV se posà secretament en contacte ab Poblet, i li demanà ajuda en la reconquista d'aquelles terres al musulmans. L'ermita del monge Poblet serví de base des d'a on atacar el realme moro de Siurana. Els cristians conseguiren véncer i foragitaren als sarraïns.

Ramon Berenguer IV, agraït a Poblet, volia reconstruir de nou aquella ermita i engrandir-la. Demanà a dotze monges cistercencs procedents de l'Abadia de Fontfreda que s'instalaren allí devall la tutela del nou abat Poblet, que també donà nom al monasteri. Aixina acaba la llegenda i comença l'història del Monasteri de Poblet.

Llegenda del rei i l'abat

Conta una llegenda, que durant un viage a Barcelona, el rei Felip I d'Aragó va passar la nit en Arbeca. Tal com era costum, va enviar un mensager al lloc a on dormiria la nit següent, en aquella ocasió el Monasteri de Poblet, per tal d'avisar al seu amfitrió.

Quan va arribar el mensager, va demanar per l'abat de Poblet, en aquells dies Francesc Oliver de Boteller (en aquell moment president de la Generalitat de Catalunya). Quan li va comunicar que venia de part del rei d'Espanya, li digué: "¡No el conec!". El mensager no entengué res, ¿com gosava un monge enfrontar-se en el monarca més poderós del món? Novament li comunicà que al sendemà arribaria el rei, pero l'abat Oliver novament exclamà: "¡No el conec!".

El mensager retornà a Arbeca, a on s'ajornava Felip II. El servent entrà a la cambra real i, en la mirada baixa i temorosa, explicà al rei els fets succeïts en l'abat de Poblet. El rei Felip se llimità a dir: "Demà, de bon matí, torna i anuncia l'arribada del comte de Barcelona".

Al sendemà el mensager trucà a la porta de Poblet i va demanar per l'abat, al qui li digué: "Vos anuncie l'arribada per demà de Sa Majestat el comte de Barcelona". L'abat respongué solemnement: "Les portes del monasteri s'obriran de bat a bat per a rebre'l ab tots els honors que li corresponen". L'abat Oliver feu recobrir els poms de la porta en or, és per això que se'l nomena Porta Dorada (Porta Daurada en català).

Llegenda de l'abat de Poblet i l'emperador de la China

Conta una llegenda, que un dia el rei Jaume rebé un mensage de l'emperador de China. Al tractar-se d'algú tan important, volgué enviar algú de confiança. És per això que envià l'abat de Poblet a l'Extrem Orient.

Una volta arribat al palau imperial, el governant chinencs li mostrà totes les riquees i saviea que tenia en el realme. El pare abat, veent la poca humiltat de l'emperador, volgué donar-li una chicoteta lliçó:

-Heu de saber, senyor emperador, que el rei Jaume, mon senyor, viu en una ciutat alçada damunt de l'aigua i tota voltada de fòc. Esta ciutat està feta ab ulls de serp i feges de vedella i la varen construir els galls i els conills. Heu de saber, també, que la tal ciutat està governada per porcells i que els morts se passegen pels carrers. La tal ciutat és un riu damunt del qual hi ha un pont i per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar.

L'emperador quedà boquiobert. Se diu que l'abat li havia explicat la ciutat de Barcelona de forma enigmàtica i fantàstica;

• alçada damunt de l'aigua (segons la tradició, Barcelona està construïda damunt d'una rambla o riera nomenada "Riu de Sota" -Riu de Baix en valencià- o "de Sta. Eulàlia")
• voltada de fòc (les muralles de la ciutat estaven fetes de pedra de foguera de Montjuïc)
• feta ab ulls de serp i feges de vedella (els edificis més antics estaven fets d'un granit nomenat popularment en Catalunya ulls de serp o fege de vedella -fetge de vedella en català-)
• la varen construir els galls i els conills (dos importants famílies de constructors de l'época eren els Gall i els Conill)
• governada per porcells (una antiga tradició migeval qualificava als barcelonins de porcells i la ciutat era governada pel Consell de Cent, format per nobles barcelonins -o nobles porcells-)
• els morts se passegen pels carrers (hi havia una família prestigiosa nomenada Mor)
• és un riu damunt del qual hi ha un pont (Barcelona, a l'estar construïda damunt la llera d'un riu, faria de pont imaginari)
• per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar (en tota la superfície de la ciutat hi cabien ben be cent mil caps de bestiar).

Se diu que est enigma que deixà boquiobert a l'emperador chinenc és l'origen de l'expressió enganyar com a un chinenc.

Vore també

• Símbols de Catalunya
• Archiu Montserrat Tarradellas i Macià
• Ramon Martí i Martí
• Martirologi de Poblet
• Orgue de Poblet
• La tomba de Jaume I

Bibliografia

• Altarriba, Emília i Baluja, Josep (1990). , Caixa Tarragona. ISBN 84-505-9764-1.
• Agustí Altisent, Les granges de Poblet al sigle XV: ensaig d'història agrària d'unes granges cistercenques catalanes, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1972.
• Agustí Altisent, Història de Poblet, Poblet, Abadia de Poblet, 1974.
• Joan Amades, Poblet: tradicions i llegendes, Barcelona, Aymà, 1947.
• Joan Bassegoda i Nonell, Història de la restauració de Poblet: destrucció i reconstrucció de Poblet, Poblet, Abadia de Poblet, 1983.
• Andreu de Bofarull i Brocà, Guia turística de Poblet (1848), estudi introductori i edició crítica a cura de Gener Gonzalvo i Bou, Valls, Cossetània, 2005.
• Digitalització de Poblet, su origen, fundación, bellezas, curiosidades, recuerdos históricos y destrucción d'Andreu de Bofarull i Brocà (1848)
• Cartulari de Poblet: edició del manuscrit de Tarragona, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1938.
• Crónica del traslado de los restos de los reyes de Aragón desde la Santa Iglesia Catedral Primada de Tarragona al real Monasterio de Poblet, Tarragona, Diputación Provincial de Tarragona, 1952.
• Lluís Domènech i Montaner, Poblet, Barcelona, Montaner y Simon, 1916 [ed. en castellà, francès i anglès].
• Lluís Domènech i Montaner, Historia y arquitectura del Monestir de Poblet, Barcelona, Montaner y Simon, 1925 [també ed. en espanyol].
• Francesca Español Bertran, "El sepulcro de Fernando de Antequera y los escultores Pere Oller, Pere Joan y Gil Morlanes, en Poblet", Locus Amoenus, 4 (1998-1999), 81-106.
• Maur Esteva, El Directori perpetu litúrgic de Poblet del P. Francesc Dorda de l'any 1694: presentació i edició del text, Poblet, Abadia de Poblet, 1983.
• Jaume Finestres i de Monsalvo, Historia del Real Monasterio de Poblet, ed. Joaquim Guitert i Fontserè, 6 vols., Barcelona, Orbis, 1947-1955.
• Joaquim Folch i Torres, "Restes de vestuari de les sepultures reials de Poblet", Anuari [de l'IEC] MCMXV-XX (1923), 793-795.
• Eufemià Fort i Cogul, Gaudí i la restauració de Poblet, Barcelona, Rafael Dalmau (Editor), 1976.
• Eufemià Fort i Cogul, La Llegenda dels fabulosos tresors de Poblet: petita història de la seva porfidiosa recerca, 2 vols., Barcelona, Rafael Dalmau, 1979.
• Joan Fuguet Sans; Carme Plaza Arqué. El Cister. El patrimoni dels monestirs catalans a la Corona d'Aragó', Barcelona, Rafael Dalmau, Editor, 1998.
• Gener Gonzalvo i Bou, Eduard Toda i Güell (1855-1941) i el salvament del Monestir de Poblet, a través del seu epistolari, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005.
• Gener Gonzalvo i Bou, Eduard Toda i Güell (1855-1941): images d'una vida al servei de Poblet, Poblet, [l'autor], 2005.
• Valentí Gual Vilà, L'exercici de la justícia eclesiàstica (Poblet, sigles XV-XVII), Barcelona, Rafael Dalmau, 2000.
• Valentí Gual Vilà, Justícia i terra: la documentació de l'Arxiu de Poblet (Armari II), Valls, Cossetània Edicions, 2003.
• Joaquim Guitert i Fontserè, Poblet: curiosidades, leyendas y tradiciones, Sant Boi de Llobregat, Impr. Pompeyo Vidal Molné, 1937 [2a ed.: la Selva del Camp, Mas Catalonia, 1948].
• Joaquim Guitert i Fontserè, Col·lecció de manuscrits inèdits de monjos del reial monestir de Santa Maria de Poblet, transcrits per --, 7 vols., Barcelona, Altés, 1947-1949.
• Frederic Marès i Deulovol, Las tumbas reales de los monarcas de Cataluña y Aragón del monasterio de Santa María de Poblet, Barcelona, Asociación de Bibliófilos de Barcelona, 1953.
• Manel Martínez, Christian Pomares i Joan Roig, Guia del Paratge Natural de Poblet, Poblet, Associació Amics del Paratge Natural de Poblet, 2007.
• Bernardo Morgades, Historia de Poblet, Barcelona, S.E, 1948.
• Jesús M. Oliver, Guía del museo de Poblet, Poblet, Abadia de Poblet, 1982.
• Jesús M. Oliver, Poblet : espai i temps, Barcelona, Diputació de Barcelona, 2000.
• Jesús M. Oliver, Abadia de Poblet, Barcelona, Escudo de Oro, 2000.
• Jesús M. Oliver, El Palau Reial de Poblet : guia del museu, Poblet, Abadia de Poblet, 2001.
• Jesús M. Oliver (text) i Pilarín Bayés (il·lustracions), Petita història del monestir de Poblet, Barcelona, Editorial Mediterrània, 2005.
• Josep Pla, Poblet: guia fonamentada i popular del monestir, Poblet, Abadia de Poblet, 1980 [eds. posteriors, en català i en atres llengües].
• Andreu Selvat, La restauració de Poblet, Barcelona, Dalmau (Episodis de la Història, 178), 1973.
• Jaume Santacana Tort, El Monasterio de Poblet (1151-1181), Barcelona, CSIC, 1974.
• Eduard Toda i Güell, Estudis pobletans, Tarragona, Reyal Societat Arqueológica, 1925.
• Eduard Toda i Güell, La Destrucció de Poblet: ocurrències al monestir, fugides de la comunitat, dispersió de les riqueses, llegendes dels tresors enterrats, Poblet, Impr. Pompeu Vidal, 1935.
• Eduard Toda i Güell, Panteones reales de Poblet. Destrucción, envío de los fragmentos a Tarragona y abandono en los sótanos municipales en 1854. Traslado al Museo Provincial en 1894. Restitución al Monasterio en 1933, Tarragona, Impr. Suc. de Torres & Virgili, 1935.
• Eduard Toda i Güell, La devallada de Poblet: Poblet als sigles XVII i XVIII, Poblet, Abadia de Poblet, 1997.
• Eduard Toda i Güell, El Monestir de Poblet: selecció d'articles (1883-1936). Edició anotada i introducció a cura de Gener Gonzalvo i Bou, Montblanc, Centre d'Estudis de la Conca de Barberà, 2005.
• Eduard Toda i Güell (Reus 1855 - Poblet 1941), Tarragona, Biblioteca Pública de Tarragona, 2006. (biobibliografia)
• Felio A. Vilarrubias Solanes, Historia del patronato del Real Monasterio de Poblet (1930-1955), Poblet, Abadia de Poblet, 1957.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Real Monasteri de Santa Maria de Poblet.
• Monasteri de Poblet (en català)
• Orde Cistercenc (O.Cist.)
• La ruta del Císter
• Monestirs de Catalunya: Poblet
• Crònica de Jaume I: manuscrit de Poblet (facsímil)
• Fòrum Tumbas Reales: Panteons Reals de Poblet (espanyol)
• Fòrum Tumbas Reales: Destrucció i restauració dels Panteons Reials de Poblet (espanyol)
• Panteones de los Reyes de la Corona de Aragón en l'abadia de Santa María de Poblet (espanyol)
• El Monestir de Poblet, a Patrimoni.gencat