Protestantisme en Espanya fa referència a l'història i implantació del protestantisme en Espanya.

Reforma protestant en Espanya (XVI)

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

El resorgiment del protestantisme. Des de principis del XIX fins a l'actualitat

XIX i principis del XX

 
Capella protestant en la carrer de la Fusta de Madrit (L'Ilustració de Madrit, 1870)

A finals del XVIII i principis del XIX es dona una forta expansió de les missions protestants, favorida per la revolució industrial naixent que alcança a Espanya. Diverses comunitats protestants apareixen des de la primera mitat del XIX, en un principi en la clandestinitat, fins a l'establiment en 1868 de la llibertat de cult, en la Revolució Gloriosa.

A partir d'este moment, el protestantisme experimenta un important creiximent en Espanya, que aplegarà a contar en 30 000 fidels al començ de la guerra civil espanyola.

Persecució franquista durant la guerra civil espanyola i el franquisme

Durant el franquisme el protestantisme és perseguit i marginalizado i la llibertat de consciència suprimida.

Durant la guerra civil espanyola, el règim franquiste va perseguir a 7.000 protestants espanyols i va obligar a molts pastors a abandonar el país. Una volta acabada la guerra, es varen confiscar les traduccions no catòliques de la Bíblia i es varen tancar les escoles protestants. En terminar la guerra es va suprimir la llibertat de consciència i el franquisme va intentar borrar la memòria històrica del protestantisme espanyol. Encara que en el Fur dels Espanyols de 1945 es permetia la pràctica privada, el protestantisme va sofrir una situació de discriminació llegal i els servicis protestants varen seguir estant prohibits en públic, fins a l'extrem de no poder-se celebrar en edificis que estigueren identificats exteriormente com a llocs de cult.[1]

En 2025, l'autor Luis Mes Collado, en la colaboració de l'historiador Carles Raurell i pròlec de Josep-Lluís Carod-Rovira. es va publicar el llibre "El franquisme contra els protestants".[2] L'obra detalla la repressió eixercida contra les minories evangèliques durant el periodo del Nacionalcatolicisme en Espanya. A partir d'una investigació basada en testimonis i documentació d'archiu, l'autor documenta els casos de més de trenta protestants fusilats en diverses localitats del país, ademés d'arreplegar registres sobre centenars de persones que varen sofrir exili, encarcerament o processos de depuració durant els primers anys del règim franquiste.

El protestantisme en la democràcia

En l'actualitat, la Constitució de 1978 i la Llei de Llibertat Religiosa de 1980 garantisen la llibertat de consciència i la llibertat religiosa o llibertat de cult. Des de 1984, el protestantisme goja de notòria arraïlada. El número de protestants en Espanya s'ha recuperat i hui en dia seria la segona confessió religiosa en Espanya per presència i per rellevància social.[3] Segons el cens INE 2008 en Espanya, el número de protestants alcança el 1 200 000 fidels, dels quals 400 000 són espanyols d'orige i 800 000 són protestants comunitaris i extracomunitaris.[4] Segons càlculs aproximats de la FEREDE, en 2011 el número de protestants en Espanya hauria ascendit a 1 500 000.

Les distintes Iglésies protestants espanyoles es troben associades en la Federació d'Entitats Religioses Evangèliques d'Espanya.

Història del protestantisme en la Comunitat de Madrit

Des de fa ya quatrecents anys que el protestantisme ha estat present en Madrit. En l'actualitat són unes 250.000 persones practicantes les que professen la fe evangèlica, distribuïdes en més de 300 llocs de cult escampats a lo llarc de tota la geografia madrilenya.

Pero, ¿qué és lo que creuen estos madrilenys? ¿D'on ve la seua religió? ¿Quin és la seua influència social?

La presència evangèlica en la Comunitat de Madrit es pot constatar ya en el XVI. El principal foc reformiste de l'época està en Alcalà d'Henares. Personages tan influents com Constantino Ponce de la Font, capellà de Carlos V, o el Dr. Juan Egidio són processats per l'Inquisició. De fet, el major número de processos del Tribunal de Tall de Madrit ho va ostentar el «luteranisme», en 617 casos (el 34 %).

Ya en 1525 es publica en Madrit un edicte contra els que «tenen molts llibres i escritures de les obres fetes pel malvat heresiarca Lutero i els seus secuaces». I els terribles autos de fe celebrats en Sevilla i Valladolit en 1559 i 1560 repercutixen en tots els demés tribunals, originant una cruenta persecució dels protestants, víctimes de les piras inquisitorials. Els autos de fe se celebraven llavors en la plaça Major, des d'a on es conduïa als condenats als quemaderos, pròxims al carrer de Sant Bernardo.

En una de les habitacions de l'antic monasteri de L'Escorial, Felipe II va firmar les órdens per a exterminar dels seus dominis a tots aquells que havien segut «contagiats per les idees luteranas». Lo que el rei ignorava era que en el seu mateix monasteri hi havia un grup de protestants que es reunien baix la direcció del bibliotecari de l'Escorial, Benito Arias Montano.

Intents de difusió bíblica

No serà fins a l'any 1869, en el triumfo de la revolució lliberal i l'introducció d'un artícul en la Constitució concedint certa tolerància religiosa, que molts protestants, que havien vixcut clandestinament, ixquen a la llum organisant-se en chicotetes iglésies.

Pero ya en 1835 s'havien produït els primers intents de difusió de la Bíblia, en els viages d'un aventurer anglés, agent de la Societat Bíblica Britànica i Estrangera, que es va establir en una pensió darrere de la Porta del Sol acabant en els calabossos de Madrit. L'intrèpit Jorge Borrow es va entrevistar en Mendizábal i va conseguir publicar en la capital una edició del Nou Testament en l'establiment del conegut escritor d'economia política Andrés Borrego, propietari i director del periòdic L'espanyol.

Borrow era popularment conegut en la societat de Madrit com a Don Jorgito, i va aplegar a obrir una tenda per a la distribució de bíblies, nous testament i evangelios en el carrer del Príncip, fins que tota eixa lliteratura va ser seqüestrada i prohibida per una Real Orde de l'any 1838. Les seues memòries sobre La Bíblia en Espanya varen ser traduïdes pel que seria despuix president de la República, Manuel Azaña, en 1921, aixina com el seu famós estudi sobre els gitanos d'Espanya (Els Zincali). Don Jorgito, «l'anglés», va fer també una versió del Evangeli de Sant Lucas al va calar, i va anar especialment respectat i admirat per la comunitat gitana madrilenya, en la que solia reunir-se en el barri de Lavapiés per a ensenyar-els a llegir i escriure.

Un atre madrileny d'adopció, Usoz i Riu, naixcut en el virreinato del Perú, va aplegar de chiquet a Madrit. Amic de Borrow i convertit al protestantisme, es reunia en la seua casa del carrer d'Atocha, 58 (a on hui es troba el teatre Benavente) en un grup de madrilenys per a orar i llegir la Bíblia. Menéndez Pelayo va dir d'ell que era el protestant més honrat que mai hi havia vist. Durant tota la seua vida Usoz va ser reunint llibres dels antics reformadors espanyols, els quals haurien de ser despuix donados per la seua viuda a la Biblioteca Nacional i constituïxen hui un fondo extraordinari per a investigar l'orige del protestantisme espanyol.

Les primeres iglésies evangèliques

La prensa de l'época denuncia un bon número d'impressions clandestines de la Bíblia. Va ser en una imprenta del carrer del Olivar, una fonda de Jacometrezo i el Cassino Artístic del carrer del Migdia a on es reunien els evangèlics madrilenys fins a 1869, any en que s'obri la primera iglésia en la plazuela de Santa Catalina. L'aspecte de la capella ha segut immortalisat en un gravat de la colecció Casariego del Museu Municipal de Madrit. Eixa primera iglésia reunia a més de 400 madrilenys cada dumenge. Va córrer el rumor llavors de que el predicador protestant seria assessinat el dumenge següent a l'inauguració. Pero la víctima va ser un sombrerero, mort d'un tir el dia despuix, per posar a la venda bíblies i fullets evangèlics en la seua tenda de la carrera de Sant Jerónimo.

Pronte es varen obrir cinc iglésies més, que han aplegat fins als nostres dies, en diferents barris de Madrit. El segon local estava en la calle Fusta Baixa i congregava a més de 1000 persones, establint-se ademés allí una escola gratuïta que va introduir la pedagogia britànica en Madrit. El pastor era un amic de Castelar, Antonio Carrasco, vicepresident de la Societat per a l'Abolició de l'Esclavitut, que va conseguir la llibertat de 31.000 esclaus en Puerto Rico. Va ser succeït per Juan Bautista Cabrera, antic escolapio i companyer d'exili en Gibraltar dels generals lliberals Prim i O’Donnell.

El primer periòdic protestant madrileny apareix eixe mateix any de 1869, La llum, que continua fins a l'actualitat com a orgue de l'Iglésia Espanyola Reformada Episcopal, que es reunix en el carrer de la Beneficència, 18. L'Iglésia de Jesús, organisada en 1870 en el carrer de Calatrava, 25, permaneix fins a hui en el madrileny barri de la Llatina. Allí estava, junt al pastor Francisco de Paula Ruet, el misionero luterano Federico Fliedner, introductor de la moderna pedagogia alemana en més de dèu escoles de la capital.

Pioners de l'educació

Fliedner, amic del primer ministre Cánovas del Castell i del Comte de Romanones, alcalde de Madrit, va conseguir el permís per a l'inauguració del Colege El Pervindre el Dia de la Reforma (31 d'octubre) de 1897.

Despuix de grans dificultats per a trobar un arquitecte que acceptara construir una escola evangèlica, i de fer algunes concessions sobre la forma de l'edifici —que no podia semblar una iglésia—, es conseguix inaugurar el conegut centre del carrer de Bravo Murillo, 85. Federico Fliedner s'havia doctorat en Medicina en el premi Nobel Ramón i Cajal, qui va calificar la seua tesis sobre l'higiene escolar i els eixercicis corporals de «admirable».

L'integració de Fliedner és completa. «Per a establir un colege que millorara el sistema seguit pels instituts de segona ensenyança de l'Estat, Federico Fliedner [decidix] cursar el bachillerat espanyol.» El Colege El Pervindre aplegaria a tindre de 200 a 350 alumnes —tant interns com a externs—, en la seua majoria de famílies molt humils, i va ser pioner en la coeducació junt en l'Institució Lliure d'Ensenyança. Don Federico va publicar aixina mateix els seus propis llibres de text, els quals varen obtindre el segon premi en l'exposició pedagògica de 1882.

En 1903 obri les seues portes en Madrit l'Institut Internacional per a Senyoretes, la famosa institució pionera en l'educació superior de la dòna en el nostre país. L'Institut havia sorgit en 1877, en Santander, com un modest internat per a chiques anexe a l'escola de la missió congregacionalista americana. La seua fundadora, Alice Gordon Gulick, mor eixe mateix any de 1903 i és enterrada, junt a tants protestants espanyols, en el Cementeri Civil de Madrit.

L'Institut, que havia escomençat preparant a un chicotet grup d'espanyoles per al bachillerat i les llicenciatures de Filosofia i Lletres i Farmàcia, aplegaria a ser més vesprada un verdader college femení a l'estil de Nova Anglaterra, a on convivien estudiants evangèliques i catòliques —estes últimes principalment de famílies lliberals—. Íntimament relacionat des dels seus començos en l'Institució Lliure d'Ensenyança de Giner dels Rius (l'assessor llegal de l'Institut era Gumersindo d'Azcárate), l'Institut Internacional per a Senyoretes va colaborar en els institucionistas en crear-se més vesprada la Junta per a l'Ampliació d'Estudis i esta donar orige a la Residència d'Estudiants, la Residència de Senyoretes i l'Institut-Escola. L'época dorada de l'Institut, immers ya en la seua tasca educativa i desvinculat dels seus orígens confessionals, vindria baix la direcció de Susan Huntington (1910-1917), quan el paraninfo de Miguel Ángel, 8 es convertix en «el centre de reunió del "tot Madrit" intelectual d'aquell moment», per a on passen conferenciants de la talla d'Ortega i Gasset o lligen els seus poemes autors com Juan Ramón Jiménez.

Continu creiximent

Entre les capelles evangèliques més populars de Madrit està l'Iglésia del Salvador, fundada en l'antiga plazuela de la Llima (front al quarter del Comte Duc) per un misionero escocés cridat Jameson, i que ara ocupa un antic caserón que havia pertanygut a l'Inquisició en el carrer de Noviciado 5. El seu pastor, Cipriano Tornos, havia segut confesor de la reina Isabel II abans de convertir-se al protestantisme. Esta iglésia d'estil neomudéjar està protegida com a edifici de valor històric-artístic per al Municipi de Madrit.

En el carrer de Lavapiés (cantó a Ministriles Chica) estava des de 1870 la Primera Iglésia Batista de Madrit, que havia segut fundada per el misionero nortamericà William Knapp. La capella contava també en una escola per a chiquets d'abdós sexes i tenia un equip de músics, alguns dels quals eren membres de l'Orquesta Real. Despuix d'ocupar un local junt al pont de Vallecas, dita capella es va instalar finalment en el seu emplaçament actual del carrer del General Lacy 16-18, darrere de l'Estació d'Atocha.

L'última de les iglésies fundades el sigle passat va ser l'Assamblea de Germans de Chamberí (1888), hui situada en el carrer de Trafalgar 32, i que contava aixina mateix en una atra escola infantil i inclús en un aula nocturna per a alfabetizar als obrers de les afores. La primera Iglésia Evangèlica Pentecostal té encara el seu local en el carrer de Tortosa 3, al costat de l'Estació de l'AVE, des de que Antonio Rodríguez i varis misionero suecs establiren allí en 1928 un centre de testimoni evangèlic.

La tragèdia de la guerra civil

L'arribada de la Segona República va supondre per a les iglésies evangèliques un periodo de llibertat, creiximent i servici a la societat molt important. En 1933 hi havia en la Comunitat de Madrit dotze iglésies, onze escoles de primera ensenyança i una d'ensenyança superior. Pero este panorama de progrés i desenroll va quedar enfosquit per la guerra civil. (Els 22.000 protestants espanyols que hi havia en 1936 es varen vore reduïts a 7.000 al final de la guerra, mentres vàries iglésies de Madrit es convertixen en menjadors de beneficència.)

Un regiment de milicians d'Almeria ocupa el Colege El Pervindre, pero gràcies a l'intervenció d'Indalecio Prieto, que havia segut alumne d'una escola evangèlica en Bilbao, desestagen l'edifici, tocat per un obús. Allí es dona de menjar diàriament a 1.600 persones en la «Ajuda suïssa als chiquets d'Espanya», fins que el govern de Franco la confisca i expulsa del país a l'organisació.

En el triumfo del "Alçament Nacional", la major part de les iglésies són destruïdes o clausurades, i els cults, quan n'hi ha, han de celebrar-se illegalment en cases particulars. Una era d'intransigència es cierne sobre el protestantisme espanyol. «El nostre Estat deu ser un Estat catòlic en el sentit espiritual i social, perque la verdadera Espanya sempre ha segut, és i serà catòlica», afirma ya en 1937 el general Franco.

La situació llegal dels protestants espanyols empijora gradualment, a mida que l'Iglésia de Roma afiança la seua situació de privilegi.

Abrogada la Constitució de 1931, va cessar en ella la llibertat religiosa, retornant el model d'Estat confessional. Tal i com ha estudiat el prestigiós historiador Juan Bautista Vilar, «es va donar una autèntica persecució en les seues seqüeles d'assalts, detencions, violències, tortures i assessinats», ya que «per doquier varen ser clausurades capelles i escoles, i els creents somesos a tota sòrt de pressions, castics i vexacions».

A les multes i arrests policials, succeïxen els acomiadaments laborals, encarceraments de soldats, refusos de passaports i interminables demores en l'autorisació de matrimonis civils.

L'Espanya franquista

Despuix de l'implantació del règim franquiste, els fidels dels distints cults protestants existents en Espanya varen passar a ser víctimes d'importants restriccions a la seua llibertat religiosa. El cult a religions distintes a la catòlica va ser permés exclusivament en l'àmbit privat, quedant prohibida qualsevol manifestació pública o acte de proselitisme. Durant els primers anys de la dictadura, este restrictiu marc llegal va ser acompanyat d'accions repressives, tals com a tancaments de capelles protestants, detencions de pastors o multes a els qui eren sorpresos en actes de cult colectiu.[5]

En 1940 es procedix a l'expropiació de les bíblies existents en la Societat Bíblica de Madrit. El Fur dels Espanyols de 1945 declara que «no es permetran atres cerimònies ni manifestacions externes que les de la religió catòlica» (Art. 11). La capella del carrer de Trafalgar és assaltada violentament en 1947, i només queden en peu les parets. Es produïxen protestes en els parlaments estrangers, per via diplomàtica i, sobretot, en la prensa internacional, que condena enèrgicament els atropells contra els protestants espanyols. Alguns presidents, com el nortamericà Truman, apleguen a queixar-se al mateix Papa per la desgraciada situació dels evangèlics en Espanya.

Els precintos judicials en les capelles evangèliques entre 1954 i 1963, periodo que coincidix en la clausura de l'Iglésia Batista d'Usera, van acompanyats d'un notable creiximent. En 1953 tornen a ser confiscades bíblies i llibres evangèlics de l'imprenta del carrer de Larra 11, i es declaren fòra de la llei les activitats de la Societat Bíblica.

Eixe mateix any es tanquen el Seminari Teològic Unit i el Colege El Pervindre, sense més explicacions que l'existència d'una denúncia (que més vesprada se sabrà era d'orige eclesiàstic).

Les iglésies protestants organisen la Comissió de Defensa Evangèlica Espanyola en 1956, en el pastor José Cardona com a secretari eixecutiu, i Franco es veu en la necessitat de preparar un Estatut jurídic per als evangèlics del nostre país, la Llei Reguladora del Dret Civil en Matèria de Llibertat Religiosa de 1967, que contenia més prohibicions que llibertats. És en eixe temps quan comencen a identificar-se els llocs de cult protestants per mig de signes externs. S'autorisen publicacions per a l'us intern de les iglésies, es permet l'obertura de seminaris i es fa més fàcil el matrimoni civil per als no catòlics.

Pero continua la repressió en les Forces Armades, desapareixent en canvi el proselitisme com a delit condenable per l'artícul 2 de la Llei d'Orde Públic.

La Democràcia

En l'arribada de la democràcia al nostre país a finals dels anys setanta, es promulga finalment, en 1980, la Llei de Llibertat Religiosa, resultat d'una Constitució que per primera volta reconeix el principi d'aconfesionalidad de l'Estat. En 1986 es constituïx la Federació d'Entitats Religioses Evangèliques d'Espanya (FEREDE), i el 10 de novembre de 1992 apareixen en el B. O. I. els Acorts de Cooperació de l'Estat en la FEREDE, despuix d'haver-li segut reconegut al protestantisme espanyol una «notòria arraïlada».

El 15 de setembre de 1993 es constituïx el Consell Evangèlic de Madrit per a promoure la comunió cristiana i l'unió de les Iglésies Evangèliques i institucions de confesionalidad protestant en la Comunitat de Madrit, despuix de dos anys de treball de la junta fundadora presidida per José Pablo Sánchez.

El 17 d'octubre de 1995, Alberto Ruiz Gallardón, llavors president de la Comunitat de Madrit, acodix a la Primera Iglésia Batista de Madrit en el carrer General Lacy 18, a on estampa la seua firma en un Acort de Cooperació entre el Govern de la Comunitat de Madrit i el Consell Evangèlic de Madrit (CEM). Pel CEM firma Daniel Vergara, llavors president. S'escriu aixina una pàgina determinant en l'història dels protestants madrilenys.

Les negociacions entre el CEM i la Comunitat de Madrit s'havien iniciat dos anys en el govern que presidira Joaquín Leguina. Pedro Tarquis i Manuel García Lafuente, els qui varen anar els negociadors de primera hora, seran també els encarregats de liderar els programes d'activitats del CEM en la nova época de colaboració en el govern regional, que aporta fondos per a programes d'actuació cultural i educativa de l'institució dels protestants madrilenys.

Aixina, es realisen cicles de conferències (Història protestant i protestants en l'Història, La Bíblia en Madrit…), concerts i festivals (“Pobles sense Barreres” en el Palau de Cristal de la Casa de Camp…), programes de tallers formatius (“Aula Cultural”), certàmens culturals en distints centres i auditoris públics (“Semana d'Art i Cultura”, Certamen de Poesia Religiosa…), exposicions de fotografia i pintura, concursos de fotografia infantil…, celebracions deportives (“Olimpiades evangèliques” en l'estadi de Vallehermoso…), rutes culturals al Madrit Protestant, actuacions de caràcter social en el voluntariat evangèlic, etc. Tot això al costat d'una important trayectòria editorial.

Entre els proyectes desenrollats pel CEM va estar la posada en marcha de Radi Trobe, una emissora de FM representativa dels evangèlics madrilenys fundada per José Pablo Sánchez com a conseller de Mijos de Comunicació, que en l'actualitat és independent, encara que membre de l'assamblea del Consell.

En 2002, en l'entrada de Màxim García Ruiz com a secretari eixecutiu, es reforça la colaboració en la Comunitat de Madrit en la negociació i subsegüent firma d'uns Acorts complementaris de conservació del Patrimoni Protestant, al costat de l'Acort de Cooperació per a la subvenció oficial als programes culturals del CEM any rere any. S'intensifica aixina mateix notablement no només l'activitat editorial en la producció i edició d'obres ya importants, sino inclús de referència en la bibliografia protestant en espanyol, com a “Iglésia i societat” o “Protestantisme en 100 paraules”.

En esta segona etapa del CEM s'impulsa l'idea de celebrar un Congrés Protestant en Madrit. En l'estiu de 2003 s'ultima un borrador d'idees-força per al programa de la convocatòria i s'invita a la totalitat de famílies denominacionals i institucions, aixina com a destacats líders a títul personal, a que participen en els treballs de preparació del Congrés. Un Comité Organisador, format per una vintena d'hòmens i dònes, s'encarregarà de dur a bon port la fase preparativa de l'I Congrés Protestant de Madrit, que se celebra en Madrit del 24 al 27 de novembre de 2005 baix el subtítul de “Iglésia i societat. Assumint la nostra missió” i el lema “Una resposta evangèlica”. En el solemne cult de clausura es va registrar un aforament històric per a un cult protestant interdenominacional en Sant Sopar, que va aplegar a les dos mil persones.

Referències