El Pla General de Contabilitat (PGC) és la norma llegal que regula la contabilitat de les empreses en Espanya. La seua finalitat és homogeneizar els criteris contables i garantisar la comparabilidad de l'informació financera elaborada per les entitats.

El 16 de novembre de 2007 es varen aprovar dos texts fonamentals:

El PGC de 2007 va supondre l'adaptació de la normativa contable espanyola a les Normes Internacionals d'Informació Financera (NIIF), adoptades per l'Unió Europea.[1]

El pla realisa una síntesis de les normes internacionals, incrementant la cantitat i calitat de l'informació que deuen presentar les empreses. Introduïx criteris més detallats en àrees com les inversions financeres, les inversions immobiliàries, el fondo de comerç, les subvenciones, els plans de pensions i les operacions vinculades.[2]

Antecedents

  • El Pla General de Contabilitat de 1973, aprovat per Decret 530/1973, de 22 de febrer va ser el primer pla de caràcter oficial aprovat en Espanya. Estava presidit pel principi d'aplicació voluntària en tant el Govern no disponguera una atra cosa.
  • El Pla General de Contabilitat de 1990, aprovat per Real Decret 1643/1990 de 20 de decembre, va anar el text llegal que va regular la contabilitat de les empreses en Espanya des de 1991 fins al 31 de decembre de 2007, quan va ser substituït per l'actual pla, aprovat per Real Decret 1514/2007. Tenia caràcter obligatori per a totes les empreses i va supondre l'adaptació espanyola a tota la normativa comunitària sobre la matèria, despuix de l'incorporació d'Espanya a la hui Unió Europea.

Novetats

Entre les principals novetats que apareixen en el pla de 2007 respecte al de 1990 destaquen les següents:

  • La seua vocació de convergència en els Reglaments comunitaris que contenen les NIC//NIIF adoptades, en tots aquells aspectes que resulten necessaris per a fer compatibles abdós cossos normatius contables, sense perjuí de la restricció d'opcions que contempla el nou Pla front als Reglaments Comunitaris, o de l'aplicació de criteris propis continguts en les Directives europees, lo que constituïx una excepció i en cap cas la regla general. Les NIC//NIIF adoptades deguen configurar-se com el referent obligat de tota futura disposició, pero en cap cas pot derivar en una aplicació directa de les NIC//NIIF incorporades en els Reglaments europeus, ya que esta alternativa que també podria haver segut presa pel llegislador espanyol, no va ser la que va prosperar en el procés d'elaboració.[3]
  • Determinats ingressos i despeses es contabilisen directament en el patrimoni net, sense que afecten a pèrdues i guanys, mostrant esta informació en l'estat d'ingressos i despeses reconegudes, fins que es produïxca el reconeiximent, baixa o deterioració de l'element en el que estiguen relacionats els contes.
  • El nou pla arreplega com un dels criteris de valoració el «valor raonable», per a registrar els ajusts de valor per damunt del preu d'adquisició en alguns elements patrimonials, tals com certs instruments financers.
  • El nou pla obliga, a diferència del de 1990, a registrar les despeses financeres incorregudes en l'adquisició d'actius fins a la data d'entrada en funcionament com a major valor de l'actiu.
  • Es crea en l'actiu corrent un subgrup corresponent a aquells elements mantinguts per a la venda.

Referències

  1. ↑ «a-adaptar-se-a-les-noves-normes-europees.html Espanya altera el Pla General de Contabilitat per a adaptar-se a les noves normes europees». Euromundoglobal.com. Consultat el 12 de novembre de 2018.
  2. ↑ García Castellví, Antonio (coord.) (2008). Contabilitat financera. Anàlisis i aplicació de el PGC de 2007, Ariel. ISBN 978-84-344-4552-9.
  3. ↑ Ministeri d'Economia i Facenda. Real Decret 1514/2007, de 16 de novembre, pel que s'aprova el Pla General de Contabilitat

Vore també


Referències