Pietas
Pietas era una de les principals virtuts de l'Antiga Roma que ha segut traduïda de formes diverses com "deure", "religiositat"[1] o "comportament religiós",[2] "llealtat",[3] "devoció" o "pietat filial".
Va ser la virtut distintiva del héroe fundador Eneas, al que a sovint se li dona l'epítet adjetivado pius en la Eneida de Virgilio. La naturalea sagrada de pietas va ser encarnada per la seua personificació divina, Pietas, una deesa a sovint representada en les monedes romanes. L'equivalent grec és eusebeia.[4]
Cicerón va definir pietas com la virtut "que nos exhorta a complir en el nostre deure en el nostre país o en els nostres pares o atres parents de sanc". El home que posseïa pietas "realisava tots els seus deures per a en la divinitat i per a en els sers humans, plenament i en tots els seus aspectes", segons ho va descriure l'estudiós dels clàssics de el XIX, Georg Wissowa.[5]
La pietas erga parentes ("pietas cap als nostres pares") va ser un dels aspectes més importants dels que demostren virtut. Pío com un cognomen va sorgir com a forma d'indicar a una persona que era especialment "piadosa" en este sentit: anunciar la pietas d'una persona a través de la nomenclatura oficial sembla haver segut una innovació de la República tardana, quan Quint Cecilio Metelo Pío clamava els seus esforços per a que el seu pare, Numídico, tornara de l'exili.[6] La Pietas també es va estendre cap als "pares" en el sentit de "antepassats", i va ser un dels principis bàsics de la tradició romana, segons lo expressat en el conte dels seus morts.[7] També existia la pietas a la pàtria (pietas erga Patriam).
La pietas com a virtut residia dins de la persona, a diferència d'una virtut o don com la Victoria, que era donada pels deus. La Pietas, no obstant, permetia a una persona reconéixer l'orige diví dels beneficis obtinguts.[8]
Els romans es creïen els més piadosos dels humans i era per això per lo que eren ajudats pels deus. També invitaven als deus dels enemics vençuts a vindre a Roma per a ser honrats. És la Evocatio. Per tant, els deus dels vençuts deixen a estos últims que llavors apleguen a estar inclús menys protegits i auxiliats.
Iconografia
La pietas va ser representada en monedes per objectes de cult, pero també com una dòna que conduïx un sacrifici per mig de fòc en un altar.[9] En l'imagenería del sacrifici, la libaació era l'acte fonamental que venia a simbolisar la pietas.[10]
Les primeres representacions de la pietas en les monedes romanes varen ser en denarios emesos per Marque Herenio en 108 o 107 a. C..[11] La pietas apareix en l'anvers com una personificació divina, en forma de bust, la qualitat de la pietas és representada per un fill transportant al seu pare en la seua esquena.[11] També apareix en freqüència en monedes imperials, incloent les emeses en temps d'Adriano.[12]
Un dels símbols de la pietas va ser la cigonya, descrita per Petronio com pietaticultrix, "cultivadora de la pietas". La cigonya representa la pietat filial en particular, ya que els romans creïen que demostrava llealtat familiar tornant al mateix niu tots els anys, i que cuidava dels seus pares quan eren majors. Com a tal, una cigonya apareix junt a Pietas en una moneda emesa per Metelo Pío.[13]
Referències
- ↑ Jonathan Williams, "Religion and Roman Coins," en A Companion to Roman Religion (Blackwell, 2007), p. 156.
- ↑ Nicole Belayche, "Religious Actors in Daily Life: Practices and Related Beliefs," en A Companion to Roman Religion, p. 279.
- ↑ Frank Bernstein, "Complex Rituals: Games and Processions in Republican Rome," en A Companion to Roman Religion, p. 227.
- ↑ J. Rufus Fears, "The Cult of Virtues and Roman Imperial Ideology", Aufstieg und Niedergang der römischen Welt II.17.2 (1981), p. 864–865.
- ↑ Hendrik Wagenvoort, Pietas: Selected Studies in Roman Religion (Brill, 1980), p. 7–12.
- ↑ Fears, The Cult of Virtues, p. 880.
- ↑ Stefan Heid, "The Romanness of Roman Christianity," en A Companion to Roman Religion, p. 408.
- ↑ Fears, "The Cult of Virtues," p. 878.
- ↑ Belayche, "Religious Actors in Daily Life," p. 286.
- ↑ John Scheid, "Sacrifices for Gods and Ancestors," en A Companion to Roman Religion, p. 265.
- ↑ 11,0 11,1 Fears, "The Cult of Virtues," p. 880.
- ↑ J. Rufus Fears, "The Theology of Victory at Rome: Approaches and Problem," Aufstieg und Niedergang der römischen Welt II.17.2 (1981), p. 813.
- ↑ Plinio, Història Natural 10.63; Anna Clark, Divine Qualities: Cult and Community in Republican Rome (Oxford University Press, 2007), p. 154–155; Catherine Connors, Petronius the Poet (Cambridge University Press, 1998), p. 59.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pietas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.