Plantilla:Wikipedia Grabada Un locutor[1] és un professional de la comunicació. Les seues funcions comprenen des de presentar programes i narrar diferents texts (notícies, informes, documentals, etc.), fins a ser la veu en off de comercials; també inclouen la conducció d'events.[2][3]


Tècnica

Els locutores són entrenats en aspectes foniátricos i interpretatius per a conseguir narracions i presentacions més eficients per mig dels recursos expressius de les seues veus.[4]

També reben formació actoral per a que el seu treball en televisió i en events siga integral.


Requisits tècnic-professionals

Entre els elements que deu posseir o desenrollar un locutor es troben:

Articulació i dicció clares[4]

Valorisació de la elocucó sobre les pauses, recalcos, intencions sicològiques, inflexions, fraseo i émfasis. Es deu entonar be. El locutor deu interpretar.[4]

  • Naturalitat[4]
  • To i intensitat de veu apropiats per a la radiodifusió.[4]
  • Dominar la tècnica del micròfon i el telepronter.[4]
  • Manejar el tema que es tracta –per haver estudiat i enriquit un bon llibret–, que permeta una correcta improvisació.[4]

Coneiximent absolut de totes o algunes de les especialitats de la locució.[4]


Atres requisits de valor tècnic

Articulació i dicció clares

Els locutores deuen cuidar l'ocupació correcta dels elements que la conformen. Es deu articular be. La pronunciació clara de tots els fonema i sílabes compensa, en part, qualsevol menuda deficiència de la elocucó, inclús fins a la carència d'una favoridora veu radi eufónica.[4]

Existixen defectes molt greus que deuen ser tractats per un foniatra, entre ells, les veus guturales, nassals, infantils, etc., com també existixen els vulgarismes o barbarisme prosódicos afins a persones carents dels més elementals signes de cultura.[4]


Supressió de defectes de pronunciació

Els defectes de pronunciació més freqüents, que s'escolten en els mijos de comunicació, són paraules que contenen sílabes líquides o contractas, o siga, sílabes que consten d'una o més vocals a les que precedixen dos consonante foses en un sol sò, devent ser per força una d'estes consonante classificades com a líquides (l o R). Eixemple: (bra) per a Braulio, (tri) per a Trinitat, (bla) per a blandir, (pro) per a programa, etc. I aixina evitar l'incorrecta pronunciació (Baulio, Tinidad, bandir, progama o pograma).[4]

Uns atres dels errors de dicció que deuen evitar-se són:

  • Supressió de vocal davant un diftonc: trenta per trenta.[4]
  • Canvi de fonema: amic(j) oyents, o siga, J per S.[4]
  • Omitivos: Excloure fonema: etamos ben, infomativo, etc.[4]
  • Alternes: Trueque de fonema L per R o viceversa, (Pinal per Pinada), (orfato per olfat). També I per I (pasiar per passejar), (síntisis per síntesis). Un atre cas és T per D i els fonema intermijos P, B, M, T, per K o R. Eixemple: amistat, órtimo, oktener, etc.[4]
  • Assimilació per contacte: Assimilació de r davant una atra consonante: Caslo, cabbon, vedde.[4]
  • Supressió: S'elimina la vocal quan li seguix la mateixa vocal. Eixemple: Anem (a) gitar-nos, El ventilador és (d'ell) de el.[4]


Variació de l'estatus professional per país

Argentina

En Argentina es considera locutores, específicament, a els qui egresaron de la carrera de Locutor Nacional i varen obtindre la seua habilitació professional per part de l'ISER.

L'activitat estava regulada pel COMFER, creat durant el Procés de reorganisació nacional. Este organisme també controlava el compliment de la Llei de Radiodifusió 22.285/80, el seu decret reglamentari 286/81 i resolucions complementàries. En 2009, en la sanció de la Llei de Servicis de Comunicació Audiovisual, va ser reemplaçat per l'AFSCA.

Actualment l'ISER i l'activitat dels mijos en Argentina depenen de l'ENACOM, que a la seua volta respon al Ministeri de Modernisació. L'ISER és l'únic organisme institut que brinda l'habilitació com Locutor Nacional i conta en instituts adscriptos al seu pla d'estudis que dicten la carrera en els atres punts del territori nacional.


Espanya

En Espanya no existix una carrera específica de locutor. S'estudia locució com a contingut de la carrera universitària de Periodisme.[5] Per a eixercir, no obstant, no és condició necessària haver estudiat periodisme.


Vore també


Referències

  1. ↑
  2. ↑ "Locutor" RAE
  3. ↑ Bustos Sánchez, Inés (2003). LA VOZ. La técnica y la expresión, Paidotribo, pp. 432=. ISBN 84-8019-727-7. Consultat el 14 de febrero de 2014.
  4. ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 4,16 «El arte de hablar por radio y televisión» (en es-es). www.radiocubana.cu. Archivat des de l'original, el 24 de junio de 2021. Consultat el 2021-03-16.
  5. ↑ «Requisitos para ser locutor de radio en España» (en es). Campus Training (2019-10-28). Consultat el 2022-01-04.

Enllaços externs