Leonid Brézhnev

Plantilla:Cirílic ( (🔊 pronunciació)) (Kamianské, Imperi rus, 19 de 12 de 1906-Moscou, 10 de novembre de 1982) va ser el secretari general del Comité Central (CC) del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica (PCUS), que va presidir el país des de 1964 fins a la seua mort en 1982. Brézhnev va nàixer en Kamianské en una família d'obrers russos. Despuix de graduar-se en l'Institut Metalúrgic de Dnieprodzerzhinsk, es va fer ingenier metalúrgic en l'indústria del ferro i acer en Ucrània. En 1923, va ingressar al Komsomol i, en 1929, es va afiliar al Partit Comuniste, eixercitant un paper actiu en els seus assunts. Va ser reclutat de colp i repent per al servici militar durant la Segona Guerra Mundial; va deixar l'eixèrcit en 1946 en el ranc de major general. En 1952, Brézhnev es va convertir en membre del Comité Central, i en 1964, va succeir a Nikita Jrushchov com a primer secretari; Alekséi Kosyguin va succeir a Jrushchov en el seu lloc de President del Consell de Ministres. Com a líder, Brézhnev treballava en equip i procurava consultar en els seus colegues abans d'actuar, pero la seua pretensió de governar sense acometre reformes econòmiques significatives varen dur a un decliu nacional a mitan de la década de 1970, periodo conegut com l'era d'estancament. L'URSS va continuar privilegiant l'indústria pesada en detriment de les necessitats dels consumidors i el pes de les despeses militars va frenar el desenroll econòmic. L'aument significatiu en les despeses militars, que al moment de la seua mort se situaven, segons el bloc occidental, en aproximadament el 15% del PIB del país (un 8% segons la pròpia URSS) i el seu liderage cada volta més vell i ineficaç varen assentar les bases per a un PIB decreixent en comparació a les nacions occidentals. No obstant, el creiximent econòmic anual va ser en promig del 3 % durant els anys de Brézhnev i el nivell de vida de la població va aumentar de manera contínua. Al front de l'URSS, Brézhnev va impulsar la distensió entre els països d'Orient i Occident. La seua última decisió important en el poder va ser enviar a l'Eixèrcit soviètic a Afganistan en un intent de salvar al Governe que lluitava contra els muyahidines. Va fallir el 10 de novembre de 1982 i va ser succeït en el seu lloc de secretari general per Yuri Andrópov. El seu mandat de díhuit anys com a secretari general va ser un dels més llarcs, solament superat pel d'Iósif Stalin.

Leonid Brézhnev

Biografia

Brézhnev era fill del obrer metalúrgic Ilyá Yákovlevich Brézhnev i la seua esposa, Natalia Denísovna. En diferents moments de la seua vida, Brézhnev va especificar el seu orige ètnic de forma alternativa, tant ucranià com a rus, optant per este últim mentres ascendia dins del Partit Comuniste. Com molts jóvens en els anys posteriors a la Revolució russa, va rebre una educació tècnica, en un principi centrada en la gestió de terres, a on es va iniciar com agrimensor i despuix en metalúrgia. Es va graduar en l'Institut Metalúrgic de Dnieprodzerzhinsk en 1935 i es va fer ingenier metalúrgic en les indústries del ferro i l'acer de l'est d'Ucrània. Va entrar a l'organisació jovenil del Partit Comuniste, el Komsomol, en 1923 i al propi partit en 1929.

En els anys 1935 i 1936, Brézhnev va ser reclutat per al servici militar obligatori, i despuix de prendre cursos en una escola de tancs, va actuar com comissari polític en una fàbrica de tancs. Més vesprada, en 1936, va ascendir a director de l'Institut Metalúrgic de Dnieprodzerzhinsk (escola tècnica). En 1936, va ser traslladat al centre regional de Dnipropetrovsk i, en 1939, va ser nomenat secretari del partit en Dnipropetrovsk, a càrrec de les indústries de defensa més importants de la ciutat. Com algú que va sobreviure a la Gran Porga de Stalin de 1937 a 1939, podria obtindre ràpits ascensos, ya que les porgues varen obrir molts càrrecs en els rancs superiors i intermijos del Partit i l'Estat.

Trayectòria

Servici militar i inicis de la seua carrera

Brézhnev com a comissari polític en 1942.

Quan l'Alemània nazi va invadir l'Unió Soviètica el 22 de juny de 1941, Brézhnev, com la majoria dels funcionaris del partit de ranc mig, va ser reclutat immediatament. Va treballar per a evacuar a les indústries de Dnipropetrovsk cap a l'est de l'Unió Soviètica ans que la ciutat caiguera en mans dels alemans el 26 d'agost i despuix va ser assignat com comissari polític. En octubre, Brézhnev va ser nomenat subdirector de l'administració política del Front Sur, en el ranc de Comissari de Brigada. Quan Ucrània va ser ocupada pels alemans en 1942, Brézhnev va ser enviat al Caucas com a subjefe de l'administració política del Front de Transcaucasia. En abril de 1943, va alvançar a cap del Departament Polític del 18.° Eixèrcit. Més vesprada durant eixe mateix any, dit 18.° Eixèrcit va formar part del Primer Front Ucranià, quan l'Eixèrcit Rojo va recuperar l'iniciativa i va alvançar cap a l'oest a través d'Ucrània. El comissari polític principal del Front era Nikita Jrushchov, important mecenes de la carrera de Brézhnev, ya que des de 1931, poc despuix d'afiliar-se al partit, Brézhnev s'havia unit a Jrushchov, que en poc temps ho convertiria en el seu protegit, lo que facilitaria el seu ascens. Al final de la guerra en Europa, Brézhnev era comissari polític cap del Quart Front Ucranià, que va entrar en Praga despuix de la rendició alemana.Brézhnev va deixar l'Eixèrcit Soviètic en el ranc de Major general en agost de 1946. Per a Leonid Brézhnev, com per a tots els soviètics de la seua generació, la Segona Guerra Mundial va ser una experiència decisiva. En ella va deprendre la necessitat de l'organisació i la disciplina. Marcat pels horrors de la guerra, conservaria també per a sempre l'oix de vore esclatar una atra. En 1974, va confessar al president nortamericà Gérald Ford que no volia «infligir això de nou al poble». Segons ell, al final d'una guerra «solament hi ha perdedors».

Despuix de treballar en els proyectes de reconstrucció en Ucrània, es va convertir novament en primer secretari en Dnipropetrovsk. En 1950, va ser nomenat diputat del Sóviet Suprem de l'Unió Soviètica, el màxim orgue llegislatiu de l'Unió Soviètica. Eixe mateix any ascendiria a primer secretari del Partit en Moldàvia. En 1952, es va fer membre del Comité Central del Partit Comuniste i es va presentar com a candidat a membre en el Presidium (antic Politburó).

En morir Stalin en març de 1953, en la reorganisació que va seguir va ser abolit el Presidium i es reconstituyó un chicotet Politburó. Encara que Brézhnev no conseguiria ser membre del Politburó, va ser nomenat cap de la Direcció Política de l'Eixèrcit i la Marina de l'Eixèrcit Soviètic en el ranc de Tinent general, una posició molt alta, gràcies provablement al nou poder del seu patrocinador Jrushchov, que havia succeït a Stalin com a secretari general del Partit. El 7 de maig de 1955, Brézhnev va ser nomenat primer secretari del Partit Comunista de la RSS de Kazakhstan. La seua funció era simple: fer les noves terres agrícolamente productives; en esta directiva, va començar l'inicialment exitosa campanya de terres vérgens.

En febrer de 1956, Brézhnev va retornar a Moscou, ascendit a candidat a membre del Politburó i en el control assignat de l'indústria de defensa, el programa espacial, l'indústria pesada i la construcció de capital. Per això va rebujar proseguir la seua tasca en Kazakhstan, lo que es revelaria un encert, puix la collita en els anys següents va demostrar ser decepcionant i hauria perjudicat la seua carrera política si s'haguera quedat. Ara era un membre d'alt ranc de la comitiva de Jrushchov, i en juny de 1957 va respalar a Jrushchov en la seua lluita contra la vella guàrdia estalinista en la direcció del partit, el cridat «Grup Anti-Partit». Despuix de la derrota de la vella guàrdia, Brézhnev es va fer membre de ple dret del Politburó. Es va convertir en el segon secretari del Comité Central en 1959, i en maig de 1960 va ser promogut al càrrec de president del Presídium del Sóviet Suprem, fent-li cap nominal de l'Estat, encara que el poder real residia en Jrushchov com a secretari del Partit. En 1962, Brézhnev va ser nomenat ciutadà honorari de Belgrat.

Deposición de Jrushchov

Jrushchov en l'any 1963, un any abans del seu removiment.

Fins a aproximadament l'any 1962, la posició de Jrushchov com a líder del partit era segura, pero el vellíder es va tornar més errático i el seu rendiment socavava la confiança dels seus companyers dirigents. Els creixents problemes econòmics de l'Unió Soviètica també varen aumentar la pressió sobre el seu liderage. En apariència, Brézhnev permaneixia lleal a Jrushchov pero, en 1963, es va involucrar en un complot per a alluntar-ho del poder, possiblement eixercitant un paper destacat en este. Eixe mateix any, Brézhnev va succeir a Frol Kozlov, un atre protegit de Jrushchov, com a secretari del Comité Central, establint-se com el possible successor de Jrushchov. En 1964, Jrushchov ho va nomenar segon secretari, lliteralment líder adjunt del partit.

Despuix de retornar d'Escandinavia i Checoslovàquia i sense sospitar res rar, Jrushchov es va anar de vacacions a Pitsunda, prop del Mar Negra en octubre de 1964. En retornar, els funcionaris del Presidium ho varen felicitar pel seu treball en el càrrec. Anastás Mikoyán ho va visitar, donant-li a entendre que no deuria estar massa satisfet en la seua situació actual. Vladímir Semichastny, cap de la KGB, va ser una part crucial de la conspiració, ya que la seua deure era informar a Jrushchov si hi havia algú conspirant contra el seu liderage. Nikolái Ignátov, qui havia segut despedit per Jrushchov, va demanar discretament l'opinió de varis membres del Comité Central. Despuix d'alguns intents fallancs, el seu colega conspirador Mijaíl Súslov va cridar per teléfon a Jrushchov el 12 d'octubre i li va solicitar que retornara a Moscou per a discutir la situació de l'agricultura soviètica. En el temps, Jrushchov va entendre lo que estava passant i li va dir a Mikoyánː «si yo soc la qüestió, no vaig a opondre resistència». Mentres que una minoria encapçalada per Mikoyán volia llevar a Jrushchov del càrrec de primer secretari, pero mantindre-ho com president del Consell de Ministres, la majoria encapçalada per Brézhnev volia traure-ho de l'activitat política.

Brézhnev i Nikolái Podgorni varen apelar al Comité Central, culpant a Jrushchov pels fracassos econòmics i acusant-ho de voluntarisme i comportament impúdico. Influïts pels aliats de Brézhnev, els membres del Politburó varen votar a favor de destituir a Jrushchov del seu càrrec. Ademés, alguns membres del Comité Central volien sometre-ho a algun tipo de castic. Pero Brézhnev, qui ya havia segut assegurat en el càrrec de secretari general, va vore poques raons per a castigar encara més el seu antic mentor. Brézhnev va ser nomenat primer secretari, pero en eixe moment es creïa que seria algun tipo de líder de transició, que només estaria fins que un atre líder fora nomenat. Alekséi Kosyguin va ser investit com cap de Govern i Mikoyán es va convertir en el cap d'Estat. Brézhnev i els seus companyers recolzaven la llínea general del partit despuix de la mort d'Iósif Stalin, pero consideraven que les reformes de Jrushchov havien llevat gran part de l'estabilitat a l'Unió Soviètica. Un dels principals motius de l'expulsió de Jrushchov va ser que ell ignorava contínuament a atres membres del partit. Pravda, el periòdic més important de l'Unió Soviètica, va escriure sobre els nous temes perdurables com el liderage colectiu, la planificació científica, la consulta en experts, la regularitat organisativa i el final de les conspiracions. Quan Jrushchov va eixir del foc de la llum pública, no va haver cap commoció popular, ya que la majoria dels ciutadans soviètics, incloent l'intelligentsia, preveen un periodo d'estabilisació, el constant desenroll de la societat soviètica i el continu creiximent econòmic en els pròxims anys.

Els dirigents soviètics esperaven de Brézhnev i del seu equip que reforçaren la planificació, acceleraren el creiximent econòmic i establiren una millor protecció social. En el pla internacional, desijaven la continuació de la política de détente en el bloc nortamericà, a l'hora que seguien defenent els guanys del comunisme en l'estranger.

Vore també

• Visita de Leonid Brézhnev a Cuba

Bibliografia

• (2002) Brezhnev Reconsidered, Palgrave Macmillan. ISBN 978–033379463X.
• (2007) The War That Never Ends: New Perspectives on the Vietnam War, University Press of Kentucky. ISBN 978–0813124735.

• Brown (2009). The Rise & Fall of Communism, Bodley Head.
• (2008) From Solidarity to Martialaw: The Polish Crisis of 1980–1981, Central European University Press, p. 548. ISBN 978-9637326960.
• Childs, David (2000). The Two Ret Flags: European Social Democracy and Soviet communism since 1945, Routledge. ISBN 978–0415171814.
• Hough; Fainsod, {{{nom2}}} (1979). How the Soviet Union is Governed, Harvard University Press. ISBN 978–0674410300.
• Kornberg, Judith (2005). China in World politics: Policies, Processes, Prospects, UBC Press. ISBN 978–1588262480.

• Gaddis, John Lewis (2005). The Cold War: A New History, Penguin Press. ISBN 978–1594200629.
• (2003) Security Dynamics in the former Soviet Bloc, Routledge. ISBN 978–041529732X.
• Kakar, M. Hassan (1997). Afghanistan: The Soviet Invasion and the Afghan Response, 1979–1982, University of Califòrnia Press. ISBN 978–0520208935.
• Loth, Wilfried (2002). Overcoming the Cold War: a history of détente, 1950-1991, Palgrave Macmillan. ISBN 978–0333971116.
• McCauley, Martin (1997). Who's who in Russia since 1900, Routledge. ISBN 0415138981.

• McCauley, Martin (2008). Russia, America and the Cold War, 1949–1991, Pearson Education. ISBN 978–1405874309.
• Murphy, Paul J. (1981). Brezhnev, Soviet Politician, Universitat de Míchigan. ISBN 978–0899500021.
• Oliver; Aldcroft, {{{nom2}}} (2007). Economic Disasters of the Twentieth Century, Edward Elgar Publishing. ISBN 978–1848441584.
• Green; Reeves, {{{nom2}}} (1993). The Soviet Military Encyclopedia: A–F, Westview Press. ISBN 978–0813314291.
• Sakwa, Richard (1998). Soviet Politics in Perspective, Routledge. ISBN 978–0415071534.

• Sakwa, Richard (1999). The Rise and Fall of the Soviet Union, Routledge. ISBN 978–0415122902.
• Service, Robert (2009). History of Modern Russia: From Tsarism to the Twenty-first Century, Penguin Books Ltd. ISBN 978–0141037970.
• (2003) Khrushchev: The Man and His Era, W. W. Norton & Co..