En teoria de jocs cooperatius, un joc fort (en anglés, strong game) és un joc simple que el complement de cada una dels seus coalicions perdedores és una coalició guanyadora.

Formalment, donat un joc simple (N,W), a on N és un conjunt finit de jugadors i L = ℘(N)/W el conjunt de les seues coalicions perdedores (℘ és el conjunt potencia, per lo tant en este context, una coalició és perdedora si no és guanyadora), llavors este joc és fort si es complix que para tota coalició perdedora I pertanyent a L, la seua complement Ic pertany a W, el conjunt de coalicions guanyadores.[1]

Esta, de la mateixa manera que els jocs propis, és una classe de jocs simples molt important, tal i com descriuen els investigadors A.D. Taylor i S. Zwicker en un important llibre de l'àrea:

«Some authors who view simple games as models of voting systems have little interest in simple games that llaure not proper (...) A less vigorous argument is sometimes raised against games that llaure not strong»
A.D. Taylor i S. Zwicker[2]

Que en espanyol significa: «Alguns autors que veuen els jocs simples com a models de sistemes de votació senten poc interés per jocs simples que no són propis (...) Un argument menys vigoroso és a voltes utilisat en contra dels jocs que no són forts».

Història

D'estos jocs es parla per primera volta en el llibre Theory of Games and Economic Behavior, escrit pel matemàtic John von Neumann i l'economiste Oskar Morgenstern en 1944.[3] Més tart, són represos pel matemàtic John R. Isbell en 1956,[4] sent definits formalment en 1959.[5]

Propietats

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Taylor, A.D.; Zwicker, W.S. (1999). Simple Games: Desirability Relations, Trading, and Pseudoweightings (en anglés), Princeton University Press, NJ.
  2. ↑ Taylor, A.D.; Zwicker, W.S. (1999), p. 17.
  3. ↑ von Neumann, J.; Morgenstern, O. (1944). Theory of Games and Economic Behavior (en anglés), Princeton University Press, NJ.
  4. ↑ Isbell, J.R.(1956).«A class of majority games».Ouart J. Math. Oxford Scr..7: 183-187.(en anglés)
  5. ↑ Isbell, J.R.(1959).«On the enumeration of majority games».MTAC.13: 21-28.(en anglés)


Referències