Jacinto Octavio Picón
| Jacinto Octavio Picón Bouchet | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Escritor, pintor i periodiste. | ||
| Naiximent: | 8 de setembre de 1852 | ||
| Lloc de naiximent: | Madrit, Espanya | ||
| Defunció: | 19 de novembre de 1923 | ||
| Lloc de defunció: | Madrit, Espanya | ||
Jacinto Octavio Picón Bouchet (Madrit, 8 de setembre de 1852 - Madrit, 19 de novembre de 1923) fon un escritor, pintor, crític d'art i periodiste espanyol, nebot del dramaturc José Picón.
BiografiaEditar
Fill d'un magistrat de l'Audiència de Madrit, estudià en França i tornà a Madrit per a estudiar Dret, a on es va doctorar en la matèria d'ideals republicans, tingué un escan de diputat per Madrit. Tingué una ocupació en el Ministeri d'Ultramar, al que va renunciar en iniciar-se la Restauració.
Treballà com a corresponsal lliterari en El Imparcial, a on va enviar cròniques sobre l'Exposició Universal de París en 1878, colaborant despuix en El Correo, orgue polític de Sagasta i en La Ilustración Española y Americana. Permaneixqué en París fins a l'autumne de 1880. La seua llabor periodística es va proyectar també en diferents publicacions, com:
- La Europa
- El Progreso
- Los Madriles
- Revista de España
- El Cuento Semanal
- Los Contemporáneos
- La Esfera, entre atres moltes més publicacions.
Lázaro, casi una novela (1882), fon la seua primera narració extensa, sobre la crisis d'un jove capellà. Despuix anaren succeïnt-se per est orde les noveles, La hijastra del amor (1884); Juan Vulgar (1885); El enemigo (1887); La honrada (1890); Dulce y Sabrosa (1891); Sacramento (1910); Juanita Tenorio (1910) i Sacramento (1914), la seua última novela.
En l'any 1884 fon elegit secretari primer de la secció de lliteratura de l'Ateneu de Madrit.
El 24 de juny de 1900 ingressà en la Real Acadèmia Espanyola (RAE) en un discurs sobre el polític gadità Emilio Castelar al que va contestar Juan Valera. El 9 de novembre de 1902 ingressà en la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, a on va pronunciar un discurs sobre l'escassea del nuet en l'art espanyol. En 1903 fon elegit diputat a Corts per Madrit, al costat de Joaquín Costa i Nicolás Salmerón, en les files republicanes. Fon vicepresident del Patronat del Museu del Prado i bibliotecari i secretari perpetu de l'Acadèmia de la Llengua. També fon secretari de la Junta d'Iconografia Nacional i vicepresident del Patronat Nacional de Pintura i Escultura.
Escritor costumiste, destacà en la narració curta, en coleccions com:
- Novelitas (1892)
- Cuentos de mi tiempo (1895)
- Tres mujeres (1896)
- Cuentos (1900)
- Drama de familia (1903)
- Mujeres (1911)
Com a crític d'art escrigué uns Apuntes para una historia de la caricatura (1877); Vida y obras de don Diego de Velázquez (1899) i El desnudo en el arte (1902).
També es va acostar ocasionalment a la biografia, en obres com Ayala. Adelardo López de Ayala. Estudio biográfico (1902)
IdeologiaEditar
Format en l'ideologia lliberal francesa del naturalisme, en la seua narrativa planteja a sovint un punt de vista femení un tant ingenu per ad alguns i beligerant-feministe per a uns atres, aixina en la seua novela Dolça i saborosa (1891).
ObraEditar
- Obras completas. Madrid: Renacimiento, 1909.
NovelesEditar
- Lázaro, casi una novela (1882)
- La hijastra del amor (1884)
- Juan Vulgar (1885)
- El enemigo (1887)
- La honrada (1890)
- Dulce y Sabrosa (1891)
- Sacramento (1910)
- Juanita Tenorio (1910)
- Sacramento (1914).
ContesEditar
- Novelitas (1892)
- Tres mujeres (1896)
- Cuentos de mi tiempo (1895)
- Cuentos (1900)
- Drama de familia (1903)
- Mujeres (1911)
- El hijo del camino
Crítica d'art i ensajosEditar
- Apuntes para una historia de la caricatura (1877).
- Vida y obras de don Diego de Velázquez (1899).
- El desnudo en el arte (1902).
- Ayala. Adelardo López de Ayala. Estudio biográfico (1902).
- Castelar (1900), discurso.
ReconeiximentsEditar
- El Govern de França li va otorgar l'Encomana de la Legió d'Honor.