L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Iglésia de Sant Gregorio al Celio

L'iglésia de Sant Gregorio Magne al Celio, també coneguda com a Sant Gregorio al Celio o simplement Sant Gregorio, és una iglésia italiana del sigle XVII, una iglésia de Roma que forma part d'un monasteri de monges de la branca camaldulense de l'orde benedictina. El 10 de març de 2012, es va celebrar en ella el 1000.º aniversari de la fundació dels camalduleses en 1012, en un servici de Vespres al que varen assistir prelats anglicans i catòlics i presidit conjuntament pel papa Benedicto XVI i Rowan Williams, arquebisbe de Canterbury. L'iglésia és una de les iglésies titulars romanes —lligades a una moradura de l'iglésia—, corresponent-li als Sants Andrés i Gregorio del Mont Celio.

Iglésia de Sant Gregorio al Celio

Sant Gregorio es troba en el mont Celio, front al Palatino. Junt a la basílica i al monasteri hi ha un convent de monges i un refugi per a persones sense llar dirigida per la congregació de la Mare Teresa de Calcuta, les Misionero de la Caritat.[1]

Història

 
Gravat de la década de 1750 de Giuseppe Vasi (1710-1782)
 
Vista general del complex monacal
 
Vista de la frontera

L'iglésia va tindre els seus inicis com un simple oratorio agregat a una vila suburbana familiar del papa Gregorio I, qui va convertir la vila en un monasteri, ca. 575-580,[2] abans de la seua elecció com a papa (590). Sant Agustín de Canterbury va ser prior del monasteri abans de dirigir la missió gregoriana als anglosaxons sèt anys despuix. La comunitat estava dedicada a Andrés l'Apòstol. Va conservar la seua dedicació original en documents migevals primerencs, després normalment es va registrar despuix de 1000 com dedicada a Sant Gregorio in Clivo Scauri.[3] El terme in Clivo Scauri reflectia el seu lloc a lo llarc de la principal via d'accés, el Clivus Scauri, que pujava per l'antiga ala (en latín: clivus) que s'elevava des de la vall entre el tossal Palatina i el Caelian.[4] L'antiga iglésia monacal va servir com a sèu de l'Elecció papal de 1130, en la que es va elegir papa a Inocencio II.

L'iglésia deteriorada i el chicotet monasteri anexe a ella en el tossal ara aïllat varen passar a mans dels monges camaldulenses en 1573.[5] Esta Orde encara ocupa el monasteri. Els archius del monasteri varen ser publicats per l'abad camaldulense Gian Benedetto Mittarelli en la seua monumental història, Annals Camaldulenses ordini S. Benedicti ab anno 970 ad anno 1770 (publicat entre 1755 i 1773).

L'edifici actual va ser reconstruït en l'antic lloc segons disseny de Giovanni Battista Soria en 1629-1633, per encàrrec de la moradura Scipione Borghese; el treball es va suspendre en la seua mort i es va recomençar en 1642.[6] Francesco Ferrari (1725-1734) va dissenyar l'interior.

 
Pòrtic de la basílica de Soria, en la part atrassera del pati tancat, que dona accés a l'iglésia.

L'iglésia està precedida per una àmplia escalinata que s'eleva des de la via de Sant Gregorio, el carrer que separa el mont Celio del Palatino. La frontera, l'obra més destacada i artísticamente exitosa de Giovanni Battista Soria (1629-1633), s'assembla en el seu estil i material (travertino) a la de Sant Luigi dei Francesi de Domenico Fontana; no obstant, no és la frontera de l'iglésia, sino que conduïx a un pati davanter o peristilo,[7] en la part atrassera de la qual es pot aplegar a l'iglésia a través d'un pòrtic (image esquerra) que alberga algunes tombes: ahí va estar la de la famosa cortesana Imperia, amant del ric banquer Agostino Chigi (1511), pero que posteriorment va ser adaptada per a servir com a tomba d'un prelat del XVII. Es pot distinguir una inscripció en llatí que commemora a sir Edward Carn (c. 1500-1561), l'embaixador de la reina María I d'Anglaterra,un destacat erudit de la cultura i llengua grieg antigues.

La cathedra de marbre associada en Gregorio Magne es conserva en la Stanza vaig donar S. Gregorio de l'iglésia; una reconstrucció perspicaz i precisa de la seua apariència antiga va ser ilustrada com el tro de Gregorio per Rafael en la La disputa del Sacrament.[8] Els protomos de lleó-aixeta que formen el seu front i que apareixen en la fresca de Rafael continuen en els costats en un roll d'acant. Es poden vore tres trons de marbre més del mateix model[9] en el Museu Isabella Stewart Gardner, Boston, en Berlín i en el Museu de la Acrópolis. Gisela Richter ha sugerit que tots són rèpliques d'un original helenístico tardà perdut; cap de les rèpliques ha conservat la base tallada per separat que hauria continuat les pates dels lleons, com va supondre Rafael.[10]

L'iglésia seguix la típica planta basilical, de nau central en dos naus laterals, en este cas separades per setze columnes antigues en pilastres. S'han reutilisat atres columnes antigues: quatre sostenen el pòrtic de l'esquerra de la nau que dona accés a l'antic cementeri benedictino, plantat de ciprers antics, i quatre més han segut reutilisades per Flaminio Ponzio (1607) per a sostindre el pòrtic de l'oratorio nau central que dona al cementeri de l'atre costat, encara dedicat a Sant Andrés.

En la década de 1970, els monges camaldulenses varen permetre a santa Teresa de Calcuta, montar un menjador per als pobres de la ciutat en un edifici anexe al monasteri. Encara ho manté la seua congregació religiosa, les Misionero de la Caritat.

Arquitectura

Decoració de l'interior

 
Madonna entronisada en el Chiquet i els Quatre Sants de la família de Gabrielli vaig donar Gubbio, de Pompeo Batoni (1732)
 
Frescs de la volta de la nau de la Glòria de Sant Gregorio i Sant Romualdo (dalt) i TTriunfo de la fe sobre la herejía (avall), obra de Plagut Costanzi (1727)

La decoració inclou estucs de Francesco Ferrari (ca. 1725) i un paviment cosmatesco. La volta de la nau central està decorada en una fresca que representa la Glòria de Sant Gregorio i Sant Romualdo i el Triumfo de la Fe sobre la Herejía (1727), de Plácido Costanzi. El retaule major té una Madonna en els Sants Andrés i Gregorio (1734) d'Antonio Balestra. El segon altar, a l'esquerra, té una Madonna en un tro en el Chiquet i quatre sants i beatos de la família Gabrielli (1732) de Pompeo Batoni. Al final de la nau, l'altar de S. Gregorio Magne té tres bells relleus de finals del XV de Luigi Capponi. També és interessant la Capella Salviati, dissenyada per Francesco dona Volterra i terminada per Carlo Maderno en 1600: inclou una antiga fresca que, segons la tradició associada, li va parlar a Sant Gregorio, i un altar de marbre (1469) d'Andrea Bregno i pupils.[11] La capella és utilisada per la comunitat rumana de Roma, que seguix allí el rito bizantí.

  • Vistes de l'interior
  •  
    Interior
  •  
    Interior
  •  
    Capella de Sant Gregorio
  •  
    Orgue
  •  
    Restants del paviment cosmatesco
  •  
    Cathedra de marbre associada en Gregorio Magne
  •  
    Ciborium de l'altar de la capella Salviatti, obra d'Andrea Bregno

Oratorios

A l'esquerra de l'iglésia, estretament agrupats en el jardí, hi ha tres oratorios encarregats per la moradura Cessara Baronio a principis del XVII, com a commemoració del monasteri original de Gregorio.

  • Oratorio de Sant Andrés, el central, en fresca de la Flagelació de Sant Andrés de Domenichino; un Sant Andrés dut al temple i els Sants Pedro i Pablo deGuido Reni; una Verge en els sants Andrés i Gregorio, de Cristoforo Roncalli, il Pomarancio; i finalment S. Silvia i S. Gregorio de Giovanni Lanfranco.
  • Oratorio de Santa Silvia, situat a la dreta, i dedicat a Santa Silvia, la mare de Sant Gregorio: provablement es trobe sobre la seua tomba. Este oratorio té fresca d'un Concert d'Àngels, de Reni i David i Isaías de Sisto Badalocchio. En el centre hi ha una estàtua de Santa Silvia de Nicolas Cordier.
  • Oratorio de Santa Bàrbara, en fresca (1602) d'Antonio Viviani, representa la reconstrucció per la moradura Baronius (1602) del famós triclinium a on Sant Gregorio oferia un menjar tots els dies a una dotzena de pobres de Roma. En l'enorme taula de marbre sobre bases romanes antigues, en desacort en la reputació d'ascetisme de Gregorio, Juan el diácono diu que un àngel es va unir als dotze pobres que es varen reunir en la taula per a participar de la beneficencia de Gregorio.[12] Els soports de taula de marbre prenen la forma de lleons alados adornats dels caps dels quals broten banyes de cabra.
  • Oratorios
  •  
    Oratorios, exterior
  •  
    Triclinium de Sant Gregorio.
  •  
    Oratorio de Santa Silvia, en l'estàtua obra de Nicolas Cordier
  •  
    Frontera del Oratorio de Sant Andrés
  •  
    La mensa pauperum, en el oratorio vaig donar Santa Barbara
Antigues ruïnes romanes

Els fonaments dels oratorios també inclouen algunes subestructura del periodo imperial romà, que poden haver segut simplement tavernai, pero una de les quals mostra característiques cridaneres que encoragen a alguns experts a pensar que és un primitiu lloc de reunió cristià i una piscina bautismal.cita requerida

Notes

  1. ↑ Relics of St Teresa venerated in Rome following canonization, Vatican Ràdio.
  2. ↑ 580 ei la data donada en Christian Hülsen, Li Chiese digues Roma nel Mig Evo (Florence: Olschki) 1927: "Gregorii in Clivo Scauri".
  3. ↑ Hülsen 1927, eo. loc..
  4. ↑ Huelsen-Jordan p257;Topogr. I, 3 p. 231).
  5. ↑ «(Comunità monastica vaig donar Camaldoli ) "Sant Gregorio al Celio nella storia"». Archivat des d'el original, el 18 de febrer de 2008. Consultat el 20 de decembre de 2022.
  6. ↑ Touring Club Italià, Roma i dintorni 1965:382.
  7. ↑ Confusamente cridat «atri» en la guia TCI Roma i dintorni 1965:382; una esplanada d'este tipo a gran escala era una característica del Vell Sant Pedro i unes atres basíliques antigues. L'esplanada i la frontera de la basílica també varen ser reconstruïdes per Soria.
  8. ↑ Philipp Fehl, "Raphael's Reconstruction of the Throne of St. Gregory the Great" The Art Bulletin 55.3 (September 1973:373–379).
  9. ↑ Gisela Richter observa que la tècnica de senyalar per a crear reproduccions precises no es va introduir fins a al voltant de l'any 100 a. C., en apoyo del seu argument de que els tres trons són còpies romanes.
  10. ↑ Richter, "The marble throne on the Acropolis and its repliques", The American Journal of Arxhaeology 58 (October 1954:276-76, and illus.) and idem, Furniture of the Greeks, Romans and Etruscans, 1968:32f.
  11. ↑ Sobre l'emplaçament original de l'obra i la reconstrucció de la 'pala' de marbre vore: Darko Senekovic, "S. Gregorio al Celio im Quattrocento: Abt Amatisco, Reform von Monteoliveto und Stilinnovation", en: K. Corsepius, D. Mondini, D. Senekovic et al., Opus tessellatum: Modi und Grenzgange der Kunstwissenschaft (Studien zur Kunstgeschichte 157), Hildesheim/Zürich/New York: Georg Olms Verlag 2004.
  12. ↑ Acta S. Gregorii Papae, ii.23 (noted by Fehl 1973:373 and note 4.

Referències

  • Senekovic, Darko, S. Gregorio al Celio, in: P. C. Claussan, D. Mondini, D. Senekovic, Die Kirchen der Stadt Rom im Mittelalter 1050–1300, Band 3 (G-L), Stuttgart 2010, pp. 187–213.
  • Haskell, Francis and Nicholas Penny, 1981. Taste and the Antique: The Lure of Classical Sculpture 1500–1900 (Yale University Press). Cat. no. 84.
  • Helbig, Wolfgang, Führer durch die öffentlichen Sammlungen klassischer Altertümer in Rom 4th edition, 1963–72, vol. II.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Iglésia_de_Sant_Gregorio_al_Celio&oldid=1498204»