Entitat[1] o ent (del llatí: ens) és alguna cosa que és o que existix d'alguna manera determinada, segons la filosofia. D'igual forma el terme «ent», aixina com el de ser, és molt general i vago, ya que en l'història de la filosofia occidental s'ha usat en diversos sentits.[2] Alguns autors recents, entre els que estan Martin Heidegger[2] i Étienne Gilson, proponen distincions entre els conceptes de ser (l'acte de ser) i ent (lo que és).[3]


Història del terme

«Ent» prové del llatí «ens», participi present neutre del verp «esse» («ser»). Va ser introduït en la llengua filosòfica com a traducció del vocablo grec «ὄν» (ón), participi del verp «εἶναι» (que es translitera  «eînai» i també significa «ser»). Tant «ὄν» com «ens» es poden traduir com «alguna cosa que és».[2]

El vocablo llatí ens va ser usat per Quintiliano en Institutiones Oratoriae «Molts vocablos hi ha formats de la llengua grega, en lo que es propasó Flavio Sergio, com ens i essentia. Dels quals no hi ha un atre motiu per a fer tant oix, sino el que contra nosatres mateixos som juges massa escrupulosos, i d'ací naix que sigam tan pobres en les paraules». [4]

El gramàtic Prisciano de Cesàrea va manifestar que ens va ser usat per César.

Tomàs d'Aquino i autors tomistas contemporàneus distinguixen entre ent i esentia. En italià s'usen res­pectivamente a tal efecte ent i essere; en alemà s'usen Seiendes i Sein. En francés i en anglés se solia usar un sol terme per a ent i ser: être i being pero durant el sigle passat es varen començar a usar els neologismes étant i essent.[2]


Vore també


Referències

  1. ↑
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Ferrater Mora, José (1964). «Ente», Diccionario de Filosofía, 5a edició, Buenos Aires: Editorial Sudamericana, pp. 528-ss..
  3. ↑ (1979) El ser y los filósofos, Pamplona: Universidad de Navarra. ISBN 84-313-0587-8.
  4. ↑ Quintiliano, Marco Favio (1887). Instituciones oratorias, Madrid.

Enllaços externs