Emili Baró i Bori
| Naiximent | 13 de juny de 1899 Valéncia |
| Mort | † 24 de setembre de 1936 Valéncia |
| Activitat | Escritor i poeta |
| Nacionalitat | Espanya |
| Periodo | Sigle XIX i sigle XX |
| Gèneros | Poesia |
| Obres principals | Manollet de poesies |
Emili Baró i Bori (Valéncia, 13 de juny de 1899 - 24 de setembre de 1936) fon un escritor i poeta valencià, és el Bori del sigle XIX que més va destacar per la seua valenciania i vinculació a l'Iglésia. La seua mort va truncar una vida que se besllumenava plena d'esplendor.
BiografiaEditar
Va nàixer el dia 13 de juny de l'any 1899 front a la casa del famós pintor Ignaci Pinazo i Camarlench en el carrer Morvedre de Valéncia. Fill de Mariano Baró Martínez i Dolores Bori Escuder, germana del rebesyayo de l'escritor Carles Bori. Va tindre tres germans: Mariano, Paco i Lluís. Ell era el tercer.
Va cursar estudis en les escoles dels salesians a on se va preparar com a enquadernador. Eixa fon la seua professió, desempenyant-la en l’editorial Guerri.
Feu el servici militar en Àfrica durant la guerra contra el Marroc als 22 anys. La seua “padrina de guerra” fon la dòna de Vicent Blasco Ibañez, Na María Blasco, per l'amistat que tenien les famílies des de temps en darrere.
Va contraure matrimoni el dia 10 de setembre de 1927 en Irene Tramoyeres Lliso, natural de Benimaclet. Tingueren dos filles Pilar i Amparo. Durant la guerra treballava en Guerri situada en el marge dret del riu. Tos els dies al mig dia creuava pel pont d'Aragó per a anar a dinar én la seua dona en un banquet de l'Albereda.
Un fatídic 24 de setembre de l'any 1936 una furgona de milicians el va detindre mentres anava a buscar a Irene, obligant-lo a pujar al vehícul se l'endugueren per la carretera de Torrent i en un camp li llevaren la vida furtant-li el seu rellonge d'or i una dent del mateix valiós metal. El motiu de tan desconcertant assessinat va ser que Emili sempre fon molt catòlic i vinculat a l'iglésia, a on va ser un practicant molt actiu i destacat.
Emili i Lo Rat PenatEditar
Com a a lliterat va tindre una estreta i curta relació én l'entitat cultural valencianista.
Les primeres noticies que se tenen d'Emili en relació a Lo Rat Penat és que se va incorporar a la Joventut de Lo Rat Penat i al poc de temps en giner de l'any 1932 va ser nomenat com a president de la Comissió Permanent de Teatre als 33 anys d'edat. Durant la temporada teatral EBB conseguix recaptar una bona cantitat de diners, conseguint 27 pessetes front a les 12 que suponia el gast del montage d'una representació.
Degut ad est èxit en l'any 1933 se va crear una Escola Dramàtica i Declamatòria, tenint com a director a Emili. El 24 de giner del mateix any i a conseqüència de conéixer-se les normes ortogràfiques del 32, en les que l'entitat no va participar en l'elaboració, pero si les acceptà donat el seu caràcter provisional,uns socis protestaren no estant d'acort fent un escrit que firmaven Emili Baró i Bori i Nicolau Primitiu entre uns atres.
En el lema ¡Vinatea! Va guanyar el premi de la Viola d'Or en el Jocs Florals de 1934, als 35 anys d'edat. En 1936 entrà en la junta de govern com a Vicesecretari primer, pero la guerra civil ho va truncar tot. LRP continuà en una nova junta degut a que se va desfer l'anterior per motius evidents. En l'any 1939 Lo Rat Penat se va llamentar de que dos membres de la junta del 1936, Carles Sarthou Francesch i Emili Baró Bori, no pogueren tornar per a incorporar-se de nou a la seua amada entitat valencianista.
Emili artisteEditar
Home d'una fe catòlica plena va tindre molta relació én la parròquia de Benimaclet, per a la qual va crear i ell mateixa cantà en el seu temps, “Les campanes del meu poble”, “Mater Dolorosa”, pregaria a la Mare de Deu dels Dolors i “Los siete dolores de la Virgen” que encara hui se poden escoltar en Benimaclet en el septenari a la Verge, l'última semana de Quaresma.
Se te constància de lo plà i senzill que va ser i que eren molt celebres les seues actuacions còmiques. N’Emili Mª Aparicio, presbiter parlà en el seu moment de EBB recordant que entrà en la companyia de Teatre del Patronat de la Joventut Obrera en 1928. S'anava a representar “La Canción del Olvido” i a quatre dies de l'estrena un actor còmic se va ficar indispost i Emili el va sustituir en un gran èxit, passant a formar part del quadro escènic ya definitivament. Tan pronte fea de pastor en el belens vivients, com interpretava a “Perico” en “La Dolorosa”. Tot açò demostra lo polifacètic que va ser.
La Companyia de Teatre de Pepe Alba el va tentar en moltes ocasions per a contractar-lo en ofertes de professional ben remunerades, més Emili les va rebujar totes puix per ad ell era més important la família que l'èxit personal.
Les seues poesies i les seues relacions én l'art de la divina Talia se desenrollaven en la seua llengua materna, la Llengua Valenciana, a la que tant va voler i per la que s'acostà fins a Lo Rat Penat per a compartir la seua inquietut en uns atres artistes de l'época.
En l'any 1965 els seus germans varen publicar un llibre póstum en el títul de “Manollet de Poesies” en honor a Emili en tota la seua producció lliterària, plena d'amor a l'iglésia i a la seua terra valenciana.