Dunes cantoras
Dunes cantoras, o també rugientes, silbantes o musicantes, és el nom en el que es coneixen algunes dunes d'arena, en el desert o en plages, que emeten un sò o soroll quan els grans d'arena que les componen entren en resonància, que en casos molt destacats es diu vora de les dunes. El sò s'emet quan una remugada d'arena (provocada de forma natural pel vent que passa sobre les dunes o artificialment pel caminar de persones o animals) es dispara en la cara més empinada de la duna (cridat per això front de remugada). (Hi ha un archiu d'àudio al final d'este artícul que pot sentir-se).
Marco Polo ya va mencionar en els seus escrits este fenomen, inquietant per a uns, maravellós per a uns atres: «les dunes que canten a voltes omplin l'aire en els sons de tota sòrt d'instruments musicals, i també en el soroll de tambors i de choc de les armes».
S'han identificat en tot lo món una trentena de dunes cantoras, sobretot en China i en Estats Units, encara que també en el Sàhara. Totes les dunes d'una mateixa regió no estan subjectes a este fenomen.
Per als beduïns el soroll revela la presència de djinns, esperits que vaguen pel desert, fenomen contat en la novela La Peur de Guy de Maupassant.
Explicacions del fenomen
La vora de les dunes ha segut recentment estudiat i hi ha vàries teories sobre el mecanisme físic que provoca que l'arena cante i que ho explicarien en part: s'ha propost que la freqüència del sò és controlada per la velocitat de deformació; uns atres han sugerit que la freqüència de vibració està relacionada en la gruixa de la capa superficial de l'arena seca; que les ones sonores d'anada i regrés reboten entre la superfície de la duna i la superfície de la capa humida, creant una resonància que incrementa el volum del sò; que el soroll pot ser generat per la fricció entre els grans o per la compressió de l'aire entre ells.[1]
Una de les teories que intenten descriure en més detall el fenomen, en especial intentant identificar el mecanisme que origina el sò, precisa que el sò s'emet per la superposició periòdica de diferents capes de grans d'arena, que conduïx a un fonamental i els seus harmònics clarament definits. La freqüència fonamental varia entre 60 i 105 Hz, depenent del tamany dels grans. L'intensitat sembla ser al voltant de 110 dB en la superfície de la duna.
Segons investigadors francesos del CNRS, la caiguda de l'arena funciona com una membrana d'un altaveu. Els grans d'arena es desplacen de manera perfectament sincrónica, produint cada u la mateixa vibració en l'aire que serien l'orige de la vora. Si els grans no es mouen de forma cadenciosa, les dunes sonen falses o guarden silenci. Queda per descobrir l'orige de tal sincronisació i de les condicions precises que permetrien a les dunes cantoras emetre la seua veu: la composició dels grans i el contingut d'humitat de l'arena són dos dels temes estudiats pels científics.
Atres teories expliquen la generació de sò per un model tipo "guia d'ona" en l'ajudeu de diferents capes d'arena formades per remugades successives, lo que explica per qué la freqüència està relativament ben definida per mig dels modos de guia d'ona.
Finalment, una última teoria afirma que el sò es genera per acort entre la freqüència dels bots dels grans d'arena en la remugada, i la freqüència de vibració sòlida generada en les capes internes de la duna.
S'han de donar certes condicions per a que l'arena cante:
- els grans d'arena tenen que ser redons i tindre entre 0,1 i 0,5 mm de diàmetro;
- L'arena té que contindre sílice;
- l'arena deu estar una certa humitat.
La freqüència més comuna sembla ser emesa prop dels 450 hertzios. Les notes particulars produïdes per la duna, entre 60 i 105 Hz, estan controlades per la velocitat de colisió en la banda de cort que separa la remugada de la part estàtica de la duna. En llaus espontànees, la freqüència és controlada per la gravetat i pel tamany dels grans d'arena.
En les dunes
Les dunes cantoras, un eixemple del fenomen de la vora de l'arena, produïxen un sò descrit com rugiente, retumbante, chirriante, o en certs casos especialment senyalats com la "cançó de les dunes". Es tracta d'un fenomen natural de sons de fins a 105 decibelis, que duren fins a varis minuts i que es produïx en uns 35 llocs en deserts de tot lo món. El sò és similar a una veu alta, de to de baix, vibrant i que emana de dunes de forma de mija lluna o barjanes. L'emissió de sò acompanya a un moviment de remugades o caiguda d'arena, generalment provocat pel vent que passa sobre les dunes o per algú que camina prop de la cresta.
Eixemples de dunes cantoras són les californianes dunes Kelso o les dunes de Eureka; les plages d'arena sucre i les dunes Warren, en el suroest de Míchigan; les Sand Mountain, en Nevada; les dunes Booming en el desert de Namíbia, Àfrica; Porth Oer (també conegudes com Whistling Sands, «arenes Silbantes»), prop d'Aberdaron, en el País de Gales; les dunes Indiana, en Indiana; Barking Sands, en Hawái; i Singing Beach, en Manchester-by-the-Siga, Massachusetts... També prop de la base aérea del Udeid, a l'oest de Doha, en Tastar, i Naqous Gebel, prop d'el-Tor, Sinaí Sur, Egipte.
Referències
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Dunas cantoras» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.