Un cometa perdut és aquell que no s'ha detectat durant el seu últim pas pel periheli. Açò ocorre generalment quan les senyes són insuficients per a calcular de forma fiable l'ubicació del cometa o si l'elongació solar és desfavorable prop del pas del periheli. La designació D/ s'utilisa per a un cometa periòdic que ya no existix o que es considera desaparegut.[1]

El cometa Biela va ser vist en dos parts en 1846, i no ha segut observat des de 1852

Els cometes perduts poden comparar-se en els asteroides perduts (planetes menors perduts), encara que el càlcul de les òrbites dels cometes diferix per forces no gravitacionals, com l'emissió de chorrada de gas des del núcleu. Alguns astrònoms s'han especialisat en este camp, com Brian G. Marsden, que va predir en èxit la tornada en 1992 del cometa periòdic Swift-Tuttle, abans perdut.

Resum

 
5D/Brorsen, que es va perdre despuix de la seua aparició en 1879

Pèrdua

Hi ha vàries raons per les que un cometa pot passar desapercebut per als astrònoms durant les seues aparicions posteriors. En primer lloc, les òrbites dels cometes poden vore's pertorbades per l'interacció en els planetes jagants, com Júpiter. Açò, junt en les forces no gravitacionals, pot donar lloc a canvis en la data del periheli. Per una atra part, és possible que l'interacció dels planetes en un cometa puga desplaçar la seua òrbita massa llunt de la Terra per a ser vist o inclús expulsar-ho del sistema solar, com es creu que va ocórrer en el cas del cometa Lexell. Ya que alguns cometes experimenten periòdicament "esclats" o llamaradas de lluentor, pot ser possible que un cometa intrínsecament dèbil siga descobert durant un esclat i posteriorment es perga.

Els cometes també poden quedar-se sense volàtils. En el temps, la major part del material volàtil contingut en el núcleu d'un cometa s'evapora, i el cometa es convertix en un chicotet, obscur i inerte tros de roca o pila d'enrunes,[2] un cometa extint que pot semblar-se a un asteroide. Açò pugues haver ocorregut en el cas del 5D/Brorsen, que Marsden va considerar que provablement s'hi havia "desvanit" a finals del XIX.[3]

 
Material que es desprén del component B de 73P/Schwassmann-Wachmann, que es va trencar a partir de 1995, vist pel telescopi espacial Hubble.

En alguns casos se sap que els cometes s'han desintegrat durant el seu pas pel periheli, o en atres punts de la seua òrbita. L'eixemple més conegut és el del cometa Biela, que es va observar que es va dividir en dos components abans de desaparéixer despuix de la seua aparició en 1852. En temps moderns s'ha observat que el 73P/Schwassmann-Wachmann està en procés de ruptura.

Recuperació

En ocasions, el descobriment d'un objecte resulta ser un redescubrimiento d'un objecte prèviament perdut, que pot determinar-se calculant la seua òrbita i cotejant les posicions calculades en les registrades anteriorment. En el cas dels cometes perduts açò és especialment complicat. Per eixemple, el cometa 177P/Barnard (també P/2006 M3), descobert per Edward Emerson Barnard el 24 de juny de 1889, va ser redescubierto despuix de 116 anys en 2006.[4]

Cometes de llarga duració

Els cometes poden desaparéixer pero no considerar-se perduts, encara que no s'espere que tornen fins a dins de centenars o inclús mils d'anys. En telescopis més potents és possible observar els cometes durant més temps despuix del periheli. Per eixemple, el cometa Hale-Bopp va ser observable a simple vista uns 18 mesos despuix de la seua aproximació en 1997.[5] S'espera que seguixca sent observable en grans telescopis fins a potser 2020, moment en el que s'acostarà a la 30ª magnitut.

Els cometes perduts o desapareguts tenen noms que escomencen per D, segons les convencions actuals de nomenclatura.

Llista

Els cometes solen observar-se en una tornada periòdica. Quan no ho fan, a voltes es tornen a trobar, mentres que atres voltes poden trencar-se en fragments. A voltes, estos fragments es poden seguir observant, pero ya no s'espera que el cometa retorne. Atres voltes un cometa no es considera perdut fins que no apareix en el moment previst. Els cometes també poden colisionar en un atre objecte, com el cometa Shoemaker-Levy 9, que va colisionar en Júpiter en 1994.

Nom Inicialment descobert Periodo (anys) Última volta vist Recuperat Destí
D/1770 L1 (Lexell) 1770 5,6 Provablement perdut per una trobada propenca en Júpiter en 1779 que podria haver pertorbat en gran medida l'òrbita o inclús expulsat el cometa del Sistema Solar. L'asteroide (529688) 2010 JL33 és provablement el seu remanent inerte.
3D/Biela 1772 6,6 1852 Es va trencar en dos fragments (1846), despuix mills, creant la pluja de meteorits de Andrómedidas
27P/Cromelín 1818 27,9 1873 1928 Tres descobriments independents vinculats per Crommelin en 1930
289P/Blanpain 1819 5,2 2003 Perdut des del descobriment de 1819 per un desmai; redescubierto en 2003 gràcies a les bones condicions de visualisació; identificat per primera volta com a asteroide 2003 WY25, posteriorment emparellat en el cometa 1819 despuix de 184 anys i 35 òrbites; confirmat per observacions en 2013 i 2014 prop del periheli; font provable de la pluja de meteors Fenícidas observada des de 1956
273P/Pons-Gambart 1827 180 2012 El periodo d'aproximadament 64±10 anys calculat originalment en 1917 era incorrecte; redescubierto despuix de 185 anys en una sola òrbita; possiblement coincidixca en una observació chinenca en 1110
54P/de Vico–Swift–NEAT 1844 7,3 1894, 1965 2002 Perdut vàries voltes pels destorbament de Júpiter
122P/de Vico 1846 74,4 1995 No observat en la primera tornada prevista en 1921; recuperat en 1995 despuix de 149 anys i 2 òrbites
5D/Bronsen 1846 5,5 1879 Perdut des de 1879 a pesar dels bons càlculs d'òrbita
80P/Peters–Hartley 1846 8,1 1982 Recuperat en 1982 despuix de 136 anys i 17 òrbites; observat regularment des de llavors
20D/Westphal 1852 61,9 1913 Esperat en 1976 pero no observat; pròxim possible tornada en 2038
109P/Swift–Tuttle 1862 133,3 1992 Recuperat despuix de 130 anys com ho va predir en 1971 Brian G. Marsden; emparellat retroactivament en observacions de 1737 en Europa i 188 d. C. i 68 a. C. en China; font de la pluja de meteors Perseidas
55P/Tempel–Tuttle 1865 33,2 1965 Recuperat en 1965 despuix de 99 anys i 3 òrbites; coincidix en observacions anteriors de 1366 i 1699; orige de la pluja de meteors Leónidas
11P/Tempel–Swift–LINEAL 1869 6,4 1908 2001 Recuperat en 2001 despuix de 93 anys i 15 òrbites; no observat en 2008 per la conjunció solar pero vist novament en 2014 com es va predir
72P/Denning–Fujikawa 1881 9,0 1978 2014 Recuperat en 1978 despuix de 97 anys i 11 òrbites, despuix perdut novament i recuperat en 2014 despuix de 4 òrbites més
15P/Finlay 1886 6,5 1926 1953 Observat regularment des de 1953
177P/Barnard 1889 118,8 2006 Recuperat despuix de 117 anys  en una sola òrbita
206P/Barnard-Boattini 1892 5,8 2008 Recuperat en 2008 despuix de 116 anys i 20 òrbites; no vist en la tornada prevista en 2014; pròxim periheli en 2021
17P/Holmes 1892 6,9 1906 1964 Observat regularment des de 1964; gran esclat en 2007
205P/Giacobini (D/1896 R2) 1896 6,7 2008 Recuperat en 2008 despuix de 112 anys i 17 òrbites; vist en 2015 com es va predir; tres fragments visibles
18D/Perrine–Mrkos 1896 6,75 1909, 1968 1955 Perdut despuix de 1909, recuperat en 1955 i perdut novament des de 1968
113P/Spitaler 1890 7,1 1993 Recuperat en 1993 despuix de 103 anys i 15 òrbites; observat regularment des de 1994 periheli
97P/Metcalf-Brewington 1906 10,5 1991 Recuperat en 1991 despuix de 84 anys i 11 òrbites; periodo orbital allargat per Júpiter en 1993
69P/Taylor 1915 6,95 1976 Recuperat en 1976 despuix de 61 anys i 9 òrbites; observat regularment des de 1977 periheli
25D/Neujmin 1916 5,4 1927 Solament vist dos voltes; perdut des de 1927
34D/Airegada 1927 11,0 1938 Solament vist dos voltes; perdut des de 1938
73P/Schwassmann–Wachmann 1930 5,4 1979 Es va dividir en 4 fragments en 1995 i dotzenes en 2006, produint la pluja de meteorits Tau Herculids
57P/du Toit–Neujmin–Delporte 1941 6,4 1970 Recuperat en 1970 despuix de 29 anys i 5 òrbites; observat regularment des de 1983
107P/Wilson–Harrington 1949 4,3 1992 Perdut durant 30 anys; redescubierto com un asteroide que creua Mart en 1979; equiparat en el cometa perdut en 1992 durant la busca d'imàgens prèvies a la recuperació
271P/van Houten–Lemmon 1966 18,5 2012 Descobert per primera volta en plaques de 1960; recuperat en 2012 despuix de 3 òrbites; periheli en 2013
85D/Boethin 1975 11,2 1986 Solament vist dos voltes; perdut des de 1986 (esperat en 1997 i 2008 pero no observat), degradat oficialment en 2017
75D/Kooutek 1975 6,6 1988 Solament vist tres voltes; perdut des de 1988
157P/Salamandra 1978 6,4 2003 Recuperat en 2003 despuix de 25 anys i 4 òrbites; observat regularment des de llavors
83D/Russell 1979 6,1 1985 Solament vist dos voltes; perdut des de 1985, provablement per una trobada propenca en Júpiter en 1988

Referències

  1. ↑ «Cometary Designation System» (en en). Minor Planet Center. Consultat el 2015-06-17.
  2. ↑ "If comets melt, why do they seem to last for long periods of clave?", Scientific American, 16 de novembre de 1998
  3. ↑ Kronk, G. W.[1], Cometography.com
  4. ↑ Naoyuki Kurita. «Comet Barnard 2 el 4 d'agost de 2006» (en en). Stellar Scenes. Archivat des de l'original, el 2007-09-30. Consultat el 2006-09-01.
  5. ↑ Kidger, M.R.; Hurst, G; James, N.(2004).«The Visual Light Curve Of C/1995 O1 (Hale–Bopp) From Discovery To Clapix 1997».Earth, Moon, and Planets.78(1–3): 169–177.doi:10.1023/A:1006228113533.(en en)