Balto (Nome, Alaska, 1919 - Cleveland, Ohio, 14 de març de 1933) va ser un gos de trineu, famós per liderar al seu equip en l'últim tram de la Carrera del sèrum a Nome (o Gran Carrera de la Misericòrdia). Popularment, és considerat de raça Gos llop. Considerat com el héroe dels chiquets del poble, va anar el famós gos que va distribuir sèrum contra la grup als chiquets de Nome durant un brot en 1925.

Balto
Per a la película d'animació vore Balto (película).


Estàtua de Balto en Central Park (Nova York).
Balto, disecado i expost en el Museu d'Història Natural de Cleveland.

Balto i els seus similars presenten una diversitat genètica única que mostra la diversitat perduda dels gossos de trineu en els anys 20, la qual cosa, va poder contribuir a la seua supervivència en les dures condicions d'Alaska d'eixa época.[1]

Història

A principis de 1925, una epidèmia de grup, una malaltia mortal que afecta principalment a chiquets menors de cinc anys, es va desenrollar en el llogaret de Nome, Alaska. Per a combatre-l'es requerien de l'antitoxina diftérica urgentment en tots els hospitals de la zona. Per telegrama, les autoritats es varen enterar de que hi havia algunes existències en la ciutat d'Anchorage, a més de 1000 milles (1609 quilómetros) d'allí. Davant la dificultat de cobrir dita distància per al trasllat del sèrum, degut a que les mars estaven congelades no es podia dur l'antitoxina per barco i per la gran tormenta tampoc podia dur-se per via aérea, es va elaborar el pla de traslladar l'antitoxina en ferrocarril des de Anchorage fins a Nenana i des d'allí dur els medicaments en trineu arrastrat per gossos fins a Nome recorrent 1000 quilómetros. Varen participar 20 mushers i més de 100 gossos, entre els que estava Balto (formava part de l'esquadró B liderat per Gunnar Kaasen).

La prensa es va apassionar en esta història i va fer de Balto el nou héroe de la nació. Va aparéixer en les tapes dels diaris de tot lo món, i al final d'eixe any es va erigir una estàtua de bronze, obra de Frederick Roth, en Central Park de Nova York en l'inscripció: "Resistència - Fidelitat - Inteligència". Balto va fallir el 14 de març de 1933, en 14 anys de vida. Despuix de la seua mort va ser disecado i els seus restants es conserven en el Museu d'Història Natural de Cleveland.

Ascendència genètica[1]

Balto va nàixer en una gossera en 1919. Encara que estos gossos chicotets i ràpits eren coneguts popularment com husky siberiano, constituïen una població distinta de les races de gossos de trineu reconegudes pel American Kennel Club (AKC), com l'husky siberiano i el malamute d'Alaska. Açò es deu a que els gossos de trineu d'Alaska es crían exclusivament pel seu rendiment físic i es creuen en atres races, sent un cas de "selecció artificial".

Un atre eixemple són els gossos de Groenlàndia, una raça autòctona utilisada pels esquimal de Groenlàndia durant 850 anys, a on han estat aïllats del contacte en atres gossos.

S'utilisa el terme raça para exclusivament referir-nos a les races modernes reconegudes pel AKC o atres clubs canins.


En un estudi es va voler realisar un anàlisis genómico comparatiu (vore genómica comparativa) combinant senyes genòmics de vàries poblacions existents per a inferir característiques genètiques i fenotípiques d'individus morts fa molt temps. Per a això, es va generar el genoma nuclear de Balto a partir d'una mostra de pell abdominal. A partir d'estos extractes d'ADN, es varen generar biblioteques genètiques per a comparar i alinear les seqüències en el genoma de referència del gos, i també per a identificar les variants genètiques en Balto, que varen ser comparades en les d'atres races de gos, en concret, gossos de trineu d'Alaska i Groenlàndia. Per a identificar les variants úniques de poblacions de gossos, es varen amprar les puntuacions de la ferramenta genómica Zoonimia, comparant aixina els resultats de Balto en les races de gossos de trineu i atres races modernes.

L'anàlisis d'ascendència genètica va revelar que Balto pertany a un grup genètic específic, conegut com clade, estant més estretament relacionat en els gossos de trineu d'Alaska.

En examinar la composició genètica de Balto per mig d'un anàlisis de mescla no supervisat en l'informació genètica d'un conjunt d'individus sense informació prèvia sobre les seues races per a identificar patrons naturals en les senyes i agrupar als individus en grups genètics, es va determinar que un 68% de la seua ascendència procedix de clados de gossos d'orige àrtic, mentres que un 24% està relacionat en gossos d'orige asiàtic.

No obstant, en un enfocament supervisat que va definir als gossos de trineu d'Alaska com un grup específic, es va descobrir que representaven el 34% de l'ascendència de Balto.

És important senyalar que Balto no té ascendència perceptible de llop, lo que indica que no hi ha proves genètiques de creus en llops en el seu llinage.

Balto era genèticament més divers que els gossos de raça actuals i més similar als gossos de trineu, és dir, té menor nivell d'endogàmia. Ademés, per eixe mateix motiu, té menys variants potencialment deletéreas (missense o constrained), lo que indica que representa a una població genètica més sana que els gossos de raça actuals.

L'aparència física de Balto predita a partir de la seua seqüència genómica coincidix en les fotos històriques i els seus restants disecados. Es prediu que media 55 cm d'altura, estant dins de l'interval de la raça husky siberiano (53-60 cm), i tenia un pelage de doble capa que era majoritàriament de color negre en només una miqueta de blanc en les pates i l'abdomen.

En analisar l'adaptació a dietes riques en almidó, despuix de l'estudi del gen MGAM, implicat en el seu processament, que és diferent en gossos i llops, se sugerix que la capacitat de Balto per a digerir l'almidó era major en comparació als llops i els gossos de trineu de Groenlàndia, pero menor en comparació a les races modernes.

 
Anàlisis d'ascendència genètica mostra que el clade al que pertany Balto està més relacionat en els gossos de trineu d'Alaska que en els gossos de raça moderna.

També s'identifiquen variants genètiques noves (no vistes en llops) en el seu genoma. Este enriquiment genètic era exclusiu de Balto, i la majoria de les variants eren rares o estaven absents en atres poblacions caninas. Se sugerix que estes variants poden haver influït en el desenroll esquelètic i epitelial (cutàneu), incloent la formació d'articulacions, el pes corporal, la coordinació i la gruixa de la pell.


En resum, Balto només compartix part de la seua ascendència en la raça d'husky siberiano i té una major diversitat genètica que les races de gossos de trineu. L'anàlisis del seu genoma va revelar traces distintives en el pelage i una estatura llaugerament més baixa, confirmada per fotos històriques. La digestió millorada de l'almidó de Balto, en comparació als llops i els gossos de trineu groenlandeses, pero reduïda en comparació a les races modernes, també reflectix la seua adaptació. Ademés, el seu genoma conté variants específiques relacionades en el desenroll òsseu i cutàneu, lo que sugerix ventages funcionals.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Moon, Katherine L.; Huson, Heather J.; Morrill, Kathleen; Wang, Ming-Shan(2023-04-28).«Comparative genomics of Balto, a famous historic dog, captures lost diversity of 1920s sled dogs».Science.380(6643)ISSN 0036-8075.doi:10.1126/science.abn5887.Consultat el 2024-01-07.(en en)