Autodesplumado
L'autodesplumado, picaje, autodesplumaje o pterotilomanía és un comportament patològic que es produïx en les aus en captivitat pel qual s'arranquen o mosseguen les seues pròpies plomes en el pico,[1] produint-se danys en el plomall i ocasionalment en la pell.[2][3] És especialment comú entre els Psittaciformes, ya que s'estima que un 10% dels eixemplars captius mostren este trastorn.[4] Les àrees del cos a on s'arranquen les plomes solen ser les més accessibles com el coll, el pit, els flancs, la part interior de les cuixes i la zona abdominal. Generalment els objectius principals són les plomes de contorn i el plumón, pero en alguns casos també afecta a les plomes de vol de les ales i la coa. Encara que té resultats similars al desplomat de les aus de corral, en realitat són dos comportaments distints puix les gallines arranquen les plomes d'atres individus no les pròpies.


El autodesplumado té característiques comunes en la tricotilomanía, un trastorne del control dels impulsos dels humans, i l'estirat del pèl registrat en les rates, les cobayas, conills, ovelles, bous almizcleros, gossos i gats,[5] lo que indica que el consol d'estos problemes deu abordar-se usant la psicologia comparada.[4][6]
Causes
El autodesplumado generalment es considera un trastorn multifactorial, encara que pot estar relacionat principalment en tres aspectes del conte de les aus:
- el tamany de la gàbia a sovint restringix els moviments de l'au;
- el disseny de la gàbia i l'ambient monòton que no proporcionen suficients oportunitats per a desenrollar els seus comportaments i la seua sensibilitat; i
- els estages solitaris, que no caramullen les altes necessitats socials de l'au.
Factors socials i migambientals
Experiències primerenques
El autodesplumado a sovint s'atribuïx a vàries caudas socials com la pobra socialisació o l'absència de pares durant el seu desenroll, per lo que l'individu no deprén adequadament el comportament adequat per a acicalarse. Varis estudis s'han centrat en les formes de criança (capturats de la naturalea, criats pels pares, criats a mà).[7][8]
Aïllament
En captivitat les aus mascota a sovint es tenen aïllades dels seus congèneres, mentres que en la naturalea són aus socials que viuen en parelles o formen bandadas estables i a voltes estables. Estes aus no duen be la soletat. La privació de companyers socials o sexuals pot originar ansietat per la separació, avorriment, sentiment de soletat, frustració sexual o comportaments per a cridar l'atenció. Tots estos factors poden contribuir al autodesplumado,[9] encara que no s'han realisat estudis empírics al respecte.
Ambients monòtons
Incrementar la complexitat ambiental pot reduir el autodesplumado,[10] no obstant, en atres estudis establixen com a causa els ambients pobres en estímuls pero no es conseguix eliminar els problemes de desplomat ya existents en l'enriquiment.[11]
Estrés
El autodesplumado també s'ha interpretat com una estratègia per a enfrontar-se a estats afectius negatius com l'estrés, la soletat i l'avorriment produïts per un factors socials i ambientals inapropiats.[12] Els descobriments a favor de l'hipòtesis de l'estrés inclouen un estudi en el que les distintes posicions en l'habitació afectaven al trastorn. Les amazones alinaranjas (Amazona amazonica) que estaven situats en les proximitats o directament en la llínea de visió de la porta mostraven significativament més autodesplumado que els situats llunt de la porta, lo que indica els factors estresantes formen part de la causa.[13] Ademés s'ha trobat en els loros que es autodespluman nivells més alts de corticosterona,[14] una hormona segregada per molts animals quan estan exposts a estrés crònic. També és un indicatiu el que el autodesplumado es produïxca més en els dies llarcs,[9] presumiblement açò pot estar relacionat en que les aus estiguen més cansades i per això estressades.
Factors mèdics i físics
S'han propost moltes causes mèdiques subjacents per al desenroll de l'autodesplumado com les alèrgies, els paràsits (externs i interns), l'irritament de la pell (per tòxics o baixos nivells d'humitat), hipotiroïdisme, obesitat, dolor, malalties reproductives, malalties sistémiques (en particular del fege i els renyons), hipocalcemia, malaltia del pic i les plomes dels psitaciformes, síndrome de dilatació proventricular, còlics, giardiasis, psittacosis, inflamació dels sacs aéreus, intoxicació per metals pesats, folliculitis per bactèries o foncs, anormalitats genètiques de les plomes, deficiències alimentàries (en particular de vitamina A) o desequilibris alimentaris, i neoplasia.[4][15] La correlació de molts d'estos factors no s'ha establit i podrien haver-se trobat junt al autodesplumado per simples coincidències.
Aproximadament el 50% dels psitaciformes que mostren comportaments que danyen les seues plomes han tingut un diagnòstic de malalties inflamatorias de la pell segons les biòpsies tant de la pell com de les plomes.[16] Les aus tracten d'aliviar-se del picor acicalándose les plomes, pero açò induïx a un excés de acicalado i finalment al autodesplumado.
Factors neurobiológicos
Actualment se sap poc sobre les disfuncions cerebrals en relació en el autodesplumado. Pero s'ha hipotetizado que podria deure's a una funció anormal del cervell, especialment en aquells casos que semblen sensibles als tractaments en intervencions ambientals i canvis ambientals.[4] S'ha sugerit que podria indicar-se teràpia psicotrópica per a tractar el autodesplumado en les aus pero les seues respostes han segut variables.[9]
Factors genètics
En les amazones alinaranjas s'ha estimat una heredabilidad de l'1,14 ± 0,27 de l'autodesplumado, lo que indica que existix una base genètica.[13] No obstant este estudi solament es va analisar a germans de pare i mare d'un chicotet grup d'aus, lo que explica un valor de la heredabilidad major que un. En l'anàlisis dels loci de rastre quantitatiu (QTL) podria proporcionar més visió dels possibles marcadors genètics relacionats en el autodesplumado.
Tractament
El tractament veterinari o la millora de l'ambient que rodeja a l'au per a fer-ho més estimulant poden ajudar a les aus que sofrixen de autodesplumado.[9][15][17][18]
Incrementar les oportunitats per a que l'au s'entretinga alimentant-se reduïxen notablement el autodesplumado. A les aus en captivitat generalment se'ls sol donar una alimentació d'alta concentració calòrica que pot consumir-se de forma molt ràpida, mentres que en la naturalea les aus passen moltes hores buscant i alcançant el menjar. La combinació d'un ambient poc estimulant i un excés d'aliment de fàcil accés permet que redirigixquen la seua atenció a les plomes. Quan en un experiment en díhuit loros yaco que es autodesplumaban se'ls va canviar la forma de proporcionar-los l'aliment, en dispensadores en forma de tubo en lloc d'en bols, varen incrementar el temps dedicat a alimentar-se en setenta y tres minuts cada dia i el seu plomall va millorar notablement en un més.[1]
Fer que l'ambient en el que està l'au siga més estimulant reduïx el autodesplumado. No poden permanéixer en espais massa reduïts i tenen que tindre elements variats pels que puguen trepar i penjar-se. Cal evitar que l'au passe llarcs periodos de temps sola, necessiten la companyia tant dels humans com de congèneres, moltes espècies de psitaciformes no deurien adquirir-se més que en parelles. Situar les gàbies prop de les finestres (tancades) pot mantindre-les entretingudes mirant el carrer i tot lo que passa. Els loros i cacatúas necessiten elements i joguets que puguen manipular, i inclús trencar, i és convenient canviar-los periòdicament per a que no els avorrixquen. A voltes posar-los músiques variades o inclús deixar-los la televisió posada quan es queden sols pot evitar que la soletat els estresse. Dedicar temps freqüentment a ensenyar-los a fer chicotets trucs també pot estimular-los intelectualment, i ademés açò pot enfortir els llaços en els seus propietaris i ajudar en les manipulacions de l'au.
En les tendes de mascotes es venen pulverizadores de substàncies orgàniques amargues que poden fer que els resulte desagradable picotearse les plomes en les que s'ha rosat, especialment les recent eixides, encara que també poden entorpir el acicalado normal que l'au necessita fer en el seu pico. Per això no són recomanables fins que no es determine i atalle la causa real de l'autodesplumado de l'au.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Johannes, T.; Lumeij, J.T.; Hommers, C.J.(2008).«Foraging ‘enrichment’ as treatment for Pterotillomania».Applied Animal Behaviour Science.111: 85–94.Consultat el 27 de novembre de 2013.
- ↑ Feather Plucking
- Archivat el 29 de octubre de 2013 archivat en Wayback Machine. en Avianweb
- ↑ Parrots' behaviors mirror human mental disorders
- Archivat el 3 de octubre de 2018 archivat en Wayback Machine. Purdue Universitu News. Consultat:28 de novembre de 2013.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 van Zeeland, Y.R.A., Spruit, B.M., Rodenburg, T.B. et al. 2009. Feather damaging behaviour in parrots: A review with consideration of comparative aspects. Applied Animal Behaviour Science 121: 75–95.
- ↑ Reinhardt, V.(2005).«Hair pulling: a review».Laboratory Animals.39(4): 361–369.Consultat el 27 de novembre de 2013.
- ↑ Bordnick, P.S.; Thyer, B.A.; Ritchie, B.W. et al.(1994).«Feather picking disorder and trichotillomania: An avian model of human psychopathology».Journal of Behavior Therapy and Experimental Psychiatry.25: 3189–196.
- ↑ Schmid, R.; Doherr, M.G.; Steiger, A.(2006).«The influence of the breeding method on the behaviour of adult African grey parrots (Psittacus erithacus)».Applied Animal Behaviour Science.98: 293–307.
- ↑ Luescher, A.U., Sheehan, K., 2005. Rearing Environment and Behavioural Development of Psittacine Birds. Current Issues and Research. Purdue University Press, West Lafayette, Indiana, US, pp. 35–41
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 Chitty J. 2003b. Feather plucking in psittacine birds 2. Social, environmental and behavioural considerations. In Practice, 25: 550-555.
- ↑ Meehan, C.L., Millam, J.R., Mench, J.A., 2003. Foraging opportunity and increased physical complexity both prevent and reduïx psychogenic feather picking by young Amazon parrots. Appl. Anim. Behav. Sci. 80, 71–85.
- ↑ van Hock, C.S. and King C.E. 1997. Causation and Influence of Environmental Enrichment on Feather Picking of the Crimson-Bellied Conure (Pyrrhura perlata perlata). Zoo Biology, 16: 161-l72.
- ↑ Seibert, L.M., 2006. Feather-picking disorder in pet birds. In: Luescher, A.U. (Ed.), Manual of Parrot Behavior. Blackwell Publishing, Oxford, England, UK, pp. 255–265.
- ↑ 13,0 13,1 <Garner, J.P., Meehan, C.L., Famula, T.R. and Mench, J.A., 2006. Genetic, environmental,and neighbouring effects on the severity of stereotypies and feather-picking in Orange-winged Amazon parrots (Amazona amazonica): an epidemiological study. Applied Animal Behaviour Science 96, 153–168.
- ↑ Owen, D.J and Lane, J.M. 2006. High levels of corticosterone in feather-plucking parrots (Psittacus erithacus). Veterinary Record, 158: 804-805
- ↑ 15,0 15,1 Chitty, J. 2003. Feather plucking in psittacine birds 1. Presentation and medical investigation In Practice, 25: 484-493.
- ↑ Garner, M.M.; Clubb, S.L.; Mitchell, M.A.; et a el(2008).«Feather-picking psittacines: Histopathology and species trends».Veterinary Pathology.45: 401–408.doi:10.1354/vp.45-3-401.Consultat el 31 de març de 2011.
- ↑ Mertens, P.A., 1997. Pharmacological treatment of feather picking in pet birds. In: Mills, D.S., Heath, S.E. (Eds.), Proceedings of the 1st International Conference on Veterinary Behavioural Medicine, UK, pp. 209–213.
- ↑ Eatwell, K. 2009. How to...investigate and treat a feather plucking parrot. Journal of Small Animal Practise, 50 (12) : 12-16.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Autodesplumado» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.