Alfarería en Canàries

L'alfarería en Canàries, pel seu emplaçament insular en l'Atlàntic i el seu veïnat al continent africà, presenta unes senyes d'identitat úniques i exclusives en l'univers ceràmic espanyol.^[1] Destaquen els focs alfareros de L'Atalaya i Hoya de Pineda (en térmens de Santa Brígida i Galdar); i els d'Artenara i Moya; tots ells en Gran Canària. En Tenerife, mereix capítul especial l'alfarería guanche, associada també a la ceràmica d'atres illes menors de l'archipèlec, com la produïda en La Tancada, en Gomera; El Mojón, en Lanzarote; la primitiva alfarería negra de La Palma; i l'alfarería transhumant en Fuerteventura.^[2]^[3] En el seu conjunt destaca la mal cridada alfarería femenina, representada en Canàries per les loceras. També s'advertix la personalitat tipològica de peces com el bernegal, el gánigo o el tofio.^[4]^[5]

Característiques generals

El fotógraf i antropòlec alemà Wulf Köpke, en un dels primers estudis sobre l'alfarería canària, va senyalar ya un conjunt de característiques que Natacha Seseña arreplegaria després en la seua obra, i que poden ordenar-se aixina:^[6]

Alfarería desenrollada i determinada per la necessitat de carrejar i almagasenar aigua.
Arcaisme de tècniques com l'urdido a mà sense torne ni preparació de les argila.
Primitives forneres obertes (clots excavats en el sol i coberts en pinaza i terra) que per influència de alfareros peninsulars varen evolucionar cap a l'us de forns cobert d'una sola cambra i el tir per la porta de càrrega, més similars al forn de pa que als tradicionals de ceràmica.
Alfarería exclusivament reservada a dònes i transmesa de mares a filles, fins a la segona mitat del sigle vint. Si ben els forns evolucionats de tipo àrap pertanyien i eren administrats per hòmens.^[7]
Producció de bernegals, cànters troncocónicos i esfèrics, gorcs per a llet o sèrum, lebrillos para amasar el gofio en la mel i tostadores de gofio, millo o café, talles, braseros i sahumerios.^[8]^[4]

Gran Canària

S'han documentat i estudiat per diversos etnógrafos i investigadors focs alfareros en sistemes arcaics en L'Atalaya de Santa Brígida (a on en la década de 1930 treballaven vint alfares de loceras), Lugarejos, Sant Bartolomé de Tirajana,^[9] i Moya;^[4] i producció continuada fins a l'inici de el XXI en Moya i L'Atalaya, ya referides, i en La Degollada (Hoya de Pineda, en el terme de Galdar), a on abans de la guerra civil espanyola varen aplegar a censar-se un centenar de loceras.^[10]Centres de ceràmica més recents, com els de Tenoya o Guanarteme han desenrollat alfarería per al turisme aliena a la producció canària original.^[7]

Fuerteventura

Erro al crear miniatura:

Monument a la locera majorera en Betancuria.

En Fuerteventura i La Palma es va desenrollar un model de alfar transhumant, encarnat en les loceras majoreras que es desplaçaven d'un caseriu al següent, armant les barreres en cada parada i creant les peces per encàrrec directe.^[11]^[12] Immortalisades després en recorts monumentals, varen quedar en la memòria d'esta illa les dònes de la família Brito: Salomé Brito (decana de l'illa) i Eloísa Brito, fallida en Tenerife en 1981, i la locera Josefa Acosta Rodríguez ("Fefita"),^[13] nora de Salomé; aixina com, en la veïna Tindaya, Juana María Montelongo Reis,^[14] alumna i família de "Fefita".

Lanzarote

Més allà de la ceràmica primitiva recollida en els museus, l'activitat alfarera en Lanzarote es va concentrar en El Mojón, fins que a l'inici de el XX, mare de Dorotea d'Armes Curbelo ("Cha Dorotea", última locera), es va traslladar al veí poble de Muñique.^[15] Allí varen continuar artesans com a Marcial de León Barris i Teresa Morales Robayna^[16] o la família Brito i María Rosario Armes, ya des dels seus tallers en Sec.

Tenerife

En l'illa del Teide varen funcionar tallers en La Victòria de Acentejo, Candelaria, El Sauzal i el barri de Sant Benito en L'Estany.^[17]

Gomera

Seseña anota l'existència de sèt alfares en La Gomera desapareguts en el transcurs del sigle vint: Alajeró, Arure, Benchijigua, Chipude, El Gat, Erque i La Fortalea. El foc més actiu i important ha segut La Tancada, a on s'han documentat cinc tallers de loceras, desenrollant tècniques precolombinas.^[17]

La Palma

La guia de Vossen, Seseña i Köpke registra alfarería activa en Vila de Mall.^[2]

Vore també

Alfareras del Rif

Referències

↑ Seseña, 1997, pp. 351-355.
↑ ^2,0 ^2,1 Vossen, 1997, pp. 85-90.
↑ Zamora, 2004, pp. 45-70.
↑ ^4,0 ^4,1 ^4,2 Romero Roque, 2010, p. 41.
↑ Useros, 2005, p. 114.
↑ Seseña, 1997, p. 351.
↑ ^7,0 ^7,1 Seseña, 1997, p. 353.
↑ Guerrero, 1988, p. 103.
↑ Zamora, 2004, p. 71.
↑ Seseña, 1997, p. 352.
↑ González Pérez, Teresa: Llauradores: educació, memòria i identitat de les dònes rurals en Canàries. Anroart Edicions, 2007. ISBN 8496577899, 9788496577893
↑ Fenomen estudiat pels professors i etnógrafos: Manuel J.Lorenzo Perera, Manuel Bethencourt, Rafael González Antón i José Guerrero Martín
↑ Oficis perduts: video de "Fefita" treballant
↑ 'Dòna rural canària'
↑ Guerrero, 1988, p. 115.
↑ Nou forn en El Mojón, octubre de 2011
↑ ^17,0 ^17,1 Seseña, 1997, p. 355.

Bibliografia

(1977) L'alfarería popular en Canàries, Santa Creu de Tenerife: Aula de Cultura de Tenerife. ISBN 84-600-0928-9.
<cite style="font-style:normal" id="CITAREFGonzález-Hontoria2006">González-Hontoria (2006). Les Artesania d'Espanya V. Zona centre sur: Andalusia i Canàries, Barcelona: Edicions del Serbal. ISBN 9788476284896.
(1988) Alfares i alfareros d'Espanya, Barcelona: Serbal. ISBN 84-7628-039-4.
<cite style="font-style:normal" id="CITAREFRomero Roque2010">Romero Roque (2010). Alfarería popular de tradició aborigen, Beginbook. ISBN 8493850036.
<cite style="font-style:normal" id="CITAREFSeseña1997">Seseña (1997). Cacharrería popular (en ES), Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-4255-X.
(2005) Museu de ceràmica nacional. Peces de alfarería de tota Espanya, Albacete, Museu de Ceràmica Nacional. Chinchilla de Montearagón. ISBN 84-609-5626-1.

<cite style="font-style:normal" id="CITAREFVossen1975">Vossen (1975). Guia dels alfares d'Espanya (en ES), Madrit, Editora Nacional.
Zamora Maldonado, Juan M. (2004). El centre locero de Tunte (Sant Bartolomé de Tirajana), Las Palmas de Gran Canària: Fedac. Cabildo de Gran Canària. ISBN 84-8103-377-4.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Alfarería en Canarias» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[FOOTNOTESeseña1997{{{c}}}351-355-1] Seseña, 1997, pp. 351-355.

[FOOTNOTEVossen1997{{{c}}}85-90-2] 2,0 ^2,1 Vossen, 1997, pp. 85-90.

[FOOTNOTEZamora2004{{{c}}}45-70-3] Zamora, 2004, pp. 45-70.

[FOOTNOTERomero_Roque2010{{{c}}}41-4] 4,0 ^4,1 ^4,2 Romero Roque, 2010, p. 41.

[FOOTNOTEUseros2005{{{c}}}114-5] Useros, 2005, p. 114.

[FOOTNOTESeseña1997{{{c}}}351-6] Seseña, 1997, p. 351.

[FOOTNOTESeseña1997{{{c}}}353-7] 7,0 ^7,1 Seseña, 1997, p. 353.

[FOOTNOTEGuerrero1988{{{c}}}103-8] Guerrero, 1988, p. 103.

[FOOTNOTEZamora2004{{{c}}}71-9] Zamora, 2004, p. 71.

[FOOTNOTESeseña1997{{{c}}}352-10] Seseña, 1997, p. 352.

[11] González Pérez, Teresa: Llauradores: educació, memòria i identitat de les dònes rurals en Canàries. Anroart Edicions, 2007. ISBN 8496577899, 9788496577893

[12] Fenomen estudiat pels professors i etnógrafos: Manuel J.Lorenzo Perera, Manuel Bethencourt, Rafael González Antón i José Guerrero Martín

[13] Oficis perduts: video de "Fefita" treballant

[14] 'Dòna rural canària'

[FOOTNOTEGuerrero1988{{{c}}}115-15] Guerrero, 1988, p. 115.

[16] Nou forn en El Mojón, octubre de 2011

[FOOTNOTESeseña1997{{{c}}}355-17] 17,0 ^17,1 Seseña, 1997, p. 355.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]