Òpera de la Bastilla
La Òpera de la Bastilla (en francés: Opéra Bastille) és un modern teatre d'òpera situat en el XII Districte de París, França. Inaugurat en 1989 com a part dels Grands Travaux del president François Mitterrand, es va convertir en l'instalació principal de l'Òpera Nacional de París, la principal companyia d'òpera de França, junt al més antic Palais Garnier; la majoria dels espectàculs d'òpera es presenten en la Bastilla junt en alguns espectàculs de ballet i concerts simfònics, mentres que el Palais Garnier presenta una mescla d'espectàculs d'òpera i ballet.
Dissenyat per l'arquitecte uruguayà Carlos Ott, està situat front a la plaça de la Bastilla. Pot albergar a 2723 persones en total, en un teatre principal, una sala de concerts i un teatre-estudie.
Història
Antecedents i construcció
L'idea d'un nou teatre d'òpera "popular i modern" en París va sorgir per primera volta en la década de 1880, solament uns anys despuix de l'inauguració del palau Garnier.[1] Permaneixeria virtual durant un sigle i resorgiria periòdicament per la recurrent "crisis de l'Òpera" i a les llimitacions impostes a la producció d'òpera moderna pel palau Garnier. Va ser promoguda especialment en 1965-1968 pel director d'escena Jean Vilar, la figura més destacada del "teatre popular" de l'época, a qui s'havia encarregat un proyecte de reforma del Teatre Nacional de l'Òpera i que es va fer eco de la provocadora crida del compositor Pierre Boulez a "volar els teatres d'òpera", aixina com per l'alt funcionari François Bloch-Lainé en un informe de 1977 sobre la gestió i les perspectives de l'Òpera.
En 1981, el recent elegit president François Mitterrand va incloure un nou teatre de l'òpera en el seu gran programa de construcció de monuments conegut com els Grands Travaux. En un principi, el proyecte formava part de la Vaig citar de la musique, un complex d'institucions musicals en el noreste de París. Ràpidament es va decidir separar-ho i construir-ho en la zona de la Bastilla de París, un barri relativament obrer que també evocava la Revolució francesa i era un punt tradicional de partida o d'arribada de les manifestacions. A l'any següent es va convocar un concurs internacional, baix la supervisió de la Societat Pública Òpera Bastilla (EPOB), per a seleccionar un arquitecte. Es varen rebre 756 candidatures i, en novembre de 1983, el concurs va ser guanyat pel poc conegut arquitecte Carlos Ott, un uruguayà resident en Canadà. Es va dir que el jurat, que -com és habitual en els concursos d'arquitectura- no coneixia els noms ni la trayectòria dels concursants, va supondre erròneament que el disseny era del distinguit arquitecte nortamericà Richard Meier.
La construcció va començar en 1984 en el derrocament de l'estació de tren de la Gare de la Bastille, inaugurada en 1859 i tancada en 1969, i a on s'havien celebrat exposicions d'art des de llavors. En 1986, el nou govern de dretes dirigit per Jacques Chirac va considerar la possibilitat de cancelar el proyecte, pero finalment va decidir que estava massa alvançat i va tornar a donar-li llum verda. El president Mitterrand va seguir implicat personalment en tot el procés de construcció, fins al punt de que l'equip de planificació es va remetre a ell per a decidir el color de les butaques despuix d'un desacort intern (va elegir el negre).
En el proyecte original, l'òpera incloïa també una chicoteta sala de concerts i una sala polivalent (ix-li modulable). Esta última era una petició pública de Pierre Boulez, que duya molt temps llamentant públicament la falta d'un lloc adequat per a la música contemporànea i les actuacions experimentals en París. No obstant, pels retarts en la construcció, finalment es va archivar, per a irritament de Boulez, i finalment es va construir una instalació similar com a part de la Vaig citar de la musique. La sala de concerts, coneguda com l'Amfiteatre de la Bastilla (Amphithéâtre Bastille), es va mantindre i es va construir.
Despuix d'enormes excessos presupostaris, el cost final de la construcció es va situar en 2800 millons de francs francesos.
L'edifici va ser inaugurat per François Mitterrand el 13 de juliol de 1989, en vespres del bicentenario de la pren de la Bastilla, en presència de trentatrés caps d'Estat o de Govern estrangers. Un concert de gala semiescenificado, dirigit per Robert Wilson baix el títul la Nuit avant li jour (La nit abans del dia), va ser dirigit per Georges Prêtre i va contar en cantants com Teresa Berganza i Plácido Dumenge. Al sendemà, l'Òpera de París va oferir allí el seu tradicional concert gratuït del Dia de la Bastilla.[2]
El teatre de l'òpera estava sense terminar en el moment de l'inauguració oficial, i no va vore la seua primera representació d'òpera fins al 17 de març de 1990, en els Troyens d'Hector Berlioz, dirigida per Pier Luigi Pizzi.
Problemes i controvèrsia
La gestió i la reputació de l'Òpera de la Bastilla es varen vore empañades per una série de controvèrsia i escàndals en la primera década de l'òpera, des d'abans de la seua inauguració.
En 1987, el director d'orquesta Daniel Barenboim, que anteriorment havia dirigit l'Orquesta de París, va ser contractat per a convertir-se en el primer director artístic de la casa, i va començar a planificar les primeres temporades. En giner de 1989, sis mesos abans de l'inauguració, el president del consell d'administració de la companyia, Pierre Bergé, que per una atra part dirigia la casa de modes Yves Saint Laurent, va despedir a Barenboim, segons pareix despuix de la negativa del director d'orquesta a reduir el seu sòu a la mitat, aixina com per la seua postura modernista, que Bergé considerava inadequada per a un teatre d'òpera "popular". També es va senyalar que Barenboim havia segut contractat per un govern de dretes, mentres que Bergé era un destacat partidari i donant del Partit Socialiste. Esta decisió va resultar extremadament controvertida en l'àmbit artístic: Patrice Chéreau es va tirar arrere en la posada en escena de la gala inaugural, el compositor Pierre Boulez va dimitir del Consell d'Administració, i Herbert von Karajan i Georg Solti, junt en atres destacats directors, varen firmar una carta de protesta i varen cridar al boicot de l'Òpera de la Bastilla, cancelant els seus propis concerts allí. Açò va dificultar la busca d'un nou director artístic; en maig, Bergé va poder finalment anunciar el nomenament del pianiste i director coreà Myung-whun Chung, llavors jove i pràcticament desconegut en França. Chung es va assentar en el fos per a la primera representació d'òpera en maig de 1990.
Encara que el seu mandat es va ampliar posteriorment fins a l'any 2000, Chung va ser despedit en 1994 despuix de la victòria electoral de la coalició de dretes, el fi del mandat de Pierre Bergé en el consell d'administració i un joc de poder en el director designat de l'empresa, Hugues Gall, que va anular el seu contracte; en el punt àlgit del conflicte, es va impedir físicament a Chung entrar en l'edifici a pesar d'una sentència judicial al seu favor.[3]
L'edifici va ser tan font de problemes com els conflictes de liderage. Ya en 1991, alguns dels 36.000 panels de pedra calcàrea de Borgoña que cobrien la frontera varen escomençar a caure, lo que va dur a l'instalació de rets de seguritat sobre algunes parets exteriors en 1996.[4] En els anys següents varen tindre que portar-se a terme vàries reformes importants, entre elles la de l'estructura d'insonorisació i l'ajust de l'acústica del fos d'orquesta; cada canvi va resultar complex i en ocasions va comportar processos judicials per a determinar quí era el responsable.[5] Els problemes de la frontera no es varen solucionar fins a 2009 en l'instalació de noves llosetes de material compost i fixades de forma diferent.[6] No obstant, en 2022 encara hi havia moltes rets colocades en les fronteres.[7]
Vore també
Referències
- ↑ Patureau, Frédérique: li Palais Garnier dans la société parisienne (1875–1914). Liège: Mardaga, 1991, p. 393 sqq.
- ↑ Longchampt, Jacques: "L’inauguration de l'Opéra Bastille : soirée heureuse, acoustique radieuse". Le Monde, 1989-07-15.
- ↑ Erikson, Franck: "Chung triomphe enfin à l’Opéra Bastille". L’Express, 1994-12-22.
- ↑ Higuinen, Erwan: "L’Opéra Bastille es dote d’un « préservatif à trous ». Libération, 1996-08-22.
- ↑ Leloup, Michèle: Opéra Bastille : Vous avez dit « populaire » ?". L’Express, 2001-05-10.
- ↑ Vergne, Frédérique: "Avec sa façade refaite à neuf, l’Opéra Bastille retrouve sa sérénité". Li Moniteur, 2010-01-19.
- ↑ «Google Maps».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ópera de la Bastilla» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.